07.02.2023 - 21:40
La presentació de Xavier Trias com a candidat a la batllia de Barcelona ha propiciat un autèntic revival de l’entorn convergent. L’acte de dilluns a l’Auditori –amb la presència simbòlicament tan destacada i aclamada de Jordi Pujol i Artur Mas– va sonar molt a reivindicació d’un partit i d’una època del país que són passat i que difícilment tornaran. Per no dir que no tornaran mai.
Dit això, la lògica del moviment es pot entendre des del punt de vista diguem-ne tècnic, encara que té molts riscs. Que Xavier Trias podria guanyar les eleccions municipals a Barcelona avui és una hipòtesi completament creïble. I que això és factible perquè ell es presenta com l’única alternativa real i contrastable a Ada Colau crec que no admet dubte. Però tampoc no hi ha dubte que les seues opcions de victòria requereixen anar més enllà de l’espai estricte de Junts i, encara més, de l’espai identificat amb Convergència. Les enquestes que s’han publicat fins ara són ben clares. Trias atreu molt de vot d’ERC i el PSC i fins i tot se n’emporta de partits ben allunyats de la seua ideologia. Ara mateix a Barcelona Trias és més que Junts i clarament més que Convergència, per això sorprèn l’escenografia d’aquest dilluns.
Sorprèn que l’arrencada de la seua campanya haja estat tan convergent –i faig servir l’adjectiu amb la màxima càrrega descriptiva possible. Potser l’equip de l’alcaldable, que només va dir la paraula Junts una sola vegada en tot el discurs, considera que cal recosir primer allò que fou l’espai pujolista, trencat en fragments de fa bona cosa d’anys. Però no podem saber si, darrere d’això, també assistim a una maniobra que va més enllà i que buscaria de resituar Junts com a projecte de futur. Fent una mena de retorn del pèndol a l’ordre i a la gestió i deixant enrere, per tant, les propostes de construir un espai transversal independentista.
D’ençà que el president Puigdemont s’ha apartat de la vida partidista i ha perdut pes dins el seu partit, és constatable que Junts dubta més que mai sobre quin camí ha de seguir. Perquè se li n’obren dos d’incompatibles: o ser Convergència o ser l’SNP català. I així Junts va abandonar el govern català en un gest democràticament molt remarcable –i no únicament això, car fonts del mateix partit afirmen que han “perdut” vint milions d’euros en sous. Però ara les municipals a Barcelona, i la possibilitat, no ens enganyem, de frenar en sec Esquerra, passen per Trias i semblen propiciar el viratge cap al vell model convergent.
En aquest sentit, el sector més d’ordre i gestió probablement veja Barcelona com un avançament d’allò que podria venir després al conjunt de Catalunya. Perquè la gestió que han fet de la ciutat els comuns i el PSC, amb el suport gairebé sempre d’ERC, no pot ser més desastrosa, per desgràcia. I això fa que una part de la dreta, la més espavilada i sensata, trobe que ha arribat el moment de reivindicar-se, hi veja una oportunitat, gràcies al fet que hi ha molta gent que no és de dretes però està tipa de la frivolitat i els invents surrealistes de l’esquerra que representa Colau. I potser pensen que aquesta gent avui podria ser sensible a un discurs i unes maneres de fer que la revolució independentista va escombrar fa anys i va deixar molt enrere.
Ells sabran què fan i cap on volen anar. Jo no tinc cap dubte que el temps ho anirà aclarint tot i ho farà de pressa. Però, vist el que vam veure dilluns, em sembla clar que a hores d’ara una victòria de Trias a la capital escoraria molt Junts cap al model Convergència, allunyant-lo de l’opció SNP. I això sí que tindrà repercussions, no crec que ningú ho puga dubtar, més enllà, molt més enllà, de la Casa de la Ciutat. I més enllà de Junts.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme a tot el món.
Malgrat tots els esforços, no es pot tornar enrere. La vella Convergència ja és passat. Els anys de l’època de Pujol no tornaran. Espanya ja ha caigut a l’abisme.