Tom Wolfe, l’escriptor que va traduir la seva mirada antropològica al reportatge, la crítica i la novel·la, va construir una imatge calidoscòpica dels Estats Units d’aquestes últimes sis dècades, esmolant relats sobre les més diverses subcultures del país i mitificant els seus protagonistes, des dels primers apòstols de l’LSD a especuladors financers, lingüistes, surfistes o astronautes. La seva obra va contribuir a definir una nova manera d’observar els mecanismes de la cultura popular als anys seixanta i les seves expressions han contaminat la llengua anglesa i els mitjans de masses globals.

L’autor de La foguera de les vanitats va començar a escriure de ben petit, fascinat de veure com els texts que el seu pare redactava amb dificultat en blocs legals de paper groc pautat tornaven a casa en forma de revistes d’agricultura, de composició tipogràfica neta i endreçada, que ell trobava fabuloses. De jove, va provar sort com a jugador professional amb els New York Giants, però no se’n va sortir, i va tornar a la universitat per convertir l’experiència en el món del beisbol en un doctorat en estudis americans que va haver de reescriure de dalt a baix perquè la Universitat Yale va trobar la primera versió del text massa literària. Després d’això, començà la carrera periodística en un diari local de l’estat de Virgínia i el 1959 fitxà pel de The Washington Post, que el va enviar de reporter a la incipient Cuba revolucionària.

El 1962 s’instal·la definitivament a Nova York i comença a treballar a The Herald Tribune, on fa crònica social a la secció ‘Ciutat’ i es meravella de les lluites de poder i canvis d’estatus en les classes altes. La preocupació dels protagonistes dels seus relats per l’opinió que els altres en tinguin i per l’estatus social serà constant durant tota la seva carrera, tant periodística com de novel·lista. Més endavant, a començament dels anys setanta, diu que en els treballs de no-ficció li agrada combinar dos elements: ‘el reportatge i els conceptes de sociologia que vaig aprendre durant el doctorat, especialment la teoria de l’estratificació social de Max Weber’. En una entrevista a AP el 2012 va més enllà i diu: ‘La meva opinió és que tothom té l’estatus al cap tota l’estona, conscientment o no.’

Va ser treballant per Esquire, el 1963, que Wolfe escriu una de les peces fundacionals d’allò que més endavant s’anomenarà Nou Periodisme. Ell mateix explica que s’acostava la data de lliurament d’una peça sobre el món dels cotxes personalitzats i no se’n sortia. La revista havia d’entrar a impremta i per resoldre-ho, Byron Dobell, el director, li va demanar que li fes arribar les notes perquè algun redactor pogués convertir-les en article. Wolfe va passar-les a màquina durant la nit i l’endemà va lliurar quaranta-nou pàgines a Dobell que, segons que diu la llegenda, va esborrar ‘Estimat Byron’ de l’encapçalament i va publicar la resta del text intacte.

Del 1965 al 1981 publica nou llibres de no-ficció, combinant tècniques narratives que aleshores s’associaven més a la novel·la que no al periodisme –com el relat per escenes o els diàlegs, per exemple– i desenvolupa un estil en què la realitat es presenta per mitjà de personatges caricaturitzats i descripcions meticuloses, combinades amb cacofonia, onomatopeies i apropiació d’expressions de la cultura popular. Els seus escrits són farcits de jocs de paraules i contrasts, que revelen significats precisos i plens de matisos al lector.

El 1968 publica The Electric Kool-Aid Acid Test, la crònica del viatge de Ken Kesey i els Merry Pranksters predicant l’LSD de cap a cap dels Estats Units; i The Pump House Gang, un recull d’assaigs sobre la contracultura nord-americana. Durant un temps es converteix en una icona de l’escena alternativa del país. Un parell d’anys més tard, a Radical Chic & Mau-Mauing the Flak Catchers, trobem dues cares de la mateixa moneda: per una banda, These Radical Chic Evenings retrata l’esnobisme de la classe alta demòcrata il·lustrada de Nova York, que recapta fons per al Partit de les Panteres Negres en una festa luxosa a casa de Leonard Bernstein; mentre que a Mau-Mauing the Flak Catchers, la segona part del volum, el relat se centra en la corrupció i l’abús dels funcionaris d’una oficina pública de serveis socials i l’escarn humiliant a què sotmeten els qui haurien de ser-ne beneficiaris.

Conjuntament amb E. W. Johnson, el 1973 edita l’antologia El Nou Periodisme, amb texts de Truman Capote, Joan Didion, Norman Mailer, Gay Talese i Hunter S. Thompson, entre més autors, i hi escriu: ‘La literatura més important que es fa avui als Estats Units és de no-ficció.’ El 1975 publica The Painted Word, on descriu el món de l’art contemporani com una estafa i els grans galeristes del moment com a lladres; i el 1979, The Right Stuff explora amb cruesa l’afany dels astronautes del Projecte Mercuri.

La dècada següent, però, Wolfe critica l’allunyament de la narrativa nord-americana del realisme social i fa el salt a la ficció amb una sèrie de relats apareguts a la revista The Rolling Stone que el 1987 es convertiran en la seva gran novel·la. La foguera de les vanitats és una sàtira de l’ambició a la Nova York d’excessos, violència i tensió racial dels anys vuitanta que, igual com The Right Stuff, va convertir-se en film.

La seva disciplina de treball consistia a escriure cada dia deu pàgines, hi trigués l’estona que hi trigués. El seu últim llibre publicat va ser The Kingdom of Speech, el 2016, una crítica esbojarrada, dispersa i científicament qüestionable de dos gegants: Charles Darwin i Noam Chomsky. Darwin no va poder respondre-hi, però Chomsky va dir que el llibre era una ‘vergonya moral i intel·lectual’.

Fa deu anys, li van demanar en què es diferenciava aleshores el periodisme escrit del que practicava quan va començar. ‘No és gaire diferent –va dir– excepte, potser, que curiosament ara n’hi ha més que mai. I és així perquè qualsevol editor amb dos dits de front s’adona que el cinema, la televisió i la ràdio són massa immediats, van massa lligats a l’actualitat i no poden competir amb una història impresa. La premsa continua essent l’únic mitjà que pot explicar qualsevol cosa, per més complexa que sigui.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]