Toni Comín
Toni Comín, en una imatge d'arxiu.

Toni Comín (1971) ha estat votat diputat a les eleccions europees de diumenge. Però Comín, vice-president del Consell per la República, es va trobar abans-d’ahir que no podia recollir l’acta provisional d’eurodiputat, perquè funcionaris europeus li ho impediren. És la primera trava burocràtica de tot un seguit que es poden trobar Comín i Puigdemont abans d’esdevenir parlamentaris. VilaWeb va entrevistar telefònicament Comín minuts abans de l’incident a la cambra, i ja preveia que potser es trobarien obligats a recórrer a la justícia europea per aconseguir l’acta. No preveu cap més opció que no sigui aconseguir-ho. A l’entrevista, Comín parla de moltes més qüestions: de la lluita per l’hegemonia independentista, que no veu tancada, de l’elecció de batlle de Barcelona i de la desobediència civil, per exemple.

L’estat espanyol posarà totes les traves del món a la vostra elecció com a eurodiputats. Això acabarà als jutjats, al Tribunal de Luxemburg. Falten mesos per a saber com acabarà, serà més ràpid?
—No, això hauria de ser més ràpid. És a dir, ens agradaria molt no arribar a Luxemburg, deixem-ho clar. Ara, si no es comporten, doncs els haurem de dur al professor. Com moltes vegades, quan un nen, un alumne, no fa bondat l’has de dur al professor. I aquí el professor es diu Luxemburg. Hi ha un Parlament Europeu que s’ha de constituir el 2 de juliol i entenem que és d’interès del Parlament Europeu tenir això resolt abans del 2 de juliol. Per tant, no descarto que això es resolgui de manera bastant imminent. Deixem-ho obert per prudència: pot ser que sigui qüestió de setmanes, no de mesos.

I ara imaginem la hipòtesi que no us en sortiu. No podeu ser eurodiputat. Què fareu?
—He de dir la veritat, és que no la preveiem. No preveiem la hipòtesi de no ser eurodiputats. Pot quedar una mica fatxenda, però és la veritat, ho penso. I si al final els fets també em desmenteixen, ja en tornarem a parlar. Jo no he previst què faré si no entro d’eurodiputat.

Ara imaginem la hipòtesi contrària, que sí, que us en sortiu d’una manera o d’una altra, i sou eurodiputat. Quines feines hi faríeu? Quin és l’objectiu?
—Primer hem de fer les feines que corresponen a un eurodiputat, que són participar en les comissions corresponents i defensar les nostres propostes polítiques en qualsevol àmbit, diguem. I les nostres propostes polítiques no es redueixen exclusivament a Catalunya i l’autodeterminació. Tenim moltes propostes en l’àmbit del canvi climàtic, de la regulació del sector financer i dels oligopolis elèctrics, o de la democratització de les institucions europees. Però, a més a més, un punt central del nostre problema és aconseguir el reconeixement del nostre dret d’autodeterminació, aconseguir el reconeixement del Primer d’Octubre. Per tant, una part molt important de l’acció política davant la resta d’eurodiputats, dels parlamentaris, serà tota aquesta tasca, si voleu dir-ho així, paradiplomàtica, per anar aconseguint suport i aliances que reconeguin el dret d’autodeterminació de Catalunya i que reconeguin el Primer d’Octubre.

I llibertat de moviments, suposo. Ja no patireu per les euroordres.
—Exactament. Una de les millors condicions és la llibertat de moviments. Efectivament.

I, per tant, us podeu plantar a Perpinyà.
—Sí, sí. Per què no?

Quina valoració en feu, dels resultats electorals de les europees?
—A mi em sembla un resultat extraordinari en tots els sentits. Primer perquè l’independentisme finalment ha obtingut el 50%, que té aquest valor simbòlic, o pràcticament. El percentatge més alt d’ençà que va començar el procés. Dos: nosaltres hem rebut un milió de vots, que és una cosa extraordinària, perquè és un 28%, el percentatge més alt que hagi obtingut ningú en anys. I amb tots els òrgans en contra: la Junta Electoral mirant d’impedir la nostra candidatura i un suport mediàtic molt modest. El resum polític que faig d’aquest resultat és que l’independentisme no tan sols resisteix, sinó que avança i que a sobre els qui prediquem la unitat tenim premi. La gent ens ho avala.

