18.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 18.01.2025 - 21:44
Quatre anys després d’haver deixat el càrrec, enmig d’una insurrecció fallida que per un moment semblà d’amenaçar-ne la carrera política, Donald Trump prendrà possessió demà com a nou president dels Estats Units. El 2017, la seva inauguració fou rebuda per bona part del país –i de la resta del món– amb un cert sentit d’ultratge, una mena d’accident històric inadmissible que va fer saltar les alarmes i va esperonar l’oposició, política i social, a fer grans proclames de resistència. Enguany, tanmateix, el sentiment que sembla prevaldre entre les forces anti-Trump és la resignació: lluny de ser una aberració, Trump ha esdevingut, ras i curt, una part més de la política nord-americana. És la victòria definitiva d’una figura que, en tan sols una dècada, ha aconseguit de reconfigurar la política nord-americana en la seva imatge, i que ara encara el càrrec més poderós del món amb menys traves que mai.
Majories a la cambra alta i la cambra baixa
Trump encetarà el segon mandat com a president amb el control simultani de la presidència i de totes dues cambres del congrés –la Cambra de Representants i el senat–, l’anomenada trifecta. Tot i que pocs sondatges pre-electorals van predir aquesta situació, el fet que un president arribi al càrrec amb majories a la cambra baixa i la cambra alta no és pas inusual, ni de bon tros: els cinc presidents anteriors a Trump, de fet, també van tenir majories a la Cambra de Representants i el senat en els seus primers mandats. En aquesta llista, s’hi inclou Trump mateix, que va encetar el primer mandat a la Casa Blanca amb majories en totes dues cambres.
L’estretor de la majoria a la Cambra de Representants fa difícil de pensar que Trump podrà reunir prou suport per a aprovar cap de les prioritats de l’ala més radical dels republicans, incloent-hi la il·legalització de l’avortament en l’àmbit nacional o bé l’aprovació de retallades dràstiques en el pressupost. Però sí que sembla més factible que Trump pugui reunir prou suport –tant del seu propi partit com dels diputats demòcrates més moderats– per a impulsar dues de les seves promeses electorals: la pròrroga de la rebaixa d’imposts que aprovà com a president el 2017, i que caduca l’any vinent, i l’enduriment de les restriccions a la immigració, particularment a la frontera sud dels Estats Units. El precedent de Biden, que en els seus primers dos anys com a president va aconseguir d’aprovar unes quantes de les seves prioritats legislatives tot i disposar d’una majoria molt magra a la cambra baixa, sembla jugar a favor de Trump, més encara si es té en compte que la influència que el nou president dels Estats Units exerceix sobre el seu partit –que, a diferència del seu primer mandat, ha estat purgat de qualsevol detractor de pes– és substantivament més gran que no la que exercia Biden.
Al senat, Trump disposarà d’una majoria de sis seients, un coixí significatiu que servirà a curt termini per a garantir l’aprovació dels alts càrrecs que Trump ha nomenat per al seu gabinet. Si el partit del president disposa de majoria al senat, aquest procés sol ser relativament plàcid: els legisladors del seu partit hi voten a favor, i els candidats són confirmats als càrrecs respectius. Tanmateix, el fanatisme d’algunes de les figures que Trump ha nomenat per al seu nou gabinet ha fet saltar les alarmes fins i tot entre els qui resten de l’ala moderada del partit republicà. De fet, el president es veié obligat a retirar a final de novembre el nomenament com a fiscal general de Matt Gaetz –un cadell ultratrumpista que ha estat investigat per tràfic sexual i falsificació documental, entre més acusacions– després d’haver-se fet evident que no reuniria el suport de prou senadors republicans per a confirmar-ne la tria.
El de Gaetz ha estat l’únic cas en què Trump s’ha doblegat. Si el 2017 encara podia haver-n’hi algun dubte, a hores d’ara és evident que tots els camins al Partit Republicà comencen i acaben en Trump, i que qualsevol que gosi plantar-li cara s’arrisca a ser defenestrat del partit i de la vida política. Això explica per què, tot i els renecs d’alguns dels senadors més veterans del partit, la resta de nomenaments de Trump han passat per la cambra alta amb menys rebombori que no podia semblar fa poques setmanes. El fet que Pete Hegseth, un ex-presentador de televisió acusat de violació, hagi superat amb èxit les primeres etapes del procés de confirmació per al càrrec de secretari de Defensa dels Estats Units sembla un bon presagi per als altres candidats més controvertits de Trump. Segurament cap nominat, en aquest sentit, ha resultat més divisiu que Robert F. Kennedy Jr., un reconegut activista antivaccins i promotor de teories conspiranoiques a qui el president ha nomenat com a director del Departament de Salut, de què depenen organismes com ara el Centre per la Prevenció i Control de Malalties (CDC) i les agències que s’encarreguen de la regulació farmacològica i alimentària. Un altre cas sonat és el de Tulsi Gabbard, que tot i haver estat acusada de ser una agent del govern rus ha estat nomenada per al càrrec de directora d’Intel·ligència, que coordina la feina d’agències com ara l’FBI i la CIA.
La lleialtat com a filosofia de govern
Durant el seu primer mandat, Trump sovint prioritzà l’experiència a l’afinitat política a l’hora de nomenar càrrecs–fos per decisió conscient o bé, senzillament, perquè en aquell moment el magnat encara era un figura relativament nouvinguda en la política nord-americana, sense experiència de servei públic i amb un moviment polític a mig construir.
En aquella primera legislatura, aquests alts càrrecs sovint feren de contrapès dels impulsos més despòtics del president. Jeff Sessions, fiscal general durant la primera meitat del govern de Trump, fou acomiadat després d’haver-se negat a interferir en la trama sobre suposada ingerència russa en les eleccions presidencials del 2016. Mark Esper, el secretari de Defensa, va haver de persuadir el president perquè no ordenés l’ús d’armes de foc per a dispersar els manifestants que sortiren als carrers de Washington i més ciutats nord-americanes, la primavera del 2020, per protestar contra la desigualtat racial.
Però el 2025 no és el 2017, i Trump, amb una legislatura a les espatlles, ha après la lliçó: envoltar-se no de professionals contrastats, sinó de súbdits que s’encarregaran de dur a terme el seu programa polític fins a les últimes conseqüències –per més que la lleialtat al president pugui entrar en conflicte amb les prerrogatives de l’estat de dret.
Sense traves, també als jutjats
Aquesta preferència per la servitud s’estén més enllà de les altes esferes del poder legislatiu. A diferència del 2017, Trump encara el segon mandat amb una “supermajoria” conservadora al Tribunal Suprem, que ja ha demostrat que no serà un obstacle per a les aspiracions del magnat: l’any passat, sense anar més lluny, els magistrats del tribunal van resoldre que els presidents disposaven d’immunitat parcial pels actes comesos al càrrec, una decisió molt controvertida que, a efectes pràctics, descartà la possibilitat que Trump pogués ser mai condemnat pel seu paper en la insurrecció al Capitoli.
Sis magistrats dels nou del Tribunal Suprem han estat nomenats per presidents republicans; d’aquests, tres van ser nomenats per Trump durant el primer mandat. Si els dos magistrats de més edat del bloc conservador, Clarence Thomas i Samuel Alito, decideixen de retirar-se aquesta legislatura –cosa perfectament concebible, atès que tots dos passen de la setantena–, Trump tindria l’oportunitat de triar-ne els substituts, amb la qual cosa esdevindria el responsable del nomenament de més de la meitat dels magistrats del tribunal, que solen ocupar el càrrec durant dècades.
“Tothom vol ser amic meu”
El sector privat tampoc no ha trigat a afegir-se a la festa trumpista. Els grans gegants tecnològics, històricament progressistes i un dels grans enemics de Trump durant la seva primera legislatura, no han dubtat a llançar-se als braços del president d’ençà de les eleccions del novembre. De fet, aquestes darreres setmanes, Trump s’ha reunit a la seva residència de Florida amb Mark Zuckerberg, el director general de Meta; Jeff Bezos, el d’Amazon; i Sundar Pichai, el de Google, entre més noms. “En el meu primer mandat, tothom m’atacava tota l’estona. En aquest mandat, tothom vol ser amic meu”, resumí Trump en declaracions a la premsa al desembre.
Aquest desglaç, certament, no sembla haver tingut cap efecte moderador en el discurs del president electe, que s’ha passat les setmanes prèvies a la investidura tot enllestint els preparatius per a l’autoanomenada “campanya de deportacions més gran de la història”, amb què ha promès d’expulsar del país milions d’immigrants irregulars; també ha suggerit, en una mena d’exercici de nostàlgia per l’imperialisme del segle XIX, que els Estats Units podrien prendre el control de Grenlàndia i el canal de Panamà, si calgués per la força. És més, ha estat Trump que ha exercit un efecte radicalitzador en el discurs del sector privat: Zuckerberg, per exemple, va lamentar fa poc que les companyies tecnològiques necessitaven més “energia masculina” i reivindicà una cultura empresarial que celebrés una mica més l’agressivitat. Meta, precisament, és una de les desenes de grans empreses que han retallat els programes de promoció de la diversitat d’ençà de les eleccions presidencials.
Fatiga i resignació
L’any 2017, Trump venia d’haver causat una sorpresa històrica a les eleccions del novembre anterior; per a l’oposició, el fet que hagués guanyat els comicis tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton semblava afegir un punt més de coentor a la sensació general d’injúria. Vuit anys després, Trump arriba a la presidència com a cara visible d’un moviment polític plenament consolidat, amb una base de suport com més va més àmplia. El president electe no tan sols és l’amo i senyor del Partit Republicà; sinó que també obtingué més de dos milions més de vots a les eleccions que no pas Kamala Harris.
En retrospectiva, els temors sobre possibles esclats de violència si el resultat de les eleccions hagués estat molt ajustat –tal com preveien els sondatges– semblen gairebé còmics. La victòria de Trump fou evident la mateixa nit de les eleccions, cosa que va aplanar el camí per a una transició de poder absolutament plàcida i va desactivar cap intent d’oposició organitzada. Més d’un milió de manifestants van sortir als carrers de Washington l’any 2017 per protestar contra la investidura de Trump –mobilització que continua essent la més multitudinària de la història dels Estats Units. Enguany, és previst que la xifra d’assistents a les manifestacions anti-Trump sigui dràsticament més baixa. Molts activistes i votants demòcrates expressen un cert sentiment de fatiga i resignació d’ençà de la victòria de Trump, la constatació que el president electe potser no és l’accident històric que semblava ara fa vuit anys sinó un element més en el gran teatre de la política nord-americana.
“Hem protestat, hem votat, hem fet campanya… I per a què?”, es demana Sandra Gray, una fidel votant demòcrata que fa anys que resideix a Carolina del Nord, un estat frontissa que va decantar-se per Trump a les eleccions. “Al capdavall, Trump ha tornat a guanyar, i amb encara més suport. No veig com podem sortir del forat on ens hem posat, com a país”, afegeix.
Thomas Pope, estudiant originari de l’estat d’Ohio, es fa ressò d’un sentiment semblant. “El 2017, era temptador pensar que Trump era una excepció. Ara és un president que ha guanyat les eleccions per segona vegada, i que tornarà a la Casa Blanca amb més suport que mai. Ens pot semblar més bé o més malament, però és la realitat.”