The Washington Post · Ellen Francis i Burhan Yüksekkaș

Ànkara, Turquia. Mentre el govern Trump cerca una resolució a la seva guerra contra l’Iran, Turquia es prepara per a un canvi en l’equilibri de poder al Llevant, on la creixent rivalitat amb Israel l’ha empès a cercar noves aliances.

Per a Turquia, un membre de l’OTAN que comparteix 560 quilòmetres de frontera amb l’Iran, la guerra no tan sols ha causat tensions profundes dins l’aliança, sinó que també ha posat de manifest la imprevisibilitat de l’OTAN amb Washington. Tard o d’hora, l’exèrcit nord-americà es retirarà de la regió, cosa que podria deixar el Llevant desestabilitzat i Israel embravit.

Aquí, a la capital turca, la resposta ha estat una política que els alts càrrecs del govern anomenen “iniciativa regional”, que consisteix a unir esforços amb els pesos pesants del Llevant per definir una estratègia regional pròpia. Delerosa de tancar noves aliances en seguretat, aquestes darreres setmanes Ànkara ha tingut converses amb l’Aràbia Saudita, rica en petroli; amb el Paquistan, una potència nuclear; i amb Egipte, la nació més poblada del món àrab.

“La ‘iniciativa regional’ és molt important, perquè el fet de tenir potències estrangeres que s’involucren en la regió, tot i ser alienes als problemes d’ací, sovint pot conduir al caos”, diu Tacan Ildem, ex-ambaixador de Turquia davant l’OTAN i president del laboratori d’idees turc EDAM. “Països com els Estats Units tenen, naturalment, una política global: som aliats dels Estats Units, però a voltes és possible que les prioritats de les grans potències no coincideixin amb les nostres.”

Aquests darrers dos anys, la caiguda del règim sirià de Baixar al-Assad a les mans d’insurgents afins a Turquia i l’afebliment dels grups paramilitars afins a l’Iran han afavorit que Turquia fes un pas endavant. Ara, la guerra de l’Iran ha remodelat la regió fins a un punt inimaginable fa poc.

Ànkara vol aprofitar l’angoixa d’alguns països del golf Pèrsic, on la pluja de míssils i drons iranians d’aquests darrers mesos han suscitat certs dubtes sobre els límits de la protecció nord-americana. El país, mentrestant, mira de reüll un Israel com més va més desbocat, segons que expliquen diplomàtics i analistes, embravit per la campanya militar conjunta amb els Estats Units a l’Iran.

“Volem enfortir la solidaritat entre els països de la regió”, va dir el ministre d’Afers Estrangers turc, Hakan Fidan, a la cadena Aljazeera durant la seva visita a Catar.

“A la regió tothom sap que, si no resolem els nostres problemes, no cal esperar que les potències dominants ens els resolguin”, va declarar la setmana passada. I afegí que aquesta havia estat una de les grans lliçons de la guerra.

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha presentat Turquia com un mitjancer capaç de dialogar amb tothom –Rússia i Ucraïna, els Estats Units i l’Iran–, per molt que el seu exèrcit sovint hagi pres partit.

Turquia és una potència militar en tota regla: té el segon exèrcit més gran de l’OTAN, superat tan sols pels Estats Units, i una indústria armamentística ferma, capaç de produir drons d’última generació. El control d’Ànkara sobre l’estret del Bòsfor –la porta d’entrada a la mar Negra, que connecta Europa i l’Àsia– també li aporta un avantatge estratègic important.

Així i tot, Turquia continua depenent de l’OTAN per a la defensa aèria: d’ençà que va esclatar la guerra, a final de febrer, les defenses de l’aliança han interceptat quatre míssils iranians que s’adreçaven a l’espai aeri turc.

Tot i l’ambició de ser una potència regional, Turquia no té prou tremp econòmic –ni militar– per a dictar condicions tota sola. Asli Aydintasbas –investigadora de la Brookings Institution, un laboratori d’idees amb seu a Washington– explica que Ànkara pretén explorar la possibilitat de segellar “minialiances regionals” per protegir els seus interessos. “Crec que Turquia se sent sola i en un entorn molt perillós”, diu.

