La federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) va presentar a final de setembre el primer informe de la gent gran. Hi presenten xifres molt dures, com ara que una persona gran de cada tres no pot pagar una despesa imprevista, que el 47,3% viu amb privacions materials i que el 90% no pot estalviar. Però el factor econòmic no és pas l’únic que preocupa. 175.000 persones de més de 65 anys viuen soles sense voler-ho. Parlem amb Teresa Crespo, presidenta d’ECAS, sobre tota aquesta problemàtica que, segons ella, no ha fet sinó començar.

La gent gran és la gran oblidada d’aquesta crisi?
—Ha estat la més utilitzada. Està molt bé que els avis puguin ajudar la seva família, però en aquesta crisi hi ha hagut situacions en què se n’ha abusat. N’hi ha molts que estaven en una residència perquè necessitaven una cura especial i els seus fills els n’han tret per cobrar-ne la pensió. Durant aquests anys, hem constatat un deteriorament de la cura de la gent gran.

Però aquestes pensions han salvat a moltes famílies.
—És clar, però a la vegada aquest model solidari ha causat molta pobresa entre la gent gran. No tan sols problemes econòmics, sinó també de salut mental. La convivència també ha creat problemes de relació. Moltes vegades allò que un primer moment va semblar una solució, s’ha acabat convertint en un infern. En el moment que els avis són autònoms són un gran ajut. A mesura que avança el temps, i ja no són capaços de fer aquestes activitats, es van creant tensions. Els avis passen de ser un instrument a ser un destorb.

L’esperança de vida augmenta cada any. Això encara pot agreujar més el problema?
—Es preveu que el 2051 hi haurà un 30,5% de sobreenvelliment, és a dir, de gent que tindrà més de 85 anys. Si no apliquem una política social diferent i una nova planificació de les pensions tot es pot complicar molt. Cal repensar el model social que tenim. Abans l’etapa no productiva era molt curta, ara és molt llarga. Els governs han d’assumir responsabilitats que fins ara no han assumit. Hem de començar a canviar aquest model ara mateix. O canviem les coses ara o d’aquí a vint anys ens trobarem amb greus problemes.

Quan dieu que el govern ha d’assumir responsabilitats a què us referiu?
—Cal un canvi en el sistema de pensions. S’ha d’anar cap a un sistema mixt, com ja tenen molts països europeus. Una part de la pensió hauria de provenir de la cotització que ha fet cada treballador i l’altra aniria a càrrec del pressupost de l’estat. Cal preveure uns diners per a complementar la pensió dels qui ho necessitin. La gent gran també necessita uns ingressos mínims per a viure dignament.

Actualment el 40% de les pensions no superen el salari mínim interprofessional, que és de 765 euros al mes.
—N’hi ha de molt inferiors. Una pensió no contributiva són 360 euros. Qualsevol pensió hauria de superar al salari mínim interprofessional. L’estat hauria d’assumir com a mínim una pensió complementaria. Imagina’t una persona sola i que amb 360 euros ha de pagar el lloguer, el menjar i el subministrament elèctric. Com ho pot fer? És veritat que les pensions no han baixat però tampoc no han pujat. En canvi, el preu de la vida no ha parat de pujar. El nivell adquisitiu dels nostres avis no és el que hauria de ser.

Perillen les pensions del futur?
—Sí. Si abans teníem 60 milions a la guardiola de les pensions, ara només n’hi tenim 20. Si continuem a aquest ritme, en dos anys ja no tindrem diners per a pagar les pensions. Cal ser conscient que hi ha un alt índex de desocupació i això vol dir menys cotitzacions. Alhora, cada vegada hi ha més gent gran i, per tant, més gent que ha de menester una pensió. Els fons de pensions no donen per a tant.

La societat ha de prendre consciència de què es pot trobar d’aquí a uns quants anys?
—Hi ha molts joves que ara treballen en situacions precàries. No tothom té una feina estable. O, si en tenen, és amb uns salaris molt baixos, és a dir, unes cotitzacions mínimes. A aquesta gent, quan sigui gran, li serà molt complicat per a cobrar la jubilació. És normal que quan ets jove miris el present, però cal començar a construir un futur segur per a tota aquesta gent. Si més no, el govern hauria de començar a proposar solucions. Ara fabriquem els vells pobres de demà.

La solitud és un dels altres problemes de la gent gran.
—El problema és la solitud no volguda. És un procés que t’acaba destruint, com un maltractament. Molta gent acaba malalta mentalment. Al final no surts, no menges, no cuines… La gent es va deteriorant perquè no hi ha ningú que els doni sentit a la vida.

Com es pot ajudar a pal·liar aquests problemes?
—Per a aquesta gent, la millor medecina és parlar amb algú una horeta. Necessiten relacionar-se. Hi ha voluntariats, que només amb la seva companyia poden ajudar moltíssim. Per exemple, els Amics de la Gent Gran. Tenen gent que s’ofereix a parlar i visitar les persones que ho necessiten. Però encara es necessiten molts més voluntaris per a cobrir la demanda que hi ha.

