Toni Comín (1971) és un dels consellers a l’exili del govern català i actualment resideix a Brussel·les. El responsable del Departament de Salut es presenta a les llistes del 21-D a Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on va arribar provinent del món dels socialistes. El conseller de Salut atén telefònicament VilaWeb i desgrana la seva intensa visió política, que sembla més madura i pensada que mai. Toni Comín, a l’exili, políticament va a cent per hora.

—Encara ressonen els crits de franquistes que vau dirigir a governants espanyols.
—Jo volia parlar a la manifestació de Brussel·les per una raó. El president no els pot dir franquistes per una qüestió de posició institucional. I els consellers de Catalunya tampoc. Jo veia que la gent necessitava que sortís algú de les cares visibles del procés, algú des del govern legítim, que els digués que eren franquistes. Perquè, si no ho diem, vol dir que tenim por, que no ens atrevim a dir el que pensem. I ens ho hem de dir: no tenim por. Volia contribuir al fet que la gent trobés un mirall pel seu coratge. I els de dins la ràbia no la poden expressar d’una manera tan contundent. La gent té ràbia. Justa i legitima ràbia. I han de trobar algú que expressi la seva indignació.

—Garanties. Paraula de moda. On són les vostres garanties, conseller?
—Les nostres garanties les hem hagut de venir a buscar a Bèlgica, perquè a Espanya estaven amenaçades. Una de les característiques d’una democràcia és la diferència entre la justícia constitucional i la justícia penal. I confondre-les no és propi de l’estat de dret. De fet, l’estat de dret neix per aquesta diferenciació. Si els òrgans polítics entren en conflicte entre si, això no es resol tancant els contrincants a la presó. Això passava abans de l’estat de dret, abans de les revolucions liberals, les garanties i els drets fonamentals. Les constitucions blinden i protegeixen l’acció política. Una altra cosa és que jo entri a robar en una botiga. Però per acció política, per definició, els ministres, els governs, som inviolables. I el que ha fet la fiscalia del govern del PP, els tribunals, és vulnerar aquesta inviolabilitat. Aquesta euroordre la van retirar perquè si la justícia belga deia això, automàticament deia que els presos eren presos polítics. L’estat espanyol s’hauria trobat que un altre estat de la Unió Europea li deia que tenia presos polítics.

—Arrest internacional i ordre internacional han estat retirats. Però si aneu a un altre país la poden tornar a presentar?
—La poden tornar a presentar. Els advocats ens han dit clarament que on tenim els drets més garantits és a Bèlgica.

—Veig els consellers de l’exili en molt bona forma. Els de la presó, no tant. Per què no aneu vosaltres als debats electorals? Jo escolto els de la presó, i veig el seu advocat per darrere donant ordres.
—Dues consideracions. És evident que la nostra situació legal no és la mateixa. Nosaltres tenim una llibertat de discurs polític plena. I ells no. La justícia els diu a tots que vigilin què diuen, que el dia que vulguin els tornen a presó preventiva. Però deixeu-me dir una cosa: l’autoritat moral dels qui han estat a la presó és immensa. I per tant, em sembla una molt bona decisió que vagin ells als debats. Molt bona. I després, la tecnologia fa miracles fins a un punt. I entenc que els comitès de campanya no s’ho han plantejat perquè tecnològicament no seria possible.

—El Comín pare pateix presó durant el franquisme. El Comín fill, exili durant la democràcia.
—Efectivament. És així de trist: ens havíem pensat que tothom havia fet la transició. I no. Catalunya la va fer i encara no tothom. Però gran part de la societat espanyola continua en l’esquema cultural del franquisme. Ja no podem dir que l’estat espanyol té un problema i la societat no. Quan el govern fa el que fa, qui puja a les enquestes és Ciudadanos. Avui l’extrema dreta, representada per Cs, té premi electoral a Espanya. Tenim un problema greu.

—La policia secreta espanyola us segueix?
—Intento no vigilar si em vigilen. No estic gens pendent d’això. Jo no he comès cap delicte. Res a amagar.

La consciència religiosa us ha sacsejat?
—No. Jo intento, poc o molt, anar vivint totes les experiències de la meva vida des d’aquesta perspectiva creient. Una de les grans intuïcions de les religions, no solament dels cristians, és que hi ha sacrificis que són llavor. Fructífers. Promesa de futur. Estic convençut que en aquesta etapa hem plantat una llavor molt poderosa, i per això guanyarem. I de manera col·lectiva, no d’una part contra l’altra. N’estic persuadit. La República serà amiga d’Espanya malgrat la ràbia acumulada, malgrat tots els malgrat i els cops de porra. Amics espanyols m’han vingut a veure. Gent que sap que tinc una mirada fraternal cap a Espanya. I alguns no entenien la meva posició. I em diuen, vigila perquè segons com es faci la independència pot ser una ruptura. I dic no. La ruptura és ara. Més ruptura que ara, mai. Perquè la ruptura que m’importa és la ruptura moral. Mireu, la França ocupada formava part d’Alemanya. Estaven més unides aleshores, l’any 1942 o ara el 2017? Doncs el 2017. Perquè la cosa que importa és la unió moral. I ara aquesta unió moral entre la majoria de la societat espanyola i catalana és nul·la.

-—Europa devia saber tots els detalls de si enviaven la gent a la presó o no. I van dir d’acord, no creieu?
—Deixeu que hi posi subíndex. Europa 1, Europa 2, Europa 3. Europa 1, els governs. Ens han fallat. Cert. Però oi que som a Bèlgica? I què hi hem posat en valor, aquí? L’Europa 2: la justícia europea. L’estat de dret, una justícia independent i amb garanties. Autèntica democràcia europea. Perquè a Europa una cosa són els governs i una altra el poder judicial. I Europa 3: els ciutadans. És un cas cada vegada més conegut. I en general, la gent del carrer, quan descobreix aquest cas, es posa del cantó del moviment independentista. Va entenent que és un conflicte entre democràcia i reacció autoritària. Si el marc mental des del qual els europeus llegien el cas català era entre els de la llei i els qui se la salten, estàvem morts. Perduts. I això no ha passat. I la gent del carrer que ens identifica ens diu, de manera natural, endavant, estem amb vosaltres.

—El factor temps. El temps com a factor.
—Això serà lent. I hem d’aprendre dels errors i de les experiències. Per exemple, els terminis no són útils, et treuen marge d’acció política, jo ho entenc. Segona lliçó: des del reconeixement total a la valentia d’aquest poble i la societat civil organitzada, potser el problema no és que el govern no vam explicar els riscos. Potser sí que els vam explicar i és la gent que no li agradava escoltar-los. Saber sentir i escoltar el que no pinta bé és bo. I així millorem tots dels errors. No només el govern. També els ciutadans.

—Això darrer ho compro. Cert. Ara, no us compro, però, que el govern decidís no quedar-se a Sant Jaume i em posés a mi, ens posés a tots, com a excusa. Sóc jo, Andreu, que decideix si vaig a defensar el govern amb el meu propi cos o no. Doncs vau decidir per mi. Si jo poso en risc el meu cos per la llibertat del meu país és cosa meva. No vostra.
—Però aquest dret passava perquè nosaltres ens quedéssim allà dins a palau. I nosaltres tenim el mateix dret de buscar la protecció de la gent o no. El govern també té el dret de no deixar-se protegir per ciutadans indefensos, desarmats, que s’hagin d’enfrontar a cossos de seguretat. I jo això no ho vull. Crec que el debat el donem per fet. Volem fer-ho pacíficament. És l’única manera. El risc que hi hagi confrontació i víctimes és un risc que jo no el comparteixo. Per raons ètiques, d’entrada. Però estratègiques, també. Hi ha el miratge de dir: totes les independències comporten morts. Però això no vol dir que un mort et garanteixi la independència.

Un mort, no. I cent morts? Europa no aguanta cent morts a Barcelona. Però són massa. Hauràs de negociar. Seran deu, quaranta, cinquanta? La política, que bèstia.
—Jo ja em nego a priori a considerar-ho com una opció. I no crec que això ens assegurés el canvi de posició europea que alguns preveuen. No hi ha cap raó. En una espiral de violència la tendència és de responsabilitzar totes dues parts. Per tant, Europa no s’atrevirà a posar-se a favor d’una de les parts. Aquesta perspectiva que amb morts els governs d’Europa canvien i es posen del cantó català no crec que aguanti l’anàlisi racional.