El retorn de Trump ha capgirat les relacions diplomàtiques dels Estats Units, tant amb els aliats més estrets com amb els enemics més aferrissats. El govern Trump ha criticat durament els aliats europeus dels Estats Units a l’OTAN, ha començat una altra guerra al Llevant després de fer campanya contra l’intervencionisme nord-americà a l’exterior i, molt sovint, ha actuat sense gens de consideració pels interessos dels socis tradicionals dels Estats Units.

Ara els aliats dels Estats Units –com el Canadà i els països europeus– proven d’aplegar esforços per protegir-se de Washington, com més va més imprevisible.

L’ambaixador dels Estats Units a Turquia, Tom Barrack, ha estat molt criticat per haver dit en un fòrum diplomàtic, fa poc: “En aquesta part del món tan sols es respecta una cosa: el poder.” És, en certa manera, com la resta de països veuen el govern Trump.

Amb el retorn de Trump, Turquia esperava un nou acostament als Estats Units després d’anys de distanciament. Tanmateix, ara com ara, aquesta represa de les relacions diplomàtiques entre ambdós països sembla lluny.

Als dirigents turcs, explica Aydintasbas, els preocupa com més va més viure “en una regió en què els Estats Units accepta de ‘tallar la gespa’ constantment a instàncies d’Israel; si cal a còpia de reprimir militarment els seus veïns”.

“El Pla A de Turquia és millorar les relacions amb els socis de l’OTAN”, explica la investigadora. “Però també sap que ha de cercar alternatives.”

El recel d’Ànkara amb Israel ha anat creixent aquest darrer any, a mesura que Israel atacava –i, en part, ocupava militarment– Síria i el Líban, com també l’Iran i Catar. Turquia veu Israel com un rival geopolític que no dubtarà a desestabilitzar els altres països en benefici propi, oimés si sap que podrà continuar comptant amb el suport dels Estats Units.

Israel, en canvi, acusa Turquia de mantenir relacions com més va més estretes amb grups islamistes hostils, i veu Ànkara com un rival per la influència al Llevant.

Alguns diplomàtics turcs lleven importància a l’escalada de tensions entre ambdós països: Turquia, expliquen, ha aconseguit de mantenir bones relacions amb Moscou mentre el seu exèrcit lluitava contra els interessos de Rússia a Síria i donava suport a l’Azerbaitjan en la guerra contra Armènia pel control de l’Artsakh.

Als analistes, tanmateix, els preocupa el risc d’un conflicte més ampli per la influència regional entre dos aliats dels Estats Units que es veuen mútuament com una amenaça.

El ministre Fidan ha advertit: “El govern Netanyahu i més forces […] faran de Turquia el seu nou gran enemic”, una volta s’acabi la guerra de l’Iran. L’ex-primer ministre israelià Naftali Bennett, que es presentarà a les pròximes eleccions israelianes, ha dit que “Turquia és el nou Iran” i ha acusat Ànkara de “provar de posar l’Aràbia Saudita en contra nostre i crear un eix sunnita amb el Paquistan, una potència nuclear”.

Les relacions entre Israel i Turquia encara no s’han trencat totalment, però l’oposició aferrissada de Turquia a l’ofensiva militar d’Israel a Gaza ha tibat la corda fins a límits insospitats, amb espirals de retrets entre Erdogan i Netanyahu.

Israel també ha aprofundit la cooperació militar amb Grècia, membre de la Unió Europea i principal rival geopolític de Turquia a la Mediterrània oriental.

Les autoritats turques afirmen que no tenen gens d’interès en un conflicte militar amb Israel. Un diplomàtic del país, tanmateix, explica que el missatge d’Ànkara és senzill però contundent: “Estem preparats, de manera que val més que no els passi pel cap d’intentar-ho”, diu.

“[Un conflicte entre Israel i Turquia] seria una bogeria que desafiaria tota lògica, i en què hi sortirien perdent ambdues parts”, diu el diplomàtic, que accedeix a parlar amb The Washington Post anònimament, per a abordar un tema delicat. “Espero que la cosa no passi d’aquí.”

Temps enrere, Washington hauria intervingut “per a assegurar-se que això no es descontrolés”, explica Aydintasbas. Avui, tanmateix, “no sembla que hi tingui gens d’interès”.

Passi què passi amb la guerra de l’Iran, Turquia i Israel continuaran essent les dues principals potències militars de la regió, afegeix la investigadora, “i les relacions entre ambdós països continuaran determinant el futur de la resta de la regió”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb