Twitter i la friquització de l’independentisme

Manuel Vázquez Montalbán va deixar dit per sempre que el Barça era l’exèrcit desarmat i simbòlic de Catalunya. Ara mateix més desarmat que mai, i una fotocòpia simbòlica de l’estampa política del país, i fins aquí el comentari futbolístic. Doncs extrapolat a l’era digital, si Catalunya té un exèrcit desarmat i simbòlic aquest és a les xarxes socials, i en concret a Twitter, que diuen els experts que els catalans hi tenen una tirada superior a la mitjana mundial.

I al camp de batalla de Twitter, ja ho sabeu, hem viscut un episodi a l’altura del ridícul nacional que ens fan passar els gestors del post-procés: el cas Joana Masdeu, aquell perfil fals encomanat a defensar el diputat tal, tal, i que les proves assenyalen a un estret col·laborador de bla, bla, com a creador del compte. El col·laborador, que ho nega tot, és un altre perfil curiós (aquest de carn i ossos) dels que ha donat el procés, i ens recorda aquells personatges tipus que per poc que t’hagis mogut entre associacions, entitats, capelletes, comitès, en pots reconèixer el patró: un incondicional que, no se sap com, pim-pim-pim, acaba sortint a totes les fotos, cada vegada una renglera més endavant, i més, i més, fins que un dia t’apareix a la dreta del pare i ningú no te’n sap donar raó. Però és clar, en política, que és una piscina de taurons, la vanitat dels aficionats sempre s’acaba pagant.

No m’hi volia esplaiar tant, en el qui, perquè és més un símptoma que no pas el mal. De Joana Masdeu, més interessants són el què, el com, o el quanT, amb T majúscula, del cas. Viralitzat pels mateixos mitjans, no calia ser a la xarxa per acabar-ne assabentat, perquè els periodistes ja hi són per tu. Des de l’independentisme hegemònic ens insisteixen que el món no és Twitter, però sovint passa que qui ens l’ha d’explicar, el món, ens porta Twitter a casa en forma de què s’hi diu, què s’hi cou, qui hi ha dit què, qui ha respost a qui. I d’aquesta conjunció entre el poder d’uns emissors i el dels seus missatgers n’ha resultat l’eina poderosa que és, també per al moviment indepe i la imatge pública que se’n desprèn; una imatge que des de fora dels cercles militants es percep en conjunt, que no s’enganyin els hegemonistes; perquè buscant les parts erosionar-se mútuament, acaben erosionant el tot sencer.

El cas Joana Masdeu, tan matusser com innocu –l’arbre ja era caigut, la llenya repartida–, n’és un exemple perfecte perquè ho té tot. Durant dies hem pogut veure amb astorament com l’actualitat tornava a ser absorbida per un nou Sálvame nacional, amb una cobertura més pròpia d’un cas Pegasus que no de patinades equivalents, obligant-nos a treure conclusions que com a país no diuen res de bo. Això sí, el ridícul Masdeu és tot seu, i posa la cirereta a una manera de fer que decanta encara més la imatge mitjana del moviment cap a la paròdia i la friquització, com si no estigués ja prou tacada pel descrèdit dels seus públics exponents. Vull dir que jugant-jugant hi perd tothom, tant els viralitzats imprudents com els alegres viralitzadors.

A Twitter, la friquització atrau més friquització. Aquest fet és palès entre un cert activisme unilateralista que ha trobat en aquesta xarxa l’abocador intestí de la seua frustració. Un exèrcit bel·ligerant, estrident, turmentat, que es llança com un sol home contra les anodines manifestacions dels dirigents reculistes, convertits en tristos esquers de la seua ira. Desproveïts del do de l’elegància, els seus soldats es reiteren i realimenten en l’agressivitat, repetint els mateixos improperis i expressions, amb l’enginy malaguanyat en un vocabulari de l’ofensa que t’imagines pronunciat amb els punyets tancats. Doncs la proliferació d’aquesta mena de perfils té un doble efecte, que ja em direu a qui convé: per una banda, acaparen l’oxigen de la crítica reflexiva i reposada a l’autonomisme institucional; i de l’altra, donen aire al relat –tan ben jugat per aquest últim i els seus mitjans– d’associar l’unilateralisme amb una opció de frics, fanàtics i hiperventilats, com a mostra un botó –però ep, quan convé, “Twitter no és el món”.

Temps era temps que el debat públic del país girava al voltant de l’índex del Llibre Blanc de la Transició Nacional, per entendre’ns de pressa. D’aleshores ençà, quants debats en profunditat hem deixat de sentir sobre el camí que ens queda per fer, ofegats pel sorollam viralitzat? Quantes veus autodeterministes expertes i entenimentades han desaparegut de les nostres pantalles, substituïdes pels Sálvame nacionals amb què se’ns cultiva l’oblit de l’hemeroteca? Amb el panorama descrit s’entén que els nostres eminents tinguin el cap ficat sota una pedra, cadascú té el deure de vetllar-se la reputació. Justament per això, els dirigents unilateralistes farien bé de començar a treballar-se una imatge que repel·leixi el friquisme que apleguen al seu voltant i fer treure de sota les pedres tots aquells caps pensants. Aprendre dels seus rivals i la seua disciplinada tropa que de vegades cal renunciar a l’adulació fàcil per un objectiu superior. Perquè si l’activisme troll atrau més activisme troll, apujar el nivell també ha de tenir un efecte dòmino que a la força ens beneficiarà a tots.