La noia que va perdre un ull per un tret de ‘foam’ en les protestes per Hasel: “Em feia fàstic mirar-me al mirall”

La noia de dinou anys que va perdre un ull durant una manifestació per Pablo Hasel per un tret de foam dels Mossos d’Esquadra ha emès un comunicat, una volta les acusacions han presentat recursos a l’Audiència de Barcelona perquè es reobri la causa judicial contra dos escopeters de la BRIMO i un sergent dels Mossos d’Esquadra.

En l’escrit, la víctima descriu el calvari que viu d’ençà que va participar en les protestes. Arran de les ferides, que la van obligar a passar mesos al llit medicada i rebent cures, ha hagut de reaprendre accions simples, com ara menjar tota sola, però també reconèixer-se quan es mira al mirall. “Va començar a fer-me fàstic mirar-me al mirall i a agafar complex del fet que em miressin als ulls per si algú es podia adonar que ara sóc un monstre”, diu.

A més, lamenta l’actuació del jutge d’instrucció Joaquín Aguirre que, més enllà de la lentitud –la causa ha estat paralitzada gairebé tres anys–, ha estat incapaç d’empatitzar amb ella i ha preferit de validar la versió dels Mossos. “He passat tres anys esperant que aquest jutge donés una resolució al meu cas i l’única cosa que ha fet ha estat culpar indirectament la víctima”, explica.

Llegiu tot el text ací:

“No sé a quanta gent arribarà aquest escrit, però espero que arribi a prou gent perquè d’alguna manera es pugui fer justícia en un cas com el meu, un cas que no ha estat el primer i que amb tot el dolor de la meva ànima sé que no serà l’últim.

Vaig ser víctima de violència policíaca fa una mica més de tres anys; en una manifestació a què vaig assistir i com a conseqüència vaig perdre l’ull dret. Jo només exercia el meu dret de manifestar-me i vaig aconseguir acabar mutilada. La gràcia és que per al jutge que duia el meu cas la meva mutilació és considerada justa perquè jo m’hi vaig exposar. Això vol dir que no és segur sortir al carrer a manifestar-se? Si ets d’esquerres, si ets independentista, si vas en contra del que volen que facis acabaràs mutilat; això sembla que ens vol fer entendre el jutge.

He passat tres anys esperant que aquest jutge donés una resolució al meu cas i l’única cosa que ha fet ha estat culpar indirectament la víctima i, no solament ha arxivat el cas, sinó que s’ha filtrat a la premsa abans no ho sabés el meu advocat, no fos cas que un jutge reconegués que un policia havia fet res mal fet, no fos cas que realment poguéssim ser tots iguals davant la llei i que no importés més un uniforme que mutilar una noia de dinou anys.

Vaig haver de reaprendre a menjar tota sola, vaig passar mesos al llit medicada i rebent cures, sortint amb ulleres de sol al carrer perquè ningú veiés com m’havien desfigurat la cara; va començar a fer-me fàstic mirar-me al mirall i vaig començar a agafar complex del fet que em miressin als ulls per si es podia adonar que ara sóc un monstre.

Vaig desenvolupar trastorn d’estrès post-traumàtic, vaig haver de començar a mirar si hi havia manifestacions o no cada vegada que sortia de casa, una vegada no ho vaig fer i em va agafar un atac de pànic tan greu que em vaig desmaiar, i no parlem del fet que no puc anar tota sola a fer tràmits que impliquin contacte directe amb cossos policíacs, atès que tinc brots molt forts i quadres greus d’ansietat. I així un munt de traves que s’han afegit a la meva vida quan amb prou feines era adulta i que m’acompanyaran la resta de la vida. Però sembla que tot això no importa perquè hauré de continuar esperant més temps per intentar d’obtenir la justícia que mereixo.”