“Hola, soy Salvador Illa.” Amics correctors, us demano que deixeu aquesta frase així, tal com es va pronunciar. Era la primavera del 2024, havia baixat a Cornellà de Llobregat des de Belltall i, de cop, sona el telèfon fix de casa i, quan despenjo, sento la frase amb què he començat aquest escrit. Vaig penjar de seguida. No perquè tingui animadversió als “socialistes”, tot i que admeto que quan anomenem socialisme això que practiquen els del PSOE, em vénen al cap els debats de la Primera Internacional (o el pensament de Charles Fourier) i n’hi ha per a posar el crit al cel. Tampoc no vaig penjar rabent perquè sabés que aquella veu enregistrada em demanaria el vot per a les eleccions del 12 de maig d’aquell any. Vaig penjar perquè vaig tenir la lucidesa, cosa impròpia en mi (que pateixo d’allò que els francesos anomenen la síndrome de l’escala, que es produeix quan, en una conversa, no trobes la resposta adequada fins que aquella conversa ja forma part del passat), vaig tenir la lucidesa, deia, que era intolerable que un aspirant a la presidència de la Generalitat de Catalunya em parlés en espanyol perquè suposava que tots els habitants de Cornellà de Llobregat érem analfabets en la llengua pròpia del país. 

Per mi, aquell dia va començar un tram de concentració d’accidents polítics. Poques setmanes després, la cosa va substanciar-se: ERC va donar suport a la investidura d’Illa (dels Comuns, aquesta filagarsa ideològica, ja m’ho espero tot), a desgrat que quatre mesos després van denunciar (oh!, sorpresa) que Illa havia incomplert els pactes que havia subscrit. És a dir, els accidents polítics persistien. I persisteixen. ERC fa pocs dies ha avalat el pressupost del govern (“Hola, soy Salvador Illa”), tot i saber que el seu desgavell és manifest: la calamitat de la línia ferroviària i la inutilitat de l’acció –més aviat la inacció– de la consellera Paneque; la no menor inutilitat del conseller Francesc Xavier Vila en política lingüística: faci el que faci –si és que fa res–, l’ús de la llengua catalana accelera cap a la dissipació, amb la connivència de les institucions públiques; la insídia de la consellera Parlón, infiltrant policies en assemblees legals, avalant la violència del cos policial que penja de la seva autoritat o perdent els estreps al parlament quan algú diu coses que no li agraden; la consellera Niubó i aquest enfrontament amb el sector educatiu –recordem-ho: l’escola pública és la llavor del futur– com si hagués vingut de l’antiga Convergència i Unió i aquella persecució de l’educació no classista…

Jo, avui, però, prefereixo aturar-me un moment en els accidents polítics que succeeixen a la conselleria amb menor dotació econòmica de totes: Cultura. Primer, perquè és del sector d’on m’arriben més notícies alarmants; segon, perquè justament per ser l’àmbit del govern amb menors recursos s’explica amb més claredat la desídia general; tercer, perquè tot plegat ens indica que aquest govern no és “el de tothom”, per més que ho repeteixin en les seves promocions interessades…

Us faig memòria: quan Salvador Illa va fer govern gràcies al suport d’ERC, ens van vendre una mentida. La mentida consistia a fer veure que el nomenament de la  consellera de Cultura, Sònia Hernández, que venia de treballar a les ordres del govern de Pere Aragonès, era una compensació pel suport rebut de part dels presumptes independentistes. Però això no ha estat així. L’agost de l’any passat ja m’hi vaig referir i vaig proposar que Hernández dimitís. No ho va fer, és clar; imagineu-vos que un cronista maldestre com jo tingués aquesta capacitat d’influir en la cosa pública. També és veritat que aleshores –i ara– devia anar equivocat perquè ningú no em va acompanyar en el diagnòstic. Per darrere molts expliquen malvestats de la consellera i de tot el Departament de Cultura. Però públicament molt pocs alcen la veu. I Sònia Hernández va fent la viu-viu per aconseguir que, si Illa renova la presidència de la Generalitat, ella continuï en el càrrec. Ja veieu que, entre més coses, és ingènua, si tenim en compte la tropa de militants dels “sociates” que esperen ocupar la conselleria.

El més tràgic de tot –perdoneu que em posi melodramàtic– és que, a la majoria de persones, tot això de l’administració de la cultura no els importa gens o, a tot estirar, els importa un rave. A desgrat que en aquell palau del final de la Rambla s’hi coguin maquinacions per a influir en allò que ells no han de dirigir. I, pitjor que això, no intervenint en les coses que –aquestes sí– mereixerien una actuació institucional: l’incompliment dels projectes que deriven de concursos públics; la falta de suport a la llengua catalana (aquesta és grossa); la desatenció permanent per aquella cultura que pretén construir-se des de baix, sense reclams per als trofeus i la competència desmesurada; la concessió de premis i subvencions a iniciatives o gent que en cap cas no representa el mínim denominador comú de la cultura catalana; els tripijocs en els concursos per a proveir les places de direcció de la Fundació Joan Miró i del MACBA (alguns dels que s’han presentat dirigeixen o han dirigit equipaments recentment i deuen pensar que el país els necessita) … Sabem coses que ens diuen en reunions tavernàries, coses molt pitjors que les que he redactat en aquest article fent girs retòrics, però tothom demana silenci. Per a ells va el bròquil. 

A les carreteres t’anuncien, de tant en tant, que el tram de concentració d’accidents s’ha acabat. En el nostre cas, el tram de concentració d’accidents polítics sembla que és una càrrega de què no ens podem desprendre. Des del Departament de Cultura al més ben dotat dels departaments de la Generalitat que governa amb insipidesa. Som en una cursa que no ens porta enlloc. O, molt més fotut, ens porta a l’abisme.

Notes al marge. El tram d’accidents polítics en el camp de la cultura no s’acaba.

Primer, l’escàndol de Lluís Pasqual. Que ve després d’un altre que, a parer meu, era més greu perquè implicava l’abús de poder del director d’un equipament públic sobre les persones a qui manava. Ara, la cosa (construir uns fets falsos per poder-se encarregar d’un homenatge a Montserrat Caballé al Liceu) faria gràcia i podria passar als annals de les mentides en l’àmbit de la cultura (com aquella famosa d’Orson Welles i l’emissió de ràdio en què informava d’una invasió extraterrestre) si no fos que demostra que el nostre país ha creat uns monstres que es creuen capaços de fer allò que els rota. (A propòsit, el paper de l’actriu Judit Martín, destapant l’afer tants anys després, no l’entenc. Dit sense acrimònia.)

Segon, un escàndol més petit, però igualment lleig,  protagonitzat per Antoni Gelonch, que va publicar un article al Nacional que resultava ser un plagi, perpetrat per mitjà de la intel·ligència artificial (sic), segons que va admetre ell mateix. La cosa seria anecdòtica en aquest món d’impostures si no fos que el tal senyor, tot i haver admès el plagi, es va estarrufar i va començar a blocar tots aquells que li recordaven el lladronici. No se sap si el diari on publica regularment continuarà fent-li confiança. En honor dels qui escrivim sense ajudes externes ni copiem diàriament la Viquipèdia a la xarxa X, reclamo un càstig escolar: expulsar-lo de classe una setmana. O unes quantes.

I tercer, l’accident més greu de tots ha estat el tancament de la Caníbal, al carrer de Nàpols de Barcelona: una llibreria que era més que una llibreria, una cooperativa de treball associatiu que ha resistit dotze anys. No podem fer res més que agrair els esforços que les seves impulsores han portat a terme durant tot aquest període! Per si no m’he explicat bé en el cos del text, aquestes iniciatives no formen part dels interessos del govern, ni de la consellera de Cultura ni del seu president: “Hola, soy Salvador Illa.”