Un xiquet com tants navegant per internet (Brian Jackson ©123RF.com).

La setmana passada parlàvem de violacions en grup i, per raons d’espai, vam deixar-nos unes quantes ratlles al teclat. Per desgràcia, el tema no caduca: d’allà a aquí han estat notícia més casos nous que han fet esgarrifar els espectadors, i així continuarà passant, suposem, fins que ja no els esgarrifin tant. De fet, en aquesta columna també ens hem demanat si fent-ne dues peces seguides no corríem el risc de cansar el personal, però se’ns en fum: cal cansar, cal esgotar, cal aprofitar aquest forat en l’efímera atenció dels cervells de l’era digital.

Perquè, com expliquen les veus expertes, no és que ara hi hagi més violacions múltiples que abans: avui, les supervivents denuncien més, però també passa que, a partir del detonant morbós de la Manada i les seues franquícies, l’interès de l’opinió pública per aquests successos es troba en un punt àlgid. I, entre tant d’interès, hi ha el de molts progenitors de petits mascles, als quals fins no fa gaire tothom despatxava amb un ‘tu rai, que tens xiquets [i no xiquetes]’, en un ambient de somriures còmplices i copets a l’espatlla. Per edat potser us hi heu trobat, a una banda o a l’altra, i potser també heu rigut –segons com, una mica amargament.

L’ancestral ‘tu rai, que tens xiquets’ encarnava una saviesa popular que no calia desenvolupar. Tothom l’entenia com una butlla, una dispensa divina dels temors ‘especials’ que et porten les xiquetes sota el braç en néixer, juntament amb l’antiga barra de pa. Parlo com si d’això fes una centúria, com si aquest sobreentès no es perpetués encara d’una manera o d’una altra –’ja sabràs què és bo, ja, quan comenci a sortir sola’–; com si els papàs de l’era de la igualtat encara no fessin brometes sobre treure l’escopeta per espantar els xicots –les xicotes no es contemplen, d’entrada– que rondaran la princesa del seu cor. Quantes animalades per no haver de mirar el problema de cara.

En tot cas, ja comença a ser hora d’expulsar aquest ‘tu rai’, i totes les seues variants, de les converses interparentals: perquè, quan transmetem una sèrie d’inquietuds pel que fa a les nenes i en dispensem els nens, com si no hi tinguessin res a veure, l’únic que fem és donar per descomptada, una generació més, aquesta situació de privilegi que protegirà els nostres petits mascles en el seu caminar pel món; una situació de privilegi sobre les seues companyes que, de retruc, procurarà la mica de tranquil·litat ‘extra’ –la que amaga l’eufemisme del ‘tu rai’– als seus progenitors. L’altra cara d’aquest contracte social és el missatge que per a les filles no hi haurà àngels de la guarda.

En aquest context, els experts també ens diuen que els violadors múltiples d’ara solen ser més joves que els que van pel seu compte, i que han après totes les possibilitats d’aquesta conducta del porno mainstream. També deveu haver sentit la dada que els nanos d’avui es topen amb el porno als vuit anys, i que a partir dels dotze ja el busquen amb tota la intenció. Això, combinat amb el fet que set de cada deu vídeos demandats contenen violència sexual explícita (llegiu Alba Alfageme), ja podem dir que els temors haurien d’estar igualats, a les cases on creix canalla. Perquè, amb la mateixa facilitat que tenim assumit que les xiquetes, pel simple fet de ser-ho, potencialment poden ser violades, tocaria d’assumir l’altra realitat necessària: que els xiquets, parlen les estadístiques, potencialment també poden violar. I, la cosa més probable, perquè sinó estaríem arreglats: tenen una incidència directa en el fet de no violar.

Pel fet de ser xiquets, a més a més, també podran evitar de ser còmplices de violadors que hi confien. Recordem que la Manada ja havia enregistrat una primera actuació per presumir-ne al xat dels col·legues, i que vint-i-un hòmens van compartir-ne el vídeo els primers minuts d’haver-lo penjat. Vint-i-un, com a mínim, també van llegir com gallejaven amb la intenció de violar als Santfermins: què hauria passat si només un, un de sol, hagués tingut la mínima consciència de denunciar-los? Un de vint-i-un, percentualment tampoc no és gaire demanar. La valentia de trencar aquests pactes fraternals, no escrits, assumits entre iguals, també s’ha de poder ensenyar als nanos que pugen. Mentrestant, el que tenim són els vídeos de la Manada i d’altres violacions reals entre els més buscats pels onanistes en la intimitat: una altra manera de ser-ne còmplices.

Els nostres fills són excel·lents persones que no mirarien aquests vídeos ni violarien mai, això ho tenim per tan segur com que tots els violadors i tots els que els disculpen són fills d’algú. Malauradament, de grans educacions també n’han sortit grans depredadors sexuals, perquè la violació va de poder i de sotmetiment de l’altre, una ambició transversal a totes les societats patriarcals. Malgrat tot, i mentre no podem posar portes al porno que cerquen els nostres fillets encantadors, l’única esperança per a les noies és l’educació dels nois: com la societat els ha ensenyat a elles la por de ser violades, que els infongui la mateixa por a ells de perpetrar o tolerar una violació. Ni en una festa major, ni a les cases de coneguts, ni al llit de matrimoni, ni enlloc. I això també vol dir que els àngels de la guarda que els han promès des del naixement –els que els guarden els privilegis– deixin d’assegurar-los la protecció.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb