11.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 12.05.2017 - 07:55
Tres amics i un pis d’estudiants al barri Gòtic. Desordre i una vida entre el menjador i el carrer. Així va néixer la primera versió de Txarangö. Amb dièresi, sí. Idees juvenils. La plaça de George Orwell era el seu laboratori. Barrejaven sons, llengües i coneixences. Un racó de Barcelona que de nit perd la literatura i esdevé la plaça del tripi. Moltes històries, poca llum i més notes de les que es podrien dibuixar en una partitura.
De tot plegat ja fa una dècada. YouTube n’és testimoni. Els metalls, el ritme, l’estètica clown, la veu d’Alguer Miquel i les paraules esfilagarsades… Els símptomes es començaven a manifestar. Pels camins de la música es troben amb Manu Chao, Che Sudaka i la Pegatina. Absorbeixen i aprenen. Tasten per primera vegada els escenaris i les rondes.
Deixen constància de la seva existència, i de la dièresi, en una maqueta/àlbum anomenat Conjuro (2008). El castellà i el català hi conviuen com ho fan les ganes de festa i les lletres socials. Lluny del sud, n’és un exemple. La banda s’abraça al reggae, l’ska… Macaco també hi treu el cap.
I Txarangö mor, com si només fos un tret de fogueig… Un crit enèrgic que necessitava saciar-se. Els tres amics se separen, artísticament.
Dos anys de silenci.
El 2010, Alguer Miquel, Marcel ‘Tito’ Lázara i Sergi ‘Hipi’ Carbonell es retroben. Perden la dièresi: Txarango. La família guanya dues cares, una bateria i un baix. El grup s’autoedita Welcome to Clownia que conté dues cançons: ‘Nits amb Txarango’ i ‘Vola’. El grup apel·la a un món oníric, on convergeixen tots els artistes i les seves influències.
Són moments per a recordar l’adolescència, quan es raspaven les mans i es gastaven la veu en tarimes de festes majors. Concerts en placetes o descampats d’Osona, el Berguedà i el Ripollès. Canyes, gots de plàstic i altaveus que ho distorcen tot.
Dins meu crida
Una veu rebel
Crida!
Dins meu crida
Obre la nit
Obre la mar!
Aquesta veu rebel es presenta en públic una nit d’hivern a Ripoll. Txarango atrapa. El tòpic de ‘la força del directe’, la bola es fa grossa. Un any després, encara sense àlbum, fa una cinquantena de concerts i visiten els primers festivals. El fenomen és imparable.
El 2012 enregistren Benvinguts al llarg viatge, un àlbum que ofereixen gratuïtament a la seva pàgina web. 5.000 persones se’l descarreguen en només 24 hores. Per les cançons, hi desfilen la Pegatina, Bongo Botrako o Cesk Freixes. I tanmateix, la banda no signa amb cap discogràfica fins poc abans d’estrenar-se a la sala Apolo.
El ‘llarg viatge’ es precipita i TV3 fa servir Amagada primavera per a la falca publicitària de Sant Jordi.
Que avui pels carrers de Barcelona
He vist maldestres traficants
Canviar llibres per roses de tant en tant
Habituals dels festivals, s’estrenen al Mercat de la Música Viva de Vic i exploren les audiències de França i Bèlgica.
Amb el segon disc, Som Riu (2014) —també ofert de manera gratuïta a la seva web—, el grup impulsa el festival Clownia. Durant uns quants dies, les parades i les tendes pinten de colors els prats de la rodalia Sant Joan de les Abadesses. S’hi barregen música, circ i més disciplines artístiques en un ambient que convida a la reflexió i a prendre consciència política.
La banda esbotza totes les fronteres. Toquen a Nova York, Japó, Xina… A més, fan visites amb un alt contingut emocional i polític a Palestina, Melilla o Casamance (regió independentista del sud de Senegal), on apadrinen un centre cultural.
‘La música ens acosta a les persones d’una manera bestial. Hem tingut experiències al·lucinants. Normalment, en molts altres camps de la humanitat, per dir-ho així, la diferència ens separa. I en la música és totalment al contrari’, explica Alguer Miquel en una entrevista a VilaWeb.
El grup s’esprem anímicament i musicalment. El 2015, Marcel ‘Tito’ Lázara abandona Txarango per cercar nous horitzons. Exhausts, els músics fan un recés. ‘Hem d’aturar-nos perquè la ressaca del segon disc no caigui sobre el tercer’, diuen.
Però les bèsties de circ no porten la calma dins les venes… Esclata la crisi dels refugiats i Txarango visita Idomeni (nord de Grècia) i s’involucra en el projecte Eko, un camp autogestionat al marge de les autoritats.
‘Som aquí per a canviar el món, i si no podem, almenys fer les revolucions possibles’, expliquen en una altra entrevista a VilaWeb. Dels viatges i experiències neix el tercer àlbum: El cor de la terra (2017). Novament es pot escoltar sencer de manera gratuïta.
Txarango s’obre discursivament i narren el canvi de xip que han fet emocionalment. Les cançons tenen rastres de les seves passes pel món àrab i l’Àfrica negra. A la recerca d’aquest cor els acompanyen veus com Macaco, Pau Donés i The Cat Empire.
Tres anys sense material nou han suscitat un interès inaudit. El març passat van concentrar milers de persones al centre de Girona en el festival Strenes. Des d’un terrat, flanquejats per la catedral i les aigües magres de l’Onyar, el grup va demostrar que no han perdut la fórmula per a fer bellugar el públic. ‘Una lluna a l’aigua’, n’és un exemple. Ací podeu veure una imatge del concert.
Vine’m a buscar, vine a robar-me l’aire,
Vine aquí, balla amb mi,
Balla com una lluna a l’aigua
Aquesta nit ho tornaran a demostrar al festival Cruïlla de Barcelona, on, per si fos poc, tornaran a actuar demà. Com diu la lletra: ‘Crema Barcelona i la llum ens mira, quan la nit delira a la ciutat.’
