Mai a la vida no hauria dit que veuria amb els meus ulls tot allò que només llegíem als llibres d’història i que ens explicaven els pares. Made in USSR, he vist néixer la independència ucraïnesa i això ens prometia que no sentiríem parlar més dels règims autoritaris en el temps present. Quan la vida em va portar a viure a Espanya, fa nou anys, hi venia com a país europeu i democràtic. Els camins de déu són inescrutables, diuen. Avui, res de tot això no sembla que sigui veritat: ni Ucraïna és lliure de debò, ni Espanya és democràcia.

No tinc paraules. I no és que em falti vocabulari català –en la meva llengua materna, l’ucraïnès, tampoc no en trobo. Perquè com es pot descriure tot allò que vivim avui, tots dos pobles, pràcticament en paral·lel –entre l’ocupació russa i les repressions espanyoles– amb tot el cinisme i maldat imaginables, presos polítics, supremacisme i menyspreu, coberts d’allaus de mentida i propaganda? I si tot això no fos prou, ens toca aguantar sols, enmig del silenci europeu. Al segle XXI.

Avui, el dia de l’aniversari del Maidan, hi ha moltes coses a dir. M’agradaria recordar aquest dia tan important per a Ucraïna, més que res perquè els catalans puguin veure com va resistint el meu país i potser fer-ne les seves conclusions, perquè tots dos pobles tenim un llarg camí per a fer.

El Maidan, el punt de partida
El 21 de novembre, Ucraïna celebra el dia de la Dignitat i Llibertat, que uneix les dues revolucions –la Revolució Taronja del 2004 i el Maidan. Quatre anys enrere, el Maidan Nezalèjnosti va captar les mirades esbalaïdes del món sencer. Tots hem vist les imatges apocalíptiques des de la plaça central de la capital ucraïnesa en flames: les barricades, el paviment destrossat, còctels Molotov explotant aquí i allà, els neumàtics cremant, foc per tot arreu… No ens ho podíem creure, això. La plaça –dos carrers més avall d’on he crescut i que he travessat milers de vegades i de la qual conec cada racó; on a l’estiu els castanyers en flors fan ombra i a l’hivern l’arbre de Nadal, el més gran i bonic del país, encén els focs– ara semblava l’infern.

Ara aquí passava una cosa totalment inconcebible i surrealista: enmig de tot aquell caos amb trets i explosions, moria la nostra gent. El berkut, la policia antidisturbis, disparava la seva gent sense escrúpols, igual com ho feien els seus snipers des de les finestres d’edificis. Com els traïdors, covards i criminals. Les víctimes mortals arribaran gairebé a un centenar –el Centenar Celeste. Els farem un monument al cor del Maidan. Però l’homenatge que els devem de veritat encara triga –no hi ha justícia. L’Ucraïna oficial, fins ara, no ha dut a terme cap investigació per a trobar els responsables de la terrible matança, i sembla que no hi ha manera de saber-ne res, darrere d’una impermeabilitat judicial exasperant.

Durant els 25 anys de la independència, la gent ucraïnesa ha vist de tot –els terratrèmols polítics i crisis de tot tipus, la inestabilitat econòmica fregant la misèria i mil desgràcies més–, però mai no s’ha vessat sang. Una manifestació pacífica contra la política del govern pro-rus de Ianukòvitx que s’encara amb la reacció brutal d’aquest govern –les càrregues policíaques, tortures, segrests, repressions, assassinats, acompanyats d’un cinisme descarat i inhumà– es converteix en un moviment de resistència massiu que defensa la dignitat de la nació que transcendeix els límits espacials i temporals. És aquí quan comença la independència ucraïnesa de debò. Per això avui el Maidanés el símbol de la dignitat i llibertat dels ucraïnesos, que defensaven el que els catalans defensen avui: el seu dret d’existir.

La guerra sense nom, solitud i mentides
I això ens passarà la factura. Com si la matança del Maidan fos poc, Rússia ens voldrà castigar per la rebel·lia amb un desvergonyit robatori de Crimea i la guerra híbrida en Donbass. El Kremlin ja veia mitja Ucraïna de genolls amb Kíev com a cirera del pastís. I com que això no va passar, es van emprenyar. Perquè, per ells, deixar ‘en pau’ Ucraïna-colònia no va amb els seu imperialisme megalomaníac. I no és que no tenir-la sota els peus els tregui la son –això els importa ben poc, com Crimea i Donbass tots plegats–, sinó que els interessa sembrar caos per tot arreu i treure l’equilibri a Europa.

