Troben una pista de per què quatre de cada cinc pacients amb malalties autoimmunitàries són dones

  • En un nou article, els investigadors presenten proves que una molècula anomenada Xist, que solament es troba en les dones, té bona part de la culpa d'aquestes malalties  

VilaWeb
Una il·lustració mostra un dels dos cromosomes X, essent desactivat per garantir els nivells adequats de producció de proteïnes. (Emily Moskal/Stanford Medicine)
The Washington Post
04.02.2024 - 21:40
Actualització: 05.02.2024 - 12:25

The Washington Post · Mark Johnson, Sabrina Malhi

Un equip internacional encapçalat per científics de la Universitat de Stanford ha descobert una explicació probable per a un misteri biològic que es remunta a fa dècades: per què moltes més dones que no pas homes pateixen malalties autoimmunitàries com ara el lupus i l’artritis reumatoide?

Les dones representen aproximadament el 80% dels pacients de malalties autoimmunitàries, nom que engloba més de cent afeccions diferents. En termes simples, són trastorns que manipulen el sistema immunitari del cos per atacar teixits sans.

En un article publicat dijous passat a la revista Cell, els investigadors presenten noves proves que una molècula anomenada Xist –pronunciada com la paraula “existir” en anglès– que tan sols es troba en les dones té bona part de la culpa d’aquestes malalties.

Una comprensió més bona d’aquesta molècula podria portar a crear proves noves que detectin les malalties autoimmunitàries més aviat i, a llarg termini, a tractaments nous i més efectius.

Les dones solen tenir dos cromosomes X, mentre que els homes solen tenir un X i un Y. Els cromosomes són paquets densos de material genètic que porten instruccions per a fabricar proteïnes. Xist té un paper clau d’inactivar un dels cromosomes X en les dones i evitar així una producció excessiva de proteïnes, potencialment desastrosa.

Però l’equip de recerca va descobrir que en aquest procés, Xist també genera complexos moleculars estranys que són vinculats a moltes malalties autoimmunitàries.

Encara que els científics van fer molts dels seus estudis en ratolins, van fer un descobriment interessant que implicava pacients humans: els complexos Xist –llargues cadenes d’ARN entremesclades amb ADN i proteïnes– desencadenen una resposta química en les persones que és una característica de les malalties autoimmunitàries.

Però la descoberta del paper de la molècula Xist no explica com els homes pateixen aquestes malalties ni per què algunes malalties autoimmunitàries, com ara la diabetis tipus 1, tenen una incidència més alta entre els homes.

“És evident que hi ha d’haver més factors, atès que una desena part dels pacients de lupus són homes”, diu David Karp, cap de la divisió de malalties reumàtiques del Centre Mèdic Southwestern de la Universitat de Texas, a Dallas. “De manera que és evident que no és l’única resposta, però cal dir que és una peça molt interessant del trencaclosques.”

Un relat de dues X

Les malalties autoimmunitàries sempre han estat difícils d’abordar. Els tractaments són limitats i moltes són cròniques i, per tant, requereixen una gestió de per vida. La major part de les quals no tenen cura i deixen milions de pacients tot esperant que la ciència doni explicacions per a aquests trastorns.

Teories anteriors havien suggerit que el desequilibri de gènere en aquestes malalties podia ser causat per les principals hormones femenines, l’estrogen i la progesterona, o simplement per la presència d’un segon cromosoma X.

Respecte d’això, una pista temptadora provenia d’homes que tenen dos cromosomes X i un cromosoma Y, una condició rara anomenada síndrome de Klinefelter. Perquè aquests homes tenen un risc molt més alt de patir malalties autoimmunitàries, cosa que mostra que el nombre de cromosomes X hi té un paper important.

Howard Y. Chang, autor principal de l’article de Cell i professor de dermatologia i genètica a Stanford, ha explicat que va començar a pensar en les idees que van portar al nou descobriment quan va identificar més de cent proteïnes que es lliguen directament a Xist. Mirant aquestes proteïnes col·laboradores, va notar que moltes es relacionaven amb malalties autoimmunitàries.

Chang i el seu equip van modificar ratolins mascles perquè produïssin Xist per provar d’aquesta manera si els mascles que feien la molècula també tenien taxes més altes de malalties autoimmunitàries.

Com que Xist per si mateixa no és prou per a causar una malaltia autoimmunitària, els científics van fer servir un disparador ambiental per induir una malaltia semblant al lupus en aquests ratolins. I van observar que aquells ratolins mascles després produïen Xist a nivells semblants dels normals de les femelles i molt per sobre dels dels mascles normals.

Però en els humans, la genètica i els factors ambientals, com ara una infecció viral o bacteriana, també poden ajudar a desencadenar malalties autoimmunitàries.

De manera que els científics van obtenir sèrums de pacients humans amb dermatomiositis, una malaltia autoimmunitària rara que causa feblesa muscular i erupció cutània. El sèrum és la part de la sang que conté anticossos que lluiten contra les malalties. I van descobrir que en aquests pacients, els complexos Xist indueixen el que es coneix com a autoanticossos. En compte de defensar-lo contra invasors, tal com ho faria un anticòs, l’autoanticòs ataca components del propi cos.

La inactivació del segon cromosoma X és un procés important “que no necessàriament vols eliminar o tocar gaire”, diu Karp, de la UT Southwestern. “Però els descobriments d’aquest estudi ens diuen que el mecanisme necessari per apagar el segon cromosoma X podria ser responsable de generar autoimmunitat.”

Una comprensió més gran dels mecanismes d’aquestes malalties, doncs, seria significativa si els investigadors la poguessin emprar per desenvolupar eines de diagnòstic noves: “Continuem fent servir proves de laboratori que es van desenvolupar als anys quaranta, cinquanta i seixanta perquè eren fàcils de fer i detectaven les respostes autoimmunitàries més robustes.”

Un camí llarg cap a tractaments nous

Jeffrey A. Sparks, metge associat i director d’immuno-oncologia i autoimmunitat a l’Hospital Brigham and Women’s –que no ha participat en l’estudi– creu que serà interessant de veure com les opcions de tractament disponibles fins ara es podran adaptar a aquest nou mecanisme que s’ha trobat.

Sparks diu: “Crec que una vegada s’entenguin els mecanismes fonamentals, es podrà pensar en teràpies, detecció primerenca i prevencions.”

Ara, segons Keith B. Elkon, professor adjunt d’immunologia i director associat del Centre d’Immunitat Innata i Malaltia Immunològica de la Universitat de Washington, els grans avanços en el tractament pot ser que encara siguin a uns quants anys vista.

Però es mostra optimista en vista dels avenços científics fets aquests darrers vint anys, que han allargat la vida de molta gent amb malalties autoimmunitàries. “El 1950, si rebies un diagnòstic de lupus, era tan greu com rebre un diagnòstic de càncer”, diu. “Però aquests darrers quinze anys o vint hi ha hagut avenços realment impressionants en la comprensió de la malaltia. Que ara és al límit de ser gestionable.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any