Les institucions quines polítiques socials haurien d’impulsar?
—Actualment la Unió Europea parla molt de l’envelliment actiu. Les polítiques haurien de tenir un caràcter preventiu. Caldria prendre mesures perquè la gent no acabés aïllada. S’ha de treballar per potenciar el desenvolupament de la persona tota la seva vida, sense tenir-ne en compte l’edat.

—Cal que la societat s’hi impliqui molt més?
—Tots ens volem fer vells. Per tant, hi ha d’haver una coresponsabilitat i una conscienciació molt més gran que no hi ha ara. La gent gran no són trastos vells que cal abandonar, sinó que cal estar-ne pendents i tenir-ne cura. Cal enfortir la xarxa comunitària. Hi ha diversos projectes que van en aquest sentit, des del que impulsa que estudiants comparteixin pis amb gent gran fins a projectes de bon veïnatge. Tots demostren que amb molt poc es podria fer molt. Són petites coses que sumades ajuden a crear una societat molt més solidària i cohesionada.

Ens podem emmirallar en algun país?
—La tendència és mirar al nord d’Europa. Allà s’impulsen els habitatges cooperatius per a la gent gran. Un projecte que es comença a exportar i que podria obtenir grans resultats. Es tracta de crear cooperatives d’habitatge entre la gent gran. Abans d’anar a una residència, on hi ha una pèrdua de l’autonomia, lloguen o compren un local que poden compartir amb més gent. En aquest espai creen apartaments independents preparats per a les necessitats de la gent gran, a la vegada que s’hi poden oferir uns serveis comuns. D’aquesta manera tots tenen la llibertat de fer el que vulguin en el seu apartament i a la vegada tenen la companyia i l’ajuda necessàries. És com casa teva. Això és bo: si pots ser autònom, per què t’has de fer dependent?

A Barcelona hi ha 4.000 places en residències públiques, però hi ha més de 7.000 persones en llistes d’espera…
—La gent es mor esperant la seva plaça a la residència. La Generalitat fa molt de temps que no augmenta places, sinó tot al contrari: les ha amortitzades. Quan una persona es mor aquella plaça es tanca. En canvi, les residències privades tenen places buides, però, és clar, no tothom pot pagar 4.000 euros el mes. Hi ha moltes residències que tenen places que podrien ocupar gent que ho necessités, però no s’han arribat a acords per a oferir places concertades, hi ha llits buits. Entenc que un moment de crisi no es poden construir noves residències, però em costa d’entendre que havent-hi places buides i demanda no s’hagi portat a terme algun tipus de concertació per a donar facilitats a la gent.

Tota aquesta problemàtica s’agreuja en les dones?
—La pobresa té cara de dona. Nosaltres tenim una mitjana salarial molt inferior. Durant molt de temps es va dir que la dona s’havia d’ocupar de l’entorn domèstic i dels fills. Després la dona es va incorporar el mercat laboral, però a uns nivells que no són els desitjables. En l’àmbit salarial no som valorades en igualtat de condicions. A més en el moment que té un fill o dos, demana una reducció de jornada o un any d’excedència. Tot plegat fa que deixi de ser competitiva. El problema és que la societat actual no valora que, tenint cura dels fills, la dona fa un servei a la comunitat. Tot plegat fa que acabem cotitzant menys i, per tant, tinguem pensions més baixes. Amb l’agreujant que tenim més esperança de vida i, per tant, els problemes encara s’aguditzen molt més.

—Però la situació de la dona ha canviat?
—És evident que ha canviat, però si mireu l’economia informal veureu que la gran majoria de persones que hi treballen són dones i immigrants. Ben poques estan assegurades. Això mateix passa amb els perfils dels salaris. Tota aquesta gent ara cobra poc però quan es jubili no cobrarà res o no cobrarà prou.

—Quin paper hi ha de tenir la llei de l’autonomia personal i la dependència?
—Es va fer una llei fantàstica, però no se’n va calcular la demanda. No se’n va preveure el pressupost. Hi ha hagut una demanda, a la qual no s’ha donat resposta. Aquesta llei ha servit per a la gent que ha cobrat però també ha fet que hi hagués molts decebuts. L’estat espanyol, a més, no ha pagat el que havia de pagar. La llei preveia un 50% de l’estat i un 50% de la Generalitat, i l’estat ha de pagar un 14%. Per altra banda, el copagament ha anat pujant i de mitjana ja es paga un 23%. La Generalitat s’ha fet càrrec de la resta, i ha hagut de pagar molt més que no li tocava. A més, això és anecdòtic, però es va dir llei de l’autonomia personal i de la dependència, i de la primera part tothom se n’ha oblidat. Ara només ens  ·liem la dependència de la gent i no com la gent pot aconseguir més autonomia personal.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb