Potser és que al món no passa res d’interès, o potser és que estic de pega, però últimament m’hi he trobat sovint: quan he engegat la ràdio als matins, he ensopegat que els dos magazins més escoltats del país parlaven de Madrid, o del Madrid, o amb periodistes de Madrid, o amb periodistes que treballen a Madrid.

D’acord, exagero: la setmana passada només van ser dos dies i mig de cinc, que van dedicar la franja horària més cotitzada a la compareixença del president del Madrid, amb sengles tertúlies monogràfiques sobre l’estat del Madrid i entrevistes en profunditat a periodistes de la premsa de Madrid. Devien patir que féssim curt amb la cobertura dels programes esportius, la dels informatius de migdia i vespre i la dels butlletins horaris, i és que el país necessitava un debat exhaustiu sobre l’estat del terrat de Florentino, les eleccions del club del règim i la dificultat del madridisme per a trobar candidats alternatius, amb valoracions expertes d’analistes del Marca, de l’ABC, d’El Confidencial, i encara declaracions de Tebas i el parer d’Ayuso a les ràdios ultres del regne.

Em recorda el lema històric del 3/24, però al revés: tot el que no vols saber, quan no ho vols saber. Evidentment, ningú no m’ha posat una pistola al pit per a estar al corrent de què fan els dos matinals principals del país. Però se m’ha acudit que no podia ser l’única damnificada si tenim en compte que, segons les dades de l’EGM, aquests programes insígnia reuneixen 457.000 i 809.000 oients, i, a la franja pic que dic, uns 200.000 oients la pública, i uns 300.000 la privada. Malgrat que cada vegada més catalans presumeixen d’haver-se’n donat de baixa, les xifres no paren de créixer d’una onada a l’altra, cosa que pot voler dir una de dues: que l’EGM algun dia els donarà més oïdors que no habitants que som, o que això de deixar d’escoltar les ràdios més escoltades és com tancar el compte de la Caixa, que des del 2017 no paren de sortir clients que diuen que se’n desfaran, i més endavant ho tornen a dir per si no els havíem sentit.

En aquest cas, però, tendeixo més a dubtar de l’eufòria de l’EGM que de la capacitat de desafecció dels meus paisans, sigui com a clients, com a oients o com a votants. A partir d’aquí, i sense entrar en el detall dels meus vicis –plaers culpables, que en diuen ara–, ho veig igual que amb les denúncies per catalanofòbia a les xarxes, quan els denunciants són instats a no tornar mai més al lloc del crim, que se’n desfacin de clients, de consumidors, de compradors, en definitiva: que s’esborrin de la vista dels hostils.

Personalment, no hi veig el negoci: posar el cap en un forat ens dóna la pau de no saber, però no fa desaparèixer la realitat incòmoda. I els catalans no anem tan sobrats de serveis per a anar encongint encara més el nostre radi d’acció com a usuaris, clients i consumidors, que vol dir abandonar més parcel·les de la nostra llibertat d’elecció. Al contrari, sóc dels qui pensen que el camí és la consciència plena i exigir més dels nostres proveïdors, en aquest cas d’informació. Els públics per descomptat, però també el dels privats més influents, per allò que un gran poder comporta una gran responsabilitat, com va dir Churchill o Spiderman.

Del procés cap aquí, tots hem notat la caiguda de l’ambició intel·lectual dels magazins del matí. Venim d’aquells espais d’anàlisi en prime-time, intensos i autocentrats, gairebé filosòfics sobre l’exercici de la democràcia i el dret, però també terrenals sobre infrastructures, pensions, salaris dels funcionaris d’una Catalunya en ebullició, i hem passat a l’extrem de l’infoentreteniment superficial, futbolístic i anestesiant, de quilòmetre sis-cents. Potser m’encega la nostàlgia d’un temps que els mitjans catalans ens tractaven com a catalans, però, coincidint amb l’arribada del govern de l’assossec, fa l’efecte que el model s’ha estès com taca d’oli per tota l’oferta de masses en la nostra llengua.

I quan dic masses no és per dir: la suma d’audiències dels programes del Basté i l’Ustrell, que voreja el milió tres-cents, gairebé multiplica per cinc la de la Barceló, que ocupa la tercera posició a Catalunya. I de la SER en avall, els castellans encara tenen l’Herrera, l’Alsina, el Losantos –ho sé de sentir-ne talls a Catalunya Ràdio– i el Juan Ramón Lucas, per posar-se al dia de l’actualitat des del seu marc nacional. Ara digueu-me si els catalans, a l’hora del cafè amb llet, els talls de Rodalia i l’embús a la AP-7, no tenim dret a esperar el millor servei dels nostres programes de bandera.

Em nego a acceptar que avui ens tenen per més ximples que abans, malgrat que la fragmentació algorísmica ens està deixant el cervell com un formatge de forats. Tampoc no subscric la teoria conspirativa que ens volen més ximples que abans, tot i que la nostra atenció cada vegada tolera menys la densitat informativa; tampoc no vull pensar que es sigui per cap rivalitat de galls al galliner, que el matinal públic s’hagi empeltat dels pitjors vicis de la competència. Més enllà que la funció d’una ràdio pública no pot ser mirar-se la privada de reüll, fa l’efecte que la “despolitització” mediàtica que es va proposar el PSC al final era això, el desplaçament de l’eix nacional per la via de la distracció i l’entreteniment, subministrant-nos Madrid i els seus serials com una metadona, substituint l’emoció de quan érem el centre per la passivitat espectadora de la perifèria.

Per acabar podria girar la peça i fer un elogi dels programes d’entreteniment que fan informació d’alt nivell, o fins de les ràdios locals o de periodistes de primera línia relegades a la segona, però avui no és el tema. El tema són aquestes dues hores matinals, que, tenint-ne vint-i-quatre el dia, podrien passar per una dèria meua i prou. Però aquests cent vint minuts d’or, els de màxima audiència a Catalunya –i quina audiència!– encara conformen la base informativa que compartim més catalans simultàniament en la llengua del país, per sobre de les televisions. En podem fugir, de fet en fugim, abombollats en la informació personalitzada que ens serveix l’algorisme, però la cohesió d’una societat, la democràcia mateix, depèn d’una base comuna de fets, ni que sigui per tirar-nos els plats pel cap després. I la tenim, una senyora base que eleva la nostra llengua a la màxima potència cada matí, però que la degrada cada vegada que l’enfila en un AVE imaginari fins a Madrid, per explicar-nos Madrid i allò que interessa a Madrid, com si aquí no generéssim prou actualitat de país.