El proper dimarts 28 de novembre s’estrena al Liceu Tristan und Isolde, culminació de la Gesamtkunstwerk wagneriana que veurem amb els ulls d’Àlex Ollé (La Fura dels Baus). L’escenografia d’Alfons Flores adopta una dimensió integral amb les videoprojeccions de Franc Aleu, i la pesència d’Iréne Theorin i Stefan Vinke la converteixen en un must. Una producció dirigida pel mestre de la casa, Josep Pons, excel·lent coneixedor de Wagner, que ens acompanyarà fins el 15 de desembre.

La composició de Tristan und Isolde (1859, estrenada el 1865) va ser motivada, per part de Wagner, pels amors amb Mathilde Wesendonck –no correspostos, d’altra banda- i la lectura de Schopenhauer que, recordem, es produeix a partir de 1854. Wagner escriu el libretto basant-se en la versió de Gottfried von Strassburg (1210) sobre de la llegenda dels dos amants d’origen cèltic.

Tristan und Isolde concentra tota la seva potència narrativa i musical en un amor il·limitat i irracional que vol ser expressió de la Voluntat schopenhaueriana. Estructurada en preludi i tres actes, corresponents al dia, la nit i la mort, l’òpera es desenvolupa a partir de la tensió entre l’eros i el thanatos, culminant en el lloc comú de la mort per amor (Liebestod), on la mort és emblema d’una unió eterna i indissoluble. Podem apreciar una estructura simètrica en l’obra: en el primer acte, és de dia i predomina la necessitat d’Isolde, en el tercer, torna a regnar el dia, però la necessitat és de Tristan, mentre que en el segon acte és de nit i s’esdevé la consumació de l’amor.

Podeu continuar llegint l’article a Núvol, el digital de cultura

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]