Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma acull fins al 18 d’abril la darrera exposició antològica dedicada a l’artista Rafael Tur Costa (Santa Eulària des Riu, 1927-2020), que va morir a causa del coronavirus el 30 de desembre. Es titula “La llum del fragment”. Visitar aquesta mostra és una excel·lent manera de retre homenatge a un dels artistes plàstics més importants de la segona meitat del segle XX en el camp de l’abstracció. Aquesta exposició es converteix així en un gran llegat que l’autor va deixar en vida (ell mateix la va inaugurar el 12 de desembre) a tothom que vulgui endinsar-se en més de seixanta anys de trajectòria artística personalíssima forjada des de l’illa d’Eivissa amb pretensions d’abastar el món.

Comissariada per Imma Prieto, Soad Houman i Pilar Rubí, l’exposició recorre tota la trajectòria de l’artista eivissenc: les obres més antigues que s’hi poden veure són de finals dels anys cinquanta del segle XX i les més recents, de la primera dècada del segle XXI. Per tant, i per primera vegada, es pot veure una antologia completa de l’artista, que a finals dels anys noranta (1997) va comptar amb una mostra retrospectiva a Palma, en concret al Casal Solleric, on varen impactar les seves obres blanques de gran format.

Com expliquen les comissàries a la informació digital que publicita la mostra, “el projecte, de caràcter retrospectiu, es complementa amb documents personals, esbossos i correspondència, entre molts d’altres. Per una banda, es composa d’un conjunt de materials presents a les sales i, per una altra banda, d’una publicació que reuneix diversos texts que responen a dues naturaleses: escrits realitzats per persones que han mantingut amb l’artista relacions d’índole diversa i les memòries que l’artista va escriure el 2005, mitjançant les quals ens relata en primera persona la barbàrie de la guerra civil espanyola i el franquisme”.

L’abstracció ha estat sempre el camp en el qual ha treballat Tur Costa, que el considerava com a inacabable. No hi va arribar per un camí que l’hi dugués, sinó que des del primer moment s’hi va sentir còmode i va anar experimentant fins a arribar a la màxima depuració de les seves obres, on no hi havia res de sobrer, però on cada detall era imprescindible. Potser aquesta abstracció era una manera de fugir de la realitat o d’explorar-ne d’altres possibles perquè aquesta realitat quedà marcada quan a nou anys i en el marc de la guerra del 1936-1939 va perdre el pare i el padrí patern, tots dos assassinats pels feixistes. Així doncs, Tur Costa pertanyia a la família dels perdedors i dels repressaliats. Com es converteix un fill de vídua amb sis germans en un artista plàstic de referència durant tants anys?

Sens dubte va ser fonamental la irrupció del Grup Eivissa 59, format per artistes estrangers on destacaven noms com ara Erwin Bröner, Erwin Bechtold i Hans Laabs. Cal explicar una mica el context: les Illes Balears des de mitjans dels anys cinquanta havien estat un pol d’atracció per als estrangers que hi arribaren abans del turisme de masses. A Mallorca s’instal·laren escriptors com ara Robert Creeley, figura fonamental per al descobriment de la generació Beat, però també músics de primer ordre, i a Eivissa ho feren sobretot els artistes plàstics que precediren i anticiparen l’arribada d’un grup important de hippies que convisqueren millor o pitjor amb el règim franquista, que va haver de suportar-los si volia les divises.

Tur Costa de seguida va conèixer personalment els artistes estrangers que formaven el Grup Eivissa 59, i de seguida també es va interessar per allò que feien, completament allunyat de l’Escola d’Art on havia anat a aprendre a dibuixar a quinze anys, però que estava encastada en el passat més remot. En un llarg perfil que Pere Antoni Pons va escriure per al seu llibre Un arxipèlag radiant (Ensiola) s’explica molt bé què va significar aquesta influència en l’àmbit artístic i el personal: “El fet que més em va influir en la meva vocació, però, i també en la descoberta de l’art abstracte, va ser quan va venir a Eivissa un professor amb un grup d’alumnes de l’Escola Superior de Belles Arts de Berlín. El professor, per cert, era Curt Lahs, un pintor que ostentava el perillós però altíssim honor d’haver estat titllat d’artista degenerat primer pels nazis i, més tard, pels comunistes. Ell i els seus alumnes, una quinzena, entre els quals hi havia tant nois com noies –cosa insòlita a l’Espanya nacionalcatòlica–, anaren a Eivissa a seguir un curs de pintura i dibuix. Entre els alumnes, hi havia Annaliese Wit, que acabaria essent l’esposa de Tur Costa. La coneixença de qui seria la meva dona i dels seus companys de curs va fer que em llancés a pintar, i que ho fes d’una manera menys acadèmica de com ho havia fet fins aleshores.”

Una de les obres de Tur Costa del 2010 presents a la mostra

És cert que algunes coses començaven a canviar a l’estat espanyol i afavoria, lentament, el camí emprès per Tur Costa. El grup d’artistes catalans Dau al Set feia anys que rutllava i el grup El Paso començava a tenir més importància. Tur Costa no va ser aliè a la revolució que va suposar la seva irrupció i el descobriment de què hi havia darrere el grup El Paso en l’àmbit teòric, açò és, la influència de l’expressionisme abstracte que es feia als Estats Units i les noves tendències que venien de París.
A la mostra que es pot veure a Es Baluard hi ha obres d’aquells primers anys seixanta plenes de color i fetes sobre paper. Sorprenen perquè Tur Costa va fer una evolució molt important que el va dur precisament a renunciar al color, o més aviat a descobrir-ne un altre d’insòlit per als pintors: el blanc, que seria el color predominant a la seva obra i que és un segell d’identitat propi, però que a la vegada és l’essència pura de la Mediterrània i de la llum de l’entorn on va crear tota la vida.
Encara una passa més en l’evolució artística de Tur Costa: el joc amb la tridimensionalitat. Un cop depurades de color, o amb una presència mínima de color i amb el blanc dominant tot el panorama de la peça, arriba el moment en què Tur Costa comença a fer incisions a les teles, incorpora el collage, fa que alguns dels fragments siguin protuberants i crea unes obres on els relleus i els esvorancs són una part fonamental del discurs, un discurs que s’ha posat sempre a l’altura dels creadors més interessants que arribaren a l’Eivissa dels anys cinquanta i seixanta i li obriren tot un camí de possibilitats que el dugué a convertir-se en un dels millors artistes de la segona meitat del segle XX, tot i que de vegades massa oblidat i perifèric per obtenir el reconeixement que es mereixia, cosa que va fer que no pogués viure de la pintura sinó que desenvolupés molts altres oficis. Tot i això va poder exposar amb regularitat a les Illes, a Barcelona i a ciutats d’arreu del món.
Segons expliquen les comissàries, “amb aquesta exposició, Es Baluard Museu continua la seva tasca de recuperació i estudi d’artistes clau en la historiografia balear i internacional, així com nodrint una de les seves funcions primordials: reescriure i resituar la trajectòria d’alguns artistes que no han tingut el reconeixement que mereixien. Tur Costa és un dels artistes que permeten teixir un univers comú, un relat que forma part de la nostra història col·lectiva.”
Malauradament, aquesta retrospectiva d’homenatge s’ha acabat convertint en una antologia necrològica sense voler ser-ho: la primera gran exposició que es fa sobre un autor fonamental en el desenvolupament artístic dels Països Catalans.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.