—És Gandhi. Si em pegues, que tothom ho vegi. I tothom em farà costat.
—Segons com es plantegi, és una idea mítica. Són aquest tipus d’idees que no sé si ens han ajudat. Per exemple: si fem la declaració, els governs ens reconeixeran. O els Mossos haurien d’assumir el control del territori. Són cartes irreals. La carta que un conflicte garanteix que Europa giri l’esquena a Espanya, no la veig del tot.

—El 22-D, què fem?
—Comencem una nova etapa. Això fem. Jo sempre faig el paral·lelisme amb l’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional. Sabíem que entràvem en una etapa completament nova. Van aparèixer nous actors, com l’ANC, que no existia. I vells actors van canviar completament de funció. Òmnium. Alguns partits van canviar de programa electoral. I fins que va quedar definit el full de ruta va passar un temps. No va ser l’endemà. I és normal. Ara entrem a la tercera fase.

—Tercera?
—Tercera, sí. La primera és 2003-2010, que és la fase de l’estatut. La segona 2010-2017. I la tercera comença ara, i no sabem quant durarà.

—Són set anys cada vegada, veig.
—Tant de bo sigui curta, però hem d’obrir la possibilitat que sigui com les altres. Tenim tot el plat cuinat? Tot el full de ruta decidit? No. No tenim full de ruta? Tenim els ingredients per a cuinar el nou plat. I també sabem quina mena de plat volem. Però el plat s’ha de cuinar.

—Suposem que els resultats donen victòria als independentistes. Què en fareu?
—Per mi, el camí només pot continuar si tenim un instrument a l’interior i un altre a l’exterior. Tots dos són imprescindibles. Només amb l’instrument de l’interior, ara mateix no podríem avançar amb la coalició del 155 que encara controla el fanàtic congrés espanyol, i Montoro, i el Suprem. Ens quedaríem aturats en una lògica autonòmica. Si no hi ha dues cares, no es pot avançar. Per mi, això no es una opinió subjectiva, és una evidència racional, objectiva: sóc molt contundent defensant aquesta tesi.

—Per què?
—Per què si ens posem a treballar amb aquesta lògica de les dues cares, això ens tranquil·litzarà a tots. Perquè els rols de tothom quedaran reconeguts.

—I acció de govern i política, què poden fer aquests dos instruments?
—Es poden fer moltes coses: aprofundir amb els suports de les societats civils europees. Incrementar la majoria interna dins Catalunya. Jo vinc de la democràcia econòmica. Aquí hi ha una possibilitat de mobilització pacífica important, i amb efectes econòmics. S’ha de treballar. I treballar en aquest camp. Perquè això ens obre un camp de mobilització pacífica i plenament legal que pot tenir un impacte més enllà de l’impacte reputacional.

Com?
—Més com en el segle XXI que no el segle XX. Però es pot fer. Es pot preparar. I preparar bé.

-—Crítica a fer. Voteu-me i tornaré, diu Puigdemont. Voteu-me i sortiré de la presó, diu Junqueras. Perdoneu, però això és fals.
—Crec que l’argument, que té part de veritat en tots dos casos, és: si guanyem, el govern espanyol té l’obligació de respectar els resultats. I els qui guanyen han de poder exercir el càrrec. I això és incompatible amb la causa judicial. Respectar els resultats vol dir retirar la causa judicial. El que diuen els partits és que el govern espanyol té l’obligació política, democràtica, moral, de retirar la causa. Si la retira, un pot tornar i l’altre sortir.

—La causa no la retiraran.
—Això ho veurem el dia 21. Si són demòcrates o no. Diran que és cosa dels jutges, tot i que no s’ho creu ningú. Ja ho veurem. El cert és que la fiscalia pot retirar la querella, i la fiscalia depèn del govern. Si no la retira, no són demòcrates. Jo estic plenament d’acord amb aquesta idea: el respecte del resultat del 21-D és incompatible amb la causa judicial.

—Clara Ponsatí dixit: Tusk i Europa ens van prendre el pèl i no vam saber-ho gestionar.
—Probablement el full de ruta era un full de ruta molt pensat per una sortida negociada. No excloïa mantenir via unilateral fins al final, però estava més pensat per una via negociada que per una via unilateral

—Potser la feina del 22-D serà aquesta. Pensar una nova via.
—Hem de pensar com forçarem Espanya a la negociació. Això hem de pensar. Hem de trobar un camí que eviti dues vies que no permeten avançar. Ni una bilateralitat escapista i paralitzadora, ingènua, que diu que hem d’esperar sine die que Espanya vulgui pactar. Això és paràlisi, ens quedaríem quiets, no ens interessa. I tampoc no ens permet avançar la unilateralitat sense xarxa, o sense una correlació de forces suficient. Hi ha el nostra projecte: com forçar el govern espanyol a la negociació bilateral. És possible. Mobilització pacifica amb un impacte que vagi més enllà de la reputació. Ara hem impactat durament a la reputació d’Espanya. 1 d’octubre, col·legis, manifestacions dels Jordis. La reputació d’Espanya està greument tocada. Però ara hem de buscar mobilitzacions pacífiques que no contravinguin les regles del joc democràtic però que tinguin impacte des del punt de vista no només reputacional.

—Rivals. Comencem pel PSC.
—Desolació. Per mi, la paraula que em surt pensant amb el PSC és desolació. Desolació absoluta. Pensar que fan servir el partit on havia estat Pasqual Maragall, Raimon Obiols i tanta gent del catalanisme, per manifestar-se al costat de la Falange! En una manifestació on es demanava l’execució del president de la Generalitat. ‘Puigdemont al paredón’. Veure’l fent-se fotografies amb el partit que ha tancat a la presó el govern de Catalunya. Miquel Iceta s’ha fotografiat amb el partit que ha tancat a la presó el govern de Catalunya.

—El PSOE també ha tancat el govern català. Són coautors del 155.
—Efectivament. El PSOE és la tragèdia de la política espanyola. En els moments claus de la política, no està clar que hagin estat a l’altura. Per començar, va donar suport a l’alçament de Primo de Rivera. I a la lluita antifranquista, el PSOE brillava per la seva absència. Els líders de la lluita per la democràcia van ser el PCE i el PSUC. I al PSOE, a la transició, li va costar Déu i ajuda que tingués una visió plurinacional.

—Comuns.
—Els demanaria més valentia. Qui va liderar la lluita contra el franquisme? PCE i PSUC. Qui voldria jo veure liderant la lluita conta el neofranquisme? El neo-PCE i neo-PSUC. O sigui Podem i comuns. Han trencat amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Gest valent. Els ho reconec. Però que siguin més contundents en la seva renúncia de la repressió. I els deixo una pregunta sobre la taula. Si Espanya no està disposada a fer el seu referèndum, hi renuncien? O el fan igualment per la via unilateral? No ho han respost mai.

—Per què votar ERC i no Puigdemont o la CUP?
—Jo, com a persona d’esquerres apel·lo l’elector que voti un projecte d’esquerres. Esquerra de govern, transformadora. Per això cal votar ERC. Ara, dit això, avui Junts per Catalunya són aliats. Clarament. Tenim un projecte que es diu la República. I necessitem anar de la mà i abraçats amb Junts per Catalunya. Però el meu espai ideològic, que crec que és molt necessari per Catalunya, és l’esquerra majoritària. Sempre he estat al mateix lloc. PSUC, d’on ve la meva família, era l’esquerra majoritària durant el tardofranquisme. Maragall ho va ser durant els anys noranta. I ara l’esquerra majoritària és ERC. Crec que es bo que hi sigui una força d’esquerra que governi el país.

—ERC pot agafar una mica de vot comú?
—Jo estic en aquesta frontera. Sóc el conseller que ha desprivatitzat més que mai, ha fet la llei d’universalitat, ha impulsat l’atenció primària, finançat la sanitat en funció de la renda per lluitar contra les desigualtats en salut, he obert la fecundació in vitro de les lesbianes, transformant el model d’atenció als transsexuals. Des de la Generalitat, he assumit hospitals com el de Berga, el de Reus o el de Móra. Escolteu, un votant dels comuns no està gens lluny d’això. Al parlament jo he acordat tantes o més coses amb CSQP que amb la CUP, que amb el tema sanitat té una postura molt rígida. Tinc una relació personal molt bona amb aquest espai. Jaume Asens, que va ser una de les persones clau en la meva defensa ara a Bèlgica, em va ajudar a construir la xarxa d’advocats amb la qual hem estat treballant. Però també amb Ada Colau, Xavier Domènech, Adrià Alemany, Gerardo Pisarello o Jordi Martí.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb