10.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.03.2025 - 09:21
Dimarts de la setmana passada, després de setmanes d’incertesa, Donald Trump anuncià que el seu govern acompliria l’acte de proteccionisme més gran que s’ha vist en gairebé un segle als Estats Units: la imposició d’aranzels d’un 25% als béns –tots– provinents de Mèxic i el Canadà, i d’un 20% a tots els béns provinents de la Xina. La decisió no romangué vigent durant gaire temps: dijous, menys de quaranta-vuit hores després, Trump anuncià que l’entrada en efecte dels aranzels a components de vehicles s’endarreriria gairebé un mes, fins el 2 d’abril; poques hores més tard, anuncià també l’ajornament per a la resta de productes provinents de Mèxic o el Canadà.
No és, certament, la primera vegada que Washington és testimoni d’un episodi d’aquesta mena d’ençà que Trump tornà a la presidència. En menys de dos mesos al Despatx Oval, el magnat ha imposat aranzels, els ha suspesos, els ha ampliats, ha insinuat que els rebaixaria i els ha doblat –tot això unes quantes vegades, i sovint amb pocs dies de diferència entre l’una decisió i l’altra. La ministra d’Afers Estrangers canadenca, Mélanie Joly, referint-se a les negociacions comercials amb l’equip de Trump, ha dit que eren un caos i un psicodrama. “El nostre país no pot estar així cada trenta dies”, lamentà fa poc.
L’estira-i-arronsa aranzelari no ha trigat a encomanar-se els mercats. L’S&P 500, l’índex borsari de què formen part les 500 empreses amb més capitalització de mercat dels Estats Units, ha perdut més d’un 9% del valor d’ençà que assolí el seu màxim històric, fa tan sols tres setmanes; al Nasdaq 100, que aplega els valors de les empreses més importants del sector tecnològic, la baixada ha estat de gairebé un 13%. La Reserva Federal ha rebaixat a un -2,4% la previsió de creixement del PIB dels Estats Units per al primer trimestre d’enguany; fa tan sols un mes, el banc central pronosticava un creixement d’un 4%. Trump mateix, de fet, ha admès que les seves mesures econòmiques requeriran “un petit període d’ajustament”.
Per si no n’hi hagués prou, Trump continua sense detallar què pretén aconseguir amb tot aquest estira-i-arronsa, cosa que dificulta les negociacions entre Washington i els seus socis comercials. El president nord-americà ha presentat els aranzels com una via d’ingressos per a finançar les rebaixes d’imposts que prometé en campanya, com una manera de pal·liar el dèficit comercial dels Estats Units o, també, com un càstig contra la suposada incapacitat de Mèxic i el Canadà de custodiar la frontera amb els Estats Units i impedir-hi el passatge de drogues i immigrants. En privat, alguns diplomàtics canadencs temen que els aranzels siguin simplement un pretext per a afeblir l’economia del país amb vista a una possible annexió als Estats Units, una possibilitat amb què Trump mateix ha fantasiejat repetidament.
Per més difícil que sigui de veure, sovint rere tota aquesta potineria econòmica sembla que s’amaga un principi de filosofia de govern. Les seves primeres setmanes com a president, Trump –que durant el seu primer mandat sovint va expressar malestar amb els contrapesos legislatius al seu poder– s’ha valgut de qualsevol recurs a l’abast per a fer efectiva la seva agenda política sense haver de passar pel congrés, aparentment convençut que la claredat de la seva victòria a les eleccions presidencials, que ha descrit com a “poderosa i sense precedents”, l’eximeix de les vicissituds del procés legislatiu. En menys de dos mesos, de fet, Trump ha signat 83 decrets executius, més de la meitat dels 162 que va signar Joe Biden en quatre anys de president.
“Una democràcia amb cara i ulls no pot funcionar així”
Molts d’aquests decrets executius de Trump, precisament, tenen un nexe comú: desfer l’obra de govern del seu predecessor. Un dels grans objectius de la fúria executiva del president ha estat l’IRA, el programa d’inversions climàtiques que el congrés aprovà el 2022, sota la presidència de Biden, per a impulsar la producció d’energia neta als Estats Units. La llei fou aprovada amb el suport tant de representants demòcrates com de republicans, i gran part dels fons desplegats gràcies al programa –centenars de milers de milions de dòlars– han beneficiat directament estats republicans. Res d’això no sembla haver persuadit Trump, que el primer dia com a president decretà una “emergència energètica nacional” i signà una ordre executiva que congelà el pagament dels fons acordats en virtut de la llei. Pocs dies després, un jutge obligà el govern a reactivar temporalment els pagaments, però el cas continua als tribunals.
“Trump es pensa que és un rei”, diu en Douglas, que treballa d’analista al congrés dels Estats Units i que accedeix a parlar amb VilaWeb a condició que l’anomenem pel nom de fonts, atès que no està autoritzat a fer declaracions a la premsa.
“És veritablement absurd”, continua, en al·lusió al cas de l’IRA. “Parlem d’una llei estratègica, aprovada per majoria democràtica, que ara hem de fer veure col·lectivament que no existeix perquè el president ha decidit que no li agrada”, lamenta. I afegeix: “No és seriós. Una democràcia amb cara i ulls no pot funcionar així.”
“És una campanya de venjança política”
Però segurament no hi ha res que exemplifiqui tan bé el desgavell institucional de les primeres setmanes del govern Trump com l’anomenat Departament d’Eficiència Governamental, més conegut amb les sigles DOGE. La missió oficial del grup, de condició legal incerta, és “maximitzar l’eficiència i productivitat del govern” i combatre el frau públic. Aquest és el pretext amb què, durant aquestes darreres setmanes, Elon Musk –cap oficiós del grup i assessor de Trump, un càrrec sense poder decisori– i els seus subordinats han acomiadat centenars de milers de treballadors públics, han escapçat programes de promoció de la diversitat, han accedit als bancs de dades confidencials (fins i tot la informació fiscal de centenars de milions de nord-americans) i han eliminat departaments del govern sencers.
Tant els experts en dret com els representants demòcrates, i fins i tot alguns republicans retirats, han comparat les accions del grup amb un cop d’estat: la constitució dels Estats Units estipula que la potestat d’administrar les despeses del govern abasta exclusivament la branca executiva, no pas la legislativa. Res d’això, tanmateix, no ha impedit als membres del grup –que inclou adolescents que ni tan sols han acabat els estudis universitaris– d’emprendre un dels programes de retallades més grans de la història moderna dels Estats Units.
Una de les víctimes més sonades de les retallades desorbitades del DOGE ha estat l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), que durant dècades ha estat un pilar de l’acció exterior del govern nord-americà. A començament de febrer, segons que ha informat The Associated Press, membres del DOGE es presentaren sense autorització a la seu de l’agència i demanaren d’accedir a la documentació interna, classificada com a confidencial; quan els responsables de seguretat provaren de barrar-los el pas, tal com la llei els obliga, el govern els suspengué de sou i feina.
L’Erica –una consultora en salut pública que accedeix a parlar amb VilaWeb a condició que la identifiquem sols amb el nom de fonts, després de ser assetjada a X arran d’un fil que publicà sobre el seu cas– explica que l’ordre de tancar l’USAID agafà de sorpresa fins i tot els més pessimistes. “Era previsible que hi hauria retallades amb Trump, però ningú no hauria imaginat que el govern clausuraria una agència que ha treballat per a aquest país durant més de mig segle, tant sota presidents demòcrates com sota presidents republicans”, explica. La consultora, que començà la seva carrera al programa de lluita contra la tuberculosi de l’USAID, treballà per un contractista de l’agència fins al febrer, quan l’empresa li suspengué el contracte pel tancament de l’agència.
L’agència, explica l’Erica, representa una fracció ínfima –prop d’un 0,3%– del pressupost dels Estats Units, cosa que fa pensar que el tancament respon a alguna cosa més que la voluntat d’equilibrar els comptes del govern. “Si realment vols retallar despeses, hi ha objectius molt més evidents. Això és una campanya de venjança política”, diu. I afegeix: “Pensa-hi: l’home més ric del món i els seus sequaços adolescents han decidit que centenars de milers de nens arreu del món han de morir de malalties evitables perquè resulta que la salut pública és una mena de conspiració woke.”
Les universitats es miren Trump de reüll
El caos, certament, s’estén més enllà de Washington. El 27 de gener, tan sols una setmana després de prendre possessió com a president dels Estats Units, Trump ordenà de suspendre pràcticament tots els ajuts a la recerca, valorats en milers de milions de dòlars, que el govern nord-americà atorga anualment a les universitats del país. La justícia blocà la suspensió temporalment poc després, però el mal ja era fet: la incertesa sobre el futur dels fons del govern ha empès alguns centres, com ara la Universitat de Boston, a suspendre l’entrada de nous estudiants de doctorat en algunes disciplines; alguns altres centres, com ara la Universitat de Pensilvània o la Universitat Vanderbilt, fins i tot han retirat les ofertes a candidats que ja havien estat acceptats a programes de doctorat.
La incertesa va més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Algunes universitats, fins i tot, han recomanat als estudiants estrangers que no surtin dels Estats Units fins que no acabin el seu programa d’estudi pel risc de restriccions migratòries. “Els ciutadans estrangers sempre han de dur a sobre còpies dels seus documents d’immigració en cas que els agents del govern els els demanin”, recorda una circular interna enviada per la Universitat Duke als seus estudiants estrangers. I afegeix: “Un visat vàlid no garanteix l’entrada als Estats Units.”
L’escepticisme comença a planar sobre el Despatx Oval
Menys de dos mesos després d’arribar a la Casa Blanca, l’estratègia de terra cremada que Trump ha seguit durant les primeres setmanes de legislatura sembla començar a mostrar símptomes d’esgotament. L’estupor per la magnitud de les retallades del DOGE, que es calcula que d’ençà de final de gener ha despatxat més de 170.000 treballadors públics –la xifra més alta d’ençà de la crisi financera–, fins i tot s’ha estès a molts votants i representants republicans. Trump ha hagut d’intervenir personalment per a posar límits a Musk i aturar la sagnia: divendres passat el president convidà els membres del seu govern a mantenir en plantilla tots els treballadors que volguessin i explicà que el DOGE “hauria de fer de bisturí, més que no pas de destral”. La manca de controls interns a l’acció del grup ha desencadenat situacions contràries a qualsevol noció d’eficiència governamental: a mitjan febrer, per exemple, el DOGE acomiadà gran part dels treballadors de l’agència responsable de vetllar pel manteniment i la seguretat de l’arsenal nuclear nord-americà; en adonar-se de l’error, poques hores després, els hagué de demanar que tornessin a l’oficina.
Resta per veure, també, fins a quin punt la justícia voldrà tolerar les trangressions del president i els seus aliats: la setmana passada, per exemple, un jutge prohibí al DOGE de continuar despatxant personal en alguns departaments del govern, tot remarcant: “No hi ha cap estatut legal en la història de l’univers que permeti [al DOGE] de despatxar treballadors d’unes altres agències del govern.” Trump sembla que està convençut que el Tribunal Suprem, de majoria conservadora, acabarà resolent a favor seu les decisions que instàncies inferiors de la justícia nord-americana han blocat temporalment, com ara la congelació del pagament d’ajudes a la investigació. Però refiar-se de la paciència de la judicatura és una estratègia de govern arriscada, i més encara a llarg termini.