A Crimea es va fer un referèndum sense cap ni peus, però sí amb els bonshoms verts (soldats de l’exèrcit rus que no portaven cap identificació) armats de kalàixnikovs. Les ridícules sancions imposades a Rússia per la comunitat internacional va animar l’emperador rus a actuar amb més descaradament encara. Poc després ens trobem amb els mateixos bonshoms verts ja travessant la frontera a Ucraïna de l’est. Bombardeigs, projectils, matança dels civils, provocacions i agressions sense parar. Una guerra imposada, híbrida i lletja.

Per increïble que pugui semblar, la població de la zona del conflicte està convençuda que els atacs provenen de Kíev, el ‘bressol’ dels ‘nazis’. Aquella gent viu en el russkiy mir (el món rus) i s’ho creu al peu de la lletra: a Donbass els mitjans de comunicació ucraïnesos ja fa temps que estan tallats. Entre mentides, la més grossa és la que diu que Rússia salva el russkiy mir de l’agressió nacionalista ucraïnesa. Al mateix temps, el govern rus nega rotundament la seva presència als territoris ocupats: ‘ih tam net!’ (‘no hi són’ en rus, referint-se als soldats) i així acompanya la ‘càrrega 200’ en el seu últim camí (els camions que regularment porten els cossos dels soldats russos cap a Rússia). Enmig de tot aquest malson, l’exèrcit ucraïnès, totalment desarticulat per dins amb l’ajuda dels incansables amics del Kremlin durant els últims anys, no és capaç de defensar el seu territori, i el comandament militar és un desastre que costarà milers de vides (Ilovaisk, Debaltseve…).

Un altre cop a la gent ucraïnesa –activistes, voluntaris, tota la diàspora ucraïnesa del món– li toca ‘anar a les trinxeres’ per salvar la pàtria, perquè el seu govern, com ja moltes vegades, li falla. El govern oligarca i corrupte, que ni es digna a nomenar les coses pel seu nom: el conflicte russo-ucraïnès no té estatus de guerra, fins ara no hi ha cap reconeixement oficial de l’ocupació de les tropes estrangeres, no hi ha estat d’excepció. A tot aquest horror que vivim li diuen ATO –operació antiterrorista.

El balanç de Donbass, avui dia, és de poc menys de deu mil vides i vint-i-tres mil de ferits. I una quantitat incalculable de destins trencats, refugiats, desallotjats, orfes i dolor. Sense parlar de danys materials. Quin paper van tenir la Unió Europea i els Estats Units, en tot això? El de sempre, una tranquil·litat relativa amb el preu que pagarà algú altre. La Unió Europea imposa els acords de Minsk que pretenen acabar l’horror bèl·lic, però no es compleixen donant només una il·lusió de pau. En realitat, és una humiliació més per a Ucraïna, que se l’ha d’empassar, perquè no hi ha més remei, perquè està absolutament sola. Mentrestant, sembla que no hi hagi foc, Brussel·les i Washington dormen tranquil·lament. La resta, afer intern. Avui res no ha acabat, encara hi ha la línia de front on moren persones i són ferides, cada dia. Ahir, avui, i segurament, demà. No hi ha guerra.

Què ha guanyat el Maidan?
El Maidan va ser un despertar després de molts anys d’apatia política, quan els ucraïnesos, després de la desil·lusió de la Revolució Taronja, van esclatar amb una protesta potent. Quatre anys després, Ucraïna és un país en guerra amb la integritat territorial violada, víctimes i trets diaris, embolicat en la teranyina de mentides i traïcions, esmicolat en mil trossos, esgotat per la corrupció i la misèria, desil·lusionat per la lustració fallida, desanimat… Però és un país que ara té una forta identitat nacional, és una societat cívica i activa, capaç de canviar el seu país i resistir l’agressor. La gent es va adonar de la seva força com a nació.

Per què a Ucraïna li sembla malament una Catalunya independent
Som una mena de germans dels passerells, que tota la vida han de demostrar a algú que valen. I per això sembla tan natural que els ucraïnesos, si no donen suport als catalans, com a mínim els entenguin en la seva anhelació de ser lliures.

Doncs no. Els meus compatriotes, en la seva majoria –no parlo en nom de ningú, sinó que dic el que veig als mitjans de comunicació, les xarxes, la comunitat ucraïnesa a Catalunya– condemnen el desig dels catalans de ser independents posant-los a la mateixa línia amb els terroristes pro-russos amb l’etiqueta de ‘separatistes’ ja ben enganxada. La postura de la Ucraïna oficial no és sorprenent, han de quedar bé amb la Unió Europea perquè les seves aspiracions d’esdevenir-ne un membre un dia llunyà puguin acabar bé. I és totalment normal vistes les circumstàncies d’Ucraïna avui. Però pel que fa a l’opinió pública, mitjans de comunicació, xarxes…

Crec que hi haurien, com a mínim, dues explicacions. Primera, Ucraïna encara sagna per la ferida i plora la Crimea amputada, i Donbass, envaït amb el seu estatus ‘especial’ a punt de petar, tendeix a identificar-se obsessivament amb Espanya, que és a punt de perdre Catalunya ‘per culpa dels nacionalistes catalans separatistes’, amb l’Europa en caos com a final, la qual cosa és totalment errònia. Perquè, ja que ens posem a fer comparacions, s’ha de fer bé i sense barrejar les coses. En realitat, el paral·lelisme seria aquest: la Catalunya que no vol viure més amb Espanya és la Ucraïna que es va separar de l’URSS l’any 1991. Ni el referèndum-annexió de Crimea, ni l’agressió russa a l’est d’Ucraïna, ni els serveis secrets russos, ni el dimoni mateix no tenen res a veure amb el procés català i el seu trencament amb Espanya, diguem-ho d’una vegada per totes.

Segona, a part del sentit comú que tots se suposa que tenim i els paral·lelismes que es fan, també hi ha maneres d’informar-se. La gent que viu a Ucraïna no té accés a la informació que nosaltres tenim aquí, perquè els seus grans referents són els mitjans espanyols, perquè se segueix la línia del govern ucraïnès, i perquè a ningú li passa pel cap buscar les respostes a les fonts catalanes. Tot i això, les coses com siguin: els mitjans de comunicació ucraïnesos són força independents i la majoria de les informacions sobre els fets a Catalunya són prou properes a la realitat, malgrat la seva extrema escassetat informativa i la poca analítica imparcial. Trobar un article que doni una visió global o –que déu en guardi– doni suport al catalanisme, ara mateix sembla un repte: els puc comptar amb els dits de la mà. I res de presos polítics, només hi ha ex-govern català empresonat. Això ho diu Ucraïna, que té una cinquantena de presos polítics entre reixes russes.

L’opinió pública està molt contaminada i dolguda, i per molt que vulguis explicar bé tot això de Catalunya i fer-ne una desintoxicació, és una batalla perduda. De vegades l’absurditat arriba a l’apogeu, només cal mirar els 300 espartans de l’extrema dreta ucraïnesa, voluntaris per a morir en nom de l’Espanya unida… Què més puc dir, si trobo els periodistes i blocaires ucraïnesos de referència afirmant com si fos l’última veritat que ‘els catalans s’han servit d’ajuda dels terroristes russos’ (sí, sí, aquells que els van ajudar a fer el referèndum) per tal de ‘dur a terme la independència que només els portarà problemes, i sobretot, en durà a tot Europa’? Tot plegat és de bojos, tot allò que s’arriba a dir, a més a més, tenint en compte que Ucraïna, no fa gaire, es trobava en una situació similar: cridant per l’ajuda enmig del desert.

La diàspora ucraïnesa a Catalunya no és cap excepció. Encara que tinguin accés a una altra opinió i visquin al cor dels esdeveniments (molts d’ells formant famílies amb catalans), viuen al món espanyol, on no veuen més enllà de les seves referències espanyoles.

Per descomptat, cadascú que pensi el que li sembli. I no ho dic com a crítica, sinó com l’enigma més gran que tinc ara: la gent que ha sobreviscut tantes atrocitats, la història de la qual no es pot llegir sense llàgrimes –tot això per a preservar la seva identitat nacional–, ara no reconeix el mateix dret als catalans. No vull jutjar ningú, però és que no se m’acut res per a poder explicar-ho. La gent ucraïnesa encara té una gran ferida oberta, i no sé si és aquest dolor que li fa confondre tant les coses. Ho deixo aquí i espero que el temps ho posarà tot al seu lloc.

… Ucraïna i Catalunya som dos pobles diferents, cadascú amb la seva identitat i el seu camí que només acaba de començar. I això ens uneix. Com també la nostra dignitat i valentia. Ens diuen nacionalistes, nazis, ens diuen de tot. Som culpables de parlar el nostre idioma i de voler viure lliures a la nostra terra. Som culpables de no saber odiar. Culpables de resistir durant segles i preservar la nostra nació. La resistència, ja la portem al nostre ADN, i encara ens farà falta. Perquè el nostre repte és aguantar dempeus davant els qui ens volen de genolls. I sembla que tenim un destí comú: ser lliures, malgrat tot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb