26.08.2023 - 21:40
Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat molts debats sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin més bons i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada pels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966); Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974), que va ser el segon títol de la sèrie; L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983), el tercer; 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), quart títol de la sèrie; El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1994), que va ser el cinquè; Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000), que va ser el sisè; En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011) del qual us parlarem avui; i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019), que tancarà la sèrie. Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegits encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.
La literatura en català dels darrers quinze anys al País Valencià no es pot entendre sense el nom de Raquel Ricart (Bétera, 1962), una escriptora que en aquest temps ha consolidat la seva veu narrativa i s’ha convertit en una de les referències indefugibles de la nova narrativa valenciana. Malgrat un debut primerenc en el camp de la narrativa breu on es va conrear un nom en uns quants certàmens i publicacions en revistes els anys vuitanta, la veritable eclosió de Ricart ha estat a partir de la segona dècada del segle XXI, quan concentra el gruix de les publicacions, tot i que l’escriptora havia escrit abans teatre, novel·la negra (Un mort al sindicat) i les novel·les juvenils Van ploure estrelles i El quadern d’Àngela, totes dues del 2010, que és un any màgic per a l’escriptora, perquè també va guanyar el premi Andròmina de narrativa (en el marc de la nit dels Octubre) per la novel·la Les ratlles de la vida, que, a més a més, va obtenir l’any següent el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. De fet, Ricart ja sabia què era això dels premis, perquè el 2010 havia guanyat el Vila de Paterna, a banda els obtinguts els anys vuitanta amb els seus relats.
Així doncs, quan Ricart dóna a conèixer En les mars perdudes, que va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil del 2011 (el més prestigiós al País Valencià per a la literatura juvenil), ja era una autora plenament consolidada, tot i que l’esclat ha estat ben recent.
D’ençà de llavors, se succeeix la participació en unes quantes antologies i volums col·lectius; uns quants llibres per a menuts, publicats per la Fundació Bromera; una novel·la de ciència-ficció, publicada el 2015 a Andana amb el títol El ciutadà perfecte; i el mateix any el premi el lector de l’Odissea per la novel·la El temps de cada cosa; escriu articles d’opinió, coordina diferents volums col·lectius i el 2022 va arribar la novel·la El dit de Déu a l’editorial Proa.
Argument
L’argument de En les mars perdudes és el següent: just abans d’emprendre un viatge en veler per les illes gregues, l’Alícia té una mala caiguda quan juga a bàsquet i es trenca el fèmur i la tíbia. Això l’obligarà a romandre a casa mentre la família marxa a fer aquell viatge tan desitjat. Ella es quedarà amb el pare, que és actor, i al qual adora, i que fa una mica més de tres anys va confessar un secret que va crear un daltabaix a la família: la seva homosexualitat. Així doncs, l’Alícia haurà de viure per primera vegada amb el seu pare més enllà dels caps de setmana de rigor, però a ell li surt una feina nova, ha de preparar-se un paper per a un monòleg molt especial i això farà que l’Alícia hagi de quedar-se sola a casa moltes hores; això sí, equipada amb un munt de films antics en DVD i tot de llibres de lectura imprescindible per a poder viatjar sense moure’s del llit… o sí, perquè quan descobreix la ullera de llarga vista que en Jem, l’amic especial del seu pare, li va regalar, tot canvia, perquè de sobte descobreix que pot entrar en els llibres que llegeix i viure aventures inimaginables que l’obligaran a replantejar-se les relacions amb els adults al món real i la faran créixer d’una manera molt especial.
Deu motius per a recomanar-ne la lectura
1. La veu de la narradora
El primer gran encert del llibre és la veu de la narradora, que correspon a la protagonista. En el moment dels fets ella té catorze anys, però ens explica la història des d’un futur no determinat, tot recordant aquell estiu dels catorze, però que se suposa que no és gaire llunyà. La veu de la narradora ens aporta proximitat, empatia, és un reclam per als lectors joves. A la vegada funciona molt bé per la construcció del personatge, amb tots els dubtes, els sentiments a flor de pell, els canvis de la pubertat i l’adolescència i la relació amb la família. Tot això entronca amb aquesta veu que és molt propera, que té una pàtina de sinceritat i que fa que el pacte narratiu s’estableixi contra la nostra voluntat malgrat els moments més fantasiosos que pugui tenir el llibre.
2. L’estructura de l’obra
En les mars perdudes és una obra ben pensada, ben organitzada, i això beneficia el text i el lector. Els capítols són relativament curts i la dosificació de la informació és molt adequada. La doble estructura –el que passa en el món ‘real’ i el que passa en el món de la ‘ficció’– ajuda a mantenir l’atenció del lector, que queda atrapat en tot moment pel suspens que domina a la perfecció l’escriptora. Tot això ajuda a crear una addicció pel text i les aventures de la protagonista que fa que no es pugui deixar de llegir.
3. L’elecció lingüística
Per descomptat, aquest és un altre dels punts forts del llibre. Ricart empra la varietat valenciana de la llengua catalana amb una habilitat i un domini que són envejables. Els lectors del País Valencià la trobaran totalment natural i cal desitjar que els lectors de tot el país també, perquè volem la llengua i el país sencer, amb totes les variants, tot el lèxic, la gramàtica i les flexions verbals possibles. En un temps de desinformació tan greu com el que vivim i de tanta ignorància per part de la classe política governant en bona part del país, tots hem de llegir més que mai les bones propostes que ens arriben del País Valencià i de les Illes, perquè així fem com més va més gran la nostra llengua i la protegim dels atacs mal-lletats que rep constantment.
4. L’homosexualitat des del punt de vista dels fills
No són moltes les novel·les que parlen de l’homosexualitat dels pares i, en aquest sentit, l’aposta de Ricart d’enfrontar la protagonista a totes les pors que comporta el descobriment de l’opció sexual del pare és un altre dels motius pels quals hem de recomanar la lectura de la novel·la. Ricart fa extremadament versemblants els dubtes que té l’Alícia i les pors, i ens les fa compartir i veure com pot afectar encara avui els adolescents d’assumir les identitats sexuals dels pares. Ricart ho fa amb naturalitat, sense alliçonaments ni maniqueismes.
5. Una gran novel·la d’aventures
No se sap ben bé en quin moment les novel·les d’aventures van començar a no ser ben valorades quan, en realitat, són la gran fàbrica de lectors. És cert que les coses han canviat una mica després de la reeixida televisiva de la fantasia èpica, però aquesta és una novel·la d’aventures de factura clàssica: amb pirates, illes del tresor, viatges, recerques interiors i, sobretot, molt i molt de mar per acabar gaudint-ne o odiant-lo per sempre més.
6. La tradició de llibres en què s’entra en els llibres
Hi ha tot un seguit de llibres que juguen amb un dels somnis que hem tingut tots els lectors: poder entrar dins els llibres que llegim i viatjar als mons imaginaris que hi trobem. Des de Peter Pan, quan la Wendy i els seus germans acompanyen en Peter a l’illa de Mai Més que havien imaginat, fins a La història inacabable, passant pel Cor de tinta, de Cornelia Funke. Per tant, ens trobem amb una obra de casa nostra que ens permet aquest joc i entroncar amb els texts d’aquesta mena.
7. Una caixa de nines
En les mars perdudes és totalment pensada perquè el lector senti una gran passió per tots els llibres que va llegint la protagonista, és un artefacte com de nines russes, que en cada pàgina amaga secrets i propostes de lectures per a continuar la festa. Així, hi desfilen els clàssics grecs, L’illa del tresor, Alícia en terra de meravelles i molts més títols que anireu descobrint mentre acompanyeu la protagonista en el seu sojorn. Mai una trencadissa d’ossos no havia estat tan profitosa per a la promoció lectora com aquesta.
8. Llenguatge nàutic molt acurat
S’ha comentat moltes vegades que alguns dels grans llibres d’aventures clàssics s’han anat publicant, erròniament, en col·leccions de narrativa juvenil. I si ens fixem amb atenció veurem que un dels trets que destaca en molts d’aquests llibres és l’acurat llenguatge tècnic que empren per referir-se especialment a la nàutica. Ricart no renuncia en cap moment a aquesta tradició i, quan cal, empra el llenguatge nàutic amb molta precisió, la qual cosa ajuda a augmentar la versemblança de la novel·la.
9. Els personatges secundaris
És, sense cap mena de dubte, una de les grans troballes del llibre. Com en tota gran família, de personatges secundaris en podem trobar molts, així que ens haurem de concentrar en el pare de l’Alícia, un actor homosexual que faria qualsevol cosa pels seus fills, que adora la cultura, els films antics i els llibres; el Jem, que és l’amic homosexual del pare, un metge amb un gran sentit de l’humor i de la cultura; i la mare de l’Alícia, la dona a qui el pare fa molt de mal amb la seva confessió, però que a poc a poc ha fet el cor fort i s’ha sabut sobreposar a les adversitats. Tots aquests personatges els veiem des dels ulls de la protagonista, l’Alícia, per tant, en tenim una perspectiva esbiaixada, però a la vegada molt propera, perquè empatitzar amb ella i la seva visió és molt fàcil. Però després tenim també tots els personatges secundaris que es troba als llocs on viatja amb la ullera de llarga vista, especialment el seu amic Jem, que aporta un component d’aventura i risc molt interessant.
10. Amor i passió per la cultura
L’amor i la passió per la cultura que transmet En les mars perdudes en tots els àmbits i la manera com la posa en valor és un altre dels punts forts de la novel·la que obliguen a recomanar-ne la lectura.
