El trajecte vital de Pompeu Fabra comença el 20 de febrer de 1868, fa cent cinquanta anys, a la zona de la Salut, a tocar d’això que avui coneixem com a Parc Güell, i es clou un dia de Nadal de vuitanta anys després a l’exili de Prada de Conflent, passant, entremig, per Barcelona, Bilbao i Badalona. I, a més a més, amb freqüents canvis de domicili en cadascuna d’aquestes etapes.

Tot plegat fa que, a diferència de personatges de vida més, diguem-ne, sedentària, la biografia de Mestre Fabra tingui incorporada una dimensió territorial impossible d’eludir quan intentem dibuixar els contorns de la seva magna figura.

Gràcies a la bona feina feta des de fa temps per Mònica Montserrat i David Paloma, a hores d’ara tenim definits ja uns quants itineraris relacionats amb la vida i l’obra de Pompeu Fabra que es poden consultar a la pàgina web de l’Any Fabra (carregada d’informació sobre el Mestre que, deixeu-m’ho dir, fóra bo que es mantingués activa més enllà de la cronologia estricta de l’Any).

De Sanllehy als Jardinets
Tot plegat configura un valuós repertori informatiu i documental que acaba d’enriquir-se amb una nova ruta: la que travessa de punta a punta la vila de Gràcia, de la plaça de Sanllehy fins als Jardins de Salvador Espriu, els populars ‘jardinets de Gràcia’, tot seguint les traces del pas o de la influència de Fabra al barri. Una ruta que, segons que indica el cartell que l’anuncia, la patrocinen el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Districte de Gràcia.

L’itinerari, que a pas normal es pot fer perfectament en dues hores, es va inaugurar el dia 3 d’octubre passat i té el punt d’origen en la conjunció de l’avinguda de Pompeu Fabra i la plaça de Sanllehy. A continuació passa pel Club Tennis la Salut, continua per l’edifici número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut (lloc on hi havia la casa on Fabra va néixer), se’n va cap a la plaça de Lesseps (on, davant mateix de la biblioteca Jaume Fuster, hi ha un monument al Mestre) i tira cap avall pel carrer Gran.

Baixant a mà dreta, una mica més enllà de la zona de Fontana, trobem la casa número 87, on es té constància documental que va viure fins a sis anys i, tot seguint el carrer Gran avall, la ruta fa una breu marrada cap a la plaça de la Vila, on hi ha l’ajuntament de Gràcia, per evocar la figura de Josep Fabra i Roca, el pare del nostre home, que va ser batlle de la vila durant un temps especialment convuls.

La part final del trajecte ens porta a la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia, lloc on el varen batejar, i s’acaba als Jardinets de Gràcia, on un altre monument, en aquest cas un baix relleu de Josep Clarà situat a les portes de la vila i encarat cap al carrer Gran, torna a homenatjar la seva figura amb unes lletres metàl·liques clavades arran de gespa que diuen ‘Barcelona a Pompeu Fabra’.

Tres eixos d’interès
Si ens fixem en la vida de Pompeu Fabra al barri de Gràcia trobem que, efectivament, li va passar una cosa molt important –hi va néixer–, però que sis o set anys després, a causa de les vicissituds que afectaven la figura política del cap de la casa, la família Fabra va anar a viure al carrer de la Diputació, a la Barcelona del primer Eixample, i ja no hi ha constància que després tornessin a Gràcia.

És per això que crec que els dissenyadors de la nova ruta l’encerten plenament quan desenvolupen l’itinerari al voltant no d’un sinó de tres eixos d’interès: les traces biogràfiques de Pompeu Fabra al barri, la figura relativament poc coneguda del seu pare i la resistència cultural interior, molt especialment el primer Any Fabra (1968, el del centenari) i tot allò que aquella agosarada iniciativa va significar.

Pel que fa a les traces biogràfiques, potser algú pensarà que s’hi hauria pogut incorporar un altre edifici on hi ha indicis que l’infant Fabra va viure, situat al pla d’en Salmerón, l’indret on s’ajunten el final del passeig de Gràcia i el començament del carrer Gran. Suposo que la decisió de no incloure, almenys de moment, aquesta etapa en la ruta es deu a la incertesa sobre quin dels tres o quatre edificis de la zona va allotjar efectivament els Fabra.

Estudiar més a fons la figura de Josep Fabra i Roca, passamaner d’ofici i amb una forta vocació de servei a la seva comunitat, seria sens dubte una de les conseqüències més interessants d’aquest Any Fabra, perquè la influència que el pare va exercir en el noi és molt evident, tant pels primers contactes amb alguns diccionaris i gramàtiques que corrien per casa seva com per la tria de la carrera d’enginyer de Pompeu Fabra, que el pare no va poder veure completada perquè morí el 1888, just un any abans que el fill acabés els estudis.

L’afinitat entre el pare i el fill arriba al paral·lelisme d’haver passat tots dos, cadascun en el seu moment i amb intensitats diferents, per episodis de presó i d’exili.

El primer Any Fabra i la resistència interior
Crec que no m’equivoco si atribueixo gran part de la forta presència de l’obra de Pompeu Fabra entre nosaltres a la feina que es va dur a terme ara fa mig segle: el 1968, quan al dictador encara li quedaven uns quants anys per a fer mal.

Situem-nos: el 1961 es fundava Òmnium Cultural i dos anys després el governador Ibáñez Freire va prohibir-ne les activitats, una situació que va durar fins l’octubre de 1967, quan finalment se’n va autoritzar la inscripció en el registre d’entitats culturals. En aquell moment algú (Jordi Pujol? Joan Triadú?) es va adonar que pocs mesos després s’esqueia el centenari del naixement de Pompeu Fabra i que, per tant, s’havia d’aprofitar l’avinentesa.

A partir d’Òmnium es va muntar una comissió organitzadora on hi havia representades totes les entitats significatives del país, un secretariat permanent que feia el seguiment del dia a dia i un patronat d’honor amb les figures més destacades de l’interior i de l’exili, com ara Pau Casals i Josep Carner. L’acte inaugural del centenari es va celebrar el 20 de febrer de 1968 en un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom i amb Carola Fabra, la filla gran, a la presidència.

L’objectiu d’aquell primer Any Fabra era doble: per una banda, expandir el nom del Mestre arreu de les terres de parla catalana, i per una altra difondre’n la vida i l’obra fent servir, és clar, tots els actius de la resistència cultural que hi havia escampats pel territori. D’aquí ve que a hores d’ara hi hagi al Principat quasi tres-cents carrers, places i avingudes amb el nom de Pompeu Fabra, a més a més d’una universitat pública i un munt de biblioteques, escoles i entitats cíviques.

Uns quants productes d’encàrrecs fets aquell 1968 són llibres tan importants com la biografia, al meu parer fins avui no superada, que va escriure Josep Miracle, col·laborador directe de Fabra, les Diades de Cultura Catalana a Prada de Conflent, germen de la Universitat Catalana d’Estiu que encara funciona, l’impuls de campanyes com la del ‘Català a l’escola’ i l’inici de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, les ‘Festes Fabra’.

Del concurs de Cantonigròs a les Festes Fabra
L’any 1944, mentre es refeia d’una tuberculosi per terres del Collsacabra, Joan Triadú va organitzar amb altres col·laboradors el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs que es va celebrar ininterrompudament durant vint-i-cinc anys (fins al 1968) i que va ser una de les fites més remarcables de la resistència cultural catalana de l’interior.

Precisament l’any 1968, Joan Triadú va proposar un canvi inspirat en les directrius de la Comissió del Centenari de Fabra i d’aquí van sorgir les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra que, a diferència del seu precedent de Cantonigròs, varen ser itinerants pels territoris de parla catalana. Un dels objectius d’aquestes festes era que en cada indret on se celebraven quedés una referència en forma de monument, placa, nom de carrer, etc.

Durant els vint-i-cinc anys que també varen durar les Festes Fabra, de 1969 a 1993, Barcelona i el barri de Gràcia varen acollir-les en dues ocasions: el 1982 i el 1993. D’aquí provenen precisament els dos monuments que hi ha al barri on va néixer el Mestre i que, amb les petites històries que porten associades (i que ara no vénen a tomb) són dues de les fites més notòries d’aquesta recomanable i engrescadora ruta Pompeu Fabra per Gràcia que s’acaba d’estrenar i per a la qual cal demanar una vida ben llarga.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb