Un preu petit a pagar

  • Si el preu de trencar el model globalitzador dels grans partits és votar opcions extremes, molts ciutadans ho donaran per bo

VilaWeb

És prou sabut que a França el perfil de ciutadans que fa cinquanta anys donaven suport al Partit Comunista –obrers actius i poc qualificats, sobretot– ara voten en massa el Rassemblement National de Marine Le Pen. Una dada menys coneguda diu que el 30% dels votants LGTB van triar la dreta radical a les eleccions del 2022, i sobretot els homes gais opten més per Le Pen que la població general. Això podria semblar estrany, perquè el discurs oficial diu que els col·lectius tradicionalment discriminats haurien de tendir molt més cap a l’esquerra, però hi ha una explicació ben fàcil: aquests francesos veuen la immigració com una amenaça més gran cap a la seva llibertat personal que no pas un govern conservador. Recordo un documental en què dues noies lesbianes explicaven a quins arrondissements de París podien anar agafades de la mà i a quins no, i la composició demogràfica d’uns i altres era clara.

Un sondatge de l’empresa Ipsos publicat al març deia que un 71% dels ciutadans europeus desitgen un control més gran de les fronteres per a combatre la immigració irregular, i més de la meitat contesten que la qüestió migratòria és una prioritat política. Tot i això, els grans partits de centre-esquerra i de centre-dreta, decrèpits però encara poderosos, continuen dins el model globalitzador sorgit dels noranta, amb la defensa aferrissada de la lliure circulació de persones i capitals. La deslocalització d’empreses i la importació constant de mà d’obra barata ha enriquit les elits, però ha ensorrat la qualitat de vida de les classes mitjanes i treballadores autòctones. Tot plegat, a més, sense cap procés democràtic: qui va consultar els veïns de Salt, de Palafrugell o de Ciutat Vella per saber si volien alterar de dalt a baix el paisatge vital? Sobretot quan no parlem de refugiats, sinó d’immigració econòmica.

Abandonats per les opcions tradicionals, l’única via que han trobat els ciutadans que es volen rebel·lar és la de les opcions polítiques més extremes (i, en cas de referèndums, triar allò que ho esberla tot i perjudica les elits, com va passar amb el Brexit). Ho veuen com un petit preu a pagar per a no enfonsar-se més, tot i que evidentment les conseqüències d’encimbellar els hereus del feixisme seran terribles per a tota la societat, i molts col·lectius hi perdran bous i esquelles.

Hi ha polítics que ho comencen a veure. Tots plegats vam fer molta xerinola amb el mur de Donald Trump, però aquesta setmana, tenallat per uns sondatges que el fan perdedor, Joe Biden ha signat una ordre executiva que impedeix a tots aquells que travessen la frontera il·legalment de demanar asil –dit d’una altra manera, un president demòcrata ha suspès un dret humà. L’any passat aquell ídol de l’esquerra anomenat Justin Trudeau va haver de canviar tota la política migratòria perquè l’entrada de refugiats havia creat una enorme crisi d’habitatge al Canadà, i fins i tot el banc central del país va advertir que “el fort creixement demogràfic empeny els lloguers i els preus dels habitatges a l’alça”. A Dinamarca i al Regne Unit, la nova fornada de laboristes tenen clar que només aturant l’arribada de nouvinguts aconseguiran el poder.

A Catalunya, com sempre, anem tard, sobretot perquè els catalans tenim una obsessió malaltissa per semblar bones persones, i d’aquí l’escàndol d’aquesta setmana per unes paraules de Lluís Llach (“les esquerres mai han plantejat com un problema estructural la immigració”). Això sí, una cosa és el que es diu en públic i l’altra les vivències que circulen entre amics, familiars i veïns, a les tertúlies, les sobretaules i els grups de WhatsApp. Ara ja tenim Aliança Catalana al parlament, i per poc que s’inspirin en els populismes nòrdics (i no en Vox o Meloni), i tinguin una bona estratègia de comunicació, no em costa gaire de veure’ls aviat amb deu o dotze diputats.

Jo evidentment no els votaria mai, i em trobareu allà on calgui per a lluitar contra el feixisme. Ara bé, això no m’impedeix d’entendre que Europa, i tot Occident, van cap a una tria molt clara: o són els partits d’esquerra i centre-dreta els que aturen la immigració econòmica, o seran els d’extrema dreta els que aconseguiran tot el poder prometent això mateix. Una tria diabòlica, però no hi ha gaires alternatives.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any