Potser té premi la valentia, més que la unitat?
—Són dues cares de la mateixa moneda. La clau de la nostra estratègia política en l’any d’exili ha estat el coratge. Hi estic totalment d’acord. Però és que aquest coratge acabava implicant la unitat. Jo vaig fer molts vídeos els primers mesos en què deia: ‘La nostra divisa a partir d’ara ha de ser unitat i coratge. Coratge i unitat.’ És com si els resultats de diumenge avalessin aquest enfocament.

Hi ha hagut molta gent que ha votat Puigdemont i Esquerra. Totes dues coses a la vegada. Com us ho expliqueu?
—Jo diria, si em permeteu, que la gent vota persones. Més que mai. I al territori Esquerra hi tenia molt bons candidats, atractius per a un elector d’esquerres, independentment que fos independentista o no. I Puigdemont és un candidat que tampoc no expulsa l’elector d’esquerres. Hem estat força majoritària en una gran part de l’àrea metropolitana. Impressiona molt. Impressiona comparar llocs on Junts per Catalunya ha quedat segona i tercera força, i nosaltres hem quedat primers.

Amb aquests resultats a la mà les possibles friccions entre Junts per Catalunya i ERC poden millorar, o al contrari?
—Vejam. Amb això intentaré ser molt ponderat. Si visualitzem que hi havia dues estratègies que no coincidien (una era eixamplar la base, i això demana temps; l’altra era unitat i coratge, i confrontació intel·ligent amb l’estat), jo entenc que tothom considera que la nit electoral li va confirmar que la seva estratègia és la bona. Esquerra es mira el resultat de les municipals i diu, amb raó: ‘Som primera força municipal a Catalunya, hem entrat com mai a l’àrea metropolitana, etc. Per tant, anem bé.’ I nosaltres, lògicament, direm: ‘Hem fet un gran resultat a les europees, la gent avala que això és una qüestió d’unitat i coratge i de valentia, i de confrontació amb l’estat.’ Per tant, si la nit del 26 de maig havia de servir per a desempatar en aquest torcebraç estratègic, em fa l’efecte que la nit, per ella mateixa, no el desempatarà. Ara, deixeu-me que hi posi un element positiu. El fet que hagi passat el cicle electoral, això sí que facilita que ara puguem assolir la unitat estratègica. El fet que hi hagués eleccions al davant impossibilitava que ens poséssim a tancar un full de ruta comú. Ara podem fer-ho. Hem d’estar a l’altura del moment.

Toni Comin encara manté aquella idea que amb el vot no n’hi ha prou i que hi haurà un punt que s’haurà de fer un trencament més radical, i amb risc personal, si es vol la independència?
—No solament ho mantinc, sinó que m’he atribuït aquesta missió: repetiré el missatge tantes vegades com calgui perquè em sembla im-pres-cin-di-ble. El missatge és molt clar: això no és el Regne Unit, això és Espanya, Espanya ha triat un camí de repressió, un camí d’autoritarisme, d’una deriva autoritària. I, per tant, la independència de Catalunya no es fa de la llei a la llei, no la farem per via d’una negociació d’institucions i res més, no la farem votant. Per dir-ho d’alguna manera més clara, els ciutadans de Catalunya no poden fer la independència per delegació, com els escocesos. Jo voto i vostè negociï la independència als despatxos. A Catalunya, dissortadament, lamentablement, és injust, no va així. Cal una mobilització sostinguda, pacífica, no violenta, però cal tota una estratègia de mobilització. N’hi ha que parlen de desobediència civil. La gent, si volem arribar al final, haurà de fer sacrificis. I aquí la part una mica si voleu dramàtica, del missatge: sacrificis més grans que els que han fet fins ara. Jo n’estic convençut. M’agrada això? No. Però n’estic convençut. I m’he promès que tractaré els ciutadans com si fossin adults i com si fossin majors d’edat. I jo crec que això els ho he de dir. Hem de dir les veritats agradables i boniques i hem de dir les veritats desagradables: la gent s’hi haurà de jugar més coses. I no parlem de violència, que ningú no faci una interpretació equivocada d’això que dic. I crec que hi ha molta gent disposada a fer-ho, moltíssima.

Quin penseu que és el moment per a començar aquest moviment?
—Cal haver adobat el terreny. Perquè, per molt que vingui una pluja, si no has adobat el terreny i no l’has sembrat no sortirà res. Ara ens hem de centrar a determinar què vol dir adobar el terreny, què vol dir preparar la gent i com s’apodera la gent per a posar-se a punt. I per desgràcia no ens en faltarà cap espoleta: o serà la sentència o serà un 50% de vot en unes eleccions. O serà un 155 sobrevingut quan fem no sé quina acció institucional. Perquè en algun moment el senyor Pedro Sánchez xocarà contra la realitat.

Quina realitat?
—Que amb un envit com el de Catalunya només hi ha dos camins: o negocies com Escòcia o reprimeixes com Rajoy. No hi ha camí del mig, encara que ell ho faci veure. Hi haurà un dia que Sánchez toparà contra un grau de mobilització o contra una majoria electoral, contra alguna cosa, i això l’obligarà a triar: o bé reprimir i tornar a Rajoy, o bé negociar.

El PSOE té més la mida més presa als independentistes?
—Cerca la tercera opció: que els catalans renunciem a l’autodeterminació. Però fa cent cinquanta anys, fa cent anys que no hi hem renunciat i no hi vam renunciar ni tan sols durant el franquisme. No hi renunciarem ara, al dret d’autodeterminació.

Quin seria el vostre govern ideal a Barcelona?
—Jo faria tant com fos possible perquè hi hagués un alcalde independentista.

Per què ERC i comuns no s’atreveixen a dir el pacte és Maragall i Colau, aquests dos i prou, res de trios.
—Perquè aquest pacte, dit així, no permetria que Ada Colau fos batllessa mig mandat i jo no sé si els comuns estan disposats a fer aquest pacte sense tenir l’alcaldia dos anys. Però per tenir l’alcaldia dos anys no n’hi ha prou que Maragall ho accepti (i això s’ha de veure), també necessitaries que un dia hi hagués una majoria que elegís Ada Colau. Vint-i-un regidors. Necessita, doncs, que Junts per Catalunya voti Colau alcaldessa ara, o d’aquí a dos anys. La pregunta s’ha de fer als comuns. Esteu disposats a anar amb Ernest Maragall sense repartir-vos l’alcaldia? Si la resposta és sí, no hi ha problema. Ja poden tancar el cartipàs demà. Si la resposta és ens repartim el mandat a meitats, necessiten Junts per Catalunya. I la primera que ha d’estar disposada a acceptar Junts per Catalunya és Ada Colau. I Junts per Catalunya ha de voler votar Ada Colau en algun moment del mandat. I tot això ara és molt lluny.

Què preveieu, doncs?
—No m’atreveixo a fer cap previsió en el cas de Barcelona, sincerament. Jo sé què vull, que hi hagi un batlle independentista. Estaré molt content si l’Ernest és l’alcalde. Però no m’atreveixo a fer cap pronòstic perquè penseu que en aquest moment Podem i PSOE negocien moltes coses a tot Espanya. El PSOE pot fer molts regals a Podem, a Espanya, en canvi d’obligar que Ada Colau es deixi votar per Valls. Jo entenc que els comuns no tenen intenció que Valls els regali tres vots. Però la qüestió no és si Colau en té ganes, la qüestió és si el PSOE pot obligar Ada Colau a presentar-se a votació. Perquè si demà es presenta a votació la majoria al ple municipal, amb PSC i Valls, l’elegiran.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.