La proposta de reforma ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va traspassar la setmana passada les parets històriques de la Casa de Convalescència, al Raval de Barcelona, per esclatar en un debat inusual a les xarxes i als mitjans de comunicació. La desaparició de bona part dels accents diacrítics establerts per Pompeu Fabra motivava primordialment el debat. Parlem amb Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica del IEC, per demanar-li les raons dels canvis proposats. I ho aprofitem per saber com serà la gramàtica que és a punt d’editar-se, quins altres projectes té en curs l’acadèmia i com pot actuar per a frenar el deteriorament del català, especialment en àmbits com l’ensenyament i els mitjans de comunicació. També volem saber quina creu que ha de ser la condició de la llengua catalana en una Catalunya independent. I fins i tot ens comenta què pensa sobre el desdoblament de gènere.

D’on sorgeix la idea de la reforma ortogràfica?
—Ja fa anys, quan Isidor Marí era president de la Secció Filològica, es va veure convenient de tornar a estudiar tot d’elements d’ortografia. Des de l’any 1913 no s’havia fet cap reforma ortogràfica, sinó només afegitons, i calia repensar-la tota. Aquesta ortografia havia de formar part de la nova gramàtica, però es va creure convenient que s’aplegués a part. Es va crear un grup exprés que va començar a treballar-hi. En primer lloc volíem atendre allò que se’ns havia demanat des de fora, que no incloïa pas els diacrítics, sinó, per exemple, la reduplicació de consonants en casos com ara eradicar; o bé el guionet –que ja va portar polèmica en el seu moment–, quan afectava tot un sintagma, etc.

I els diacrítics…
—Sí, s’hi va voler afegir una revisió dels diacrítics. La pregunta que es va fer el grup d’ortografia devia ser: ‘Hi ha racionalitat en els criteris sobre l’accent diacrític?’ I es van adonar que des del moment que Fabra va establir les paraules amb diacrític, que eren una cinquantena, fins ara s’havia anat descontrolant, fins al punt que havien passat a més de cent cinquanta paraules. Una de les causes d’aquesta proliferació és que tots els derivats de mots amb diacrític l’anaven heretant, de manera que la pilota es feia cada vegada més grossa. Però per una altra banda es van adonar que, en la majoria de casos, el diacrític no complia la funció de desambiguar, ja fos per a determinar a quina paraula en referim, ja fos per a determinar de quin sentit es tracta. Des del primer moment vam acordar que s’havia de treballar en la simplificació del diacrític.

Per què calia simplificar la llista? Ho demanaven a les escoles?
—No, no ens ho demanaven, perquè els nens no se’ls aprenien. Però era evident que una gran part de la llista de diacrítics o s’aprenia de memòria o no s’aprenia. Això –com he llegit aquests dies a Twitter– tenia un avantatge: els alumnes havien de buscar les paraules al diccionari i a mesura que ho feien anaven memoritzant les paraules amb diacrític. Però creieu que els nens o les nenes llegeixen més per aprendre’s els diacrítics? No: en tot cas el foment de la lectura és un altre tema.

I amb quins criteris es va establir la llista?
—Es va partir de la llista existent amb l’objectiu de limitar-los i, doncs, amb el benentès que no se n’hi podien afegir, encara que fossin paraules que els haurien hagut de dur i no els duien. Per exemple, sa: per què no duu diacrític?

Però per què s’han mantingut aquests catorze? Potser els que s’han mantingut són els que motiven més faltes. Ho heu demanat als professors d’institut?
—No, no ho hem demanat. Ens hem guiat pel sentit comú. El criteri que permet agrupar la majoria d’aquests catorze casos és l’oposició d’una paraula gramatical àtona enfront d’un mot lèxic tònic. Per exemple, es i és, o bé mon i món. Hi ha dues excepcions: déu i bé, d’ús molt freqüent. I després hi ha sí-si per a diferenciar l’adverbi afirmatiu de la conjunció condicional perquè, com que també hi ha el si nota musical, això s’embolica. Resumint: mots monosil·làbics i oposició entre tonicitat i atonicitat són els criteris que expliquen la gran majoria dels mots que formen la llista. Una possibilitat hauria estat suprimir tots els diacrítics perquè no complien la funció pretesa: és a dir, en el context les ambigüitats es desfan com un terròs de sucre en aigua. En aquestes frases que han sortit a la xarxa, com la dona dona o el net net, crec que no s’hi confondria ningú. El parlant no en fa mai, d’ambigüitats; és l’oient, si de cas, que les té.

Hi ha consens, doncs, dins la Secció Filològica?
—Naturalment. A la Secció Filològica les decisions es prenen per aclamació o per consens. I si el consens significa que l’acord és només del 52%, del 60% o fins i tot del 70%, normalment la decisió no es pren.

L’esclat que hi ha hagut a Twitter pot servir per a recollir-ne aportacions o bé ja és una decisió tancada?
—Això és una proposta. A mi m’ha sorprès que es donés com si fos una cosa definitiva. És una proposta al ple de l’Institut, que l’ha d’aprovar el mes de novembre. Els membres de l’Institut tenen un mes per a enviar comentaris. Ara, les aportacions ha de ser substancioses i pertinents. I han d’anar en la línia de la simplificació, que és un criteri de Fabra. Perquè Fabra deia que, així com en cas de dubtes lèxics calia mirar l’etimologia, en qüestions de complexitat gramàtica, el millor és tendir cap a la simplicitat.

Hi ha més reformes previstes?
—No. Quan promous una reforma ortogràfica s’ha de ser molt cautelós. Hem deixat cinc anys perquè ens hi anem acostumant. Si es determina que la nova ortografia va guanyant prestigi social, que és recollida pels llibres de text, etcètera, després dels cinc anys es proposarà que la nova norma ja sigui la nova ortografia. Ara, si és un fracàs tan gran que cap mestre ni cap escriptor ni els mitjans de comunicació no la fa servir, aleshores parlem-ne. Tampoc no es tracta d’imposar res amb un embut.

L’Institut ha parlat amb escriptors, correctors, traductors… abans d’emprendre la reforma?
—Fins ara l’Institut no ha tingut canals de comunicació directes amb els col·lectius coresponsables de la fixació de l’estàndard. Fa dos anys vam engegar l’Acadèmia Oberta als mitjans de comunicació i ara hem engegat l’Acadèmia Oberta als ensenyants (a les Illes ja funciona i al Principat tot just comença). I el 2017 tenim previst d’obrir l’Acadèmia Oberta a traductors, correctors i escriptors. En l’Acadèmia Oberta als lingüistes dels mitjans de comunicació, és clar que hem parlat de l’ortografia, ja abans de sortir als mitjans de comunicació. I va semblar que anava en una línia bastant adequada. Si no m’erro, alguns mitjans de comunicació no han presentat la reforma ortogràfica amb una oposició frontal. Suposo que és perquè deuen compartir aquesta línia. Crec que l’Acadèmia Oberta hi pot haver contribuït. Als docents, també els n’hem parlat, però amb molta més cautela, perquè encara no havíem presentat la proposta al ple. A més, dins la Secció Filològica hi ha escriptors, com ara Jaume Cabré, Josep Piera, Josep Vallverdú…, que han aprovat la proposta.

L’Institut d’Estudis Catalans té bona relació amb les autoritats lingüístiques de les Illes i del País Valencià?
—Tenim una relació molt fluida amb la Universitat de les Illes Balears i també amb la nova Direcció General de Política Lingüística del govern balear. Gràcies a l’ajuda inestimable del govern balear vam poder fer sessions amb docents per a explicar-los les novetats de la gramàtica i l’ortografia. Pel que fa al País Valencià, l’Institut té un acord plenari pel qual de moment no hi ha relacions formals amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però ara l’Institut estudia amb quina estratègia ha d’actuar amb l’objectiu de preservar la unitat de la llengua. No ens interessa tant determinar quines institucions han de prevaler com garantir que es manté la fesomia unitària de la llengua. Hem d’esperar que a través de relacions tècniques puguem cooperar en favor de la llengua compartida.

Parlem de la nova gramàtica, ja aprovada pel ple, que es publicarà al novembre.
—Fa vint-i-cinc anys que es va decidir que s’havia de fer una nova gramàtica, perquè la que hi havia encara era de Pompeu Fabra. La fotografia de la gramàtica fabriana corresponia a un moment determinat, amb molta menys complexitat contextual que no pas l’actual. Durant tots aquests anys s’han editat molts estudis gramaticals que aconsellaven que es fes una gramàtica nova.

Quines novetats essencials conté?
—Estableix la norma a través de la descripció. És una gramàtica que justifica les decisions, que no diu ‘això és correcte’ i ‘això és incorrecte’, sinó ‘aquest ús és molt general i aconsellable només en l’escrit’, per exemple. Per tant, el lector va derivant la norma a partir de la descripció. Per a llegir i manejar bé aquesta gramàtica, cal tenir una certa habilitat en discurs lingüístic. Per això, només de començar el meu mandat vaig demanar que es dugués a terme un projecte de gramàtica essencial de la llengua catalana.

I ja s’ha començat a elaborar?
—Sí. Es preveu que s’acabi a final del 2017 i que es publiqui el 2018, primerament en versió electrònica. No contindrà raons i explicacions sobre la norma i serà fàcil de consultar, per mitjà de quadres. Serà interactiva i anirà enllaçada amb la gramàtica ‘gran’. Serà adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma. A més, contindrà un glossari per a entendre la nova terminologia, emprada tant en aquesta gramàtica com en la gran. Això serà molt útil per als mestres i per a tots els qui no dominen els termes nous.

La gramàtica contradiu cap de les normes fabrianes?
—No les contradiu, però sí que matisa i ubica en registres i varietats algunes solucions i fenòmens que Fabra no va tenir en compte. Per exemple, ‘per’ i ‘per a’: la gramàtica et diu que se segueix la normativa fabriana en els territoris on es fa la distinció; pel que fa a la resta de territoris, et presenta la informació de manera que ve a dir: ‘Si et mous en el context de l’escrit i en un nivell formal, és recomanable aquesta opció.’ És a dir, va donant opcions segons la situació de cadascú. En canvi, la gramàtica essencial orientarà molt més.

L’Institut té més projectes?
—En lexicografia tenim en curs el nou diccionari manual. No és la nova edició de l’anterior, sinó que s’hi aplica la nova manera de descriure la llengua que impregna la gramàtica. Per tant, canvia la terminologia, la metalingüística del diccionari; per exemple, es parlarà de ‘verbs inacusatius’, que no eren a la gramàtica clàssica. Pot ser una antesala del nou diccionari normatiu.

Un altre diccionari?
—En realitat, per al DIEC ens vam basar en el diccionari de Fabra i el vam complementar. En canvi, aquest nou diccionari partirà del Corpus de la Llengua Catalana. A més, hi ha un altre projecte en curs: l’ampliació del Corpus, que s’acabava el 1989, amb textos fins a l’any 2014. I encara hi ha dues novetats que tinc in mente: un corpus de registres orals formals i un diccionari que es pugui llegir a partir de perfils diferents.

Què voleu dir?
—Una llengua només se sosté unida si els parlants s’hi senten representats. Però alhora una llengua de cultura ha de fer una selecció dels usos. Per tant, s’ha de guardar aquest equilibri per a determinar què ha d’incloure aquest diccionari: què s’hi posa sense cap restricció, què s’hi posa amb restriccions i què no s’hi posa. Estic convençuda que la llengua compartida no ha de ser formada només per aquelles unitats que comparteixen més d’un dialecte, sinó que també hauria d’incloure les unitats que pertanyen a un sol dialecte i que hi tenen prestigi. Això significa variar el concepte que tenim de la llengua. Des del centre, sobretot, tenim tendència a pensar que un valencianisme és només un valencianisme. Però pregunto: no sóc capaç d’ampliar la meva competència lingüística incorporant en el meu vocabulari elements de prestigi d’un altre dialecte? Aquestes unitats genuïnes han de formar part d’aquest corpus de la llengua catalana compartida. Això ens farà possible garantir la unitat.

 

Teresa Cabré (fotografia de l'Institut d'Estudis Catalans).
Teresa Cabré (fotografia de l’Institut d’Estudis Catalans).

—Hi ha l’Acadèmia Oberta, la relació amb els docents… Considereu que el IEC és un ens prou obert? La societat el coneix prou, l’Institut?
—No. No el coneix prou. I l’hauria de conèixer. Això que diré ara, que no s’entengui malament. Però dir-se Institut d’Estudis Catalans dificulta que la societat et reconegui com a acadèmia de la llengua. Però és la nostra institució històrica. Va ser fundat així. Va ser fundat com a acadèmia i com a institució d’alta cultura. Si preguntes pel carrer quina és l’acadèmia de la llengua catalana, la gent no ho sap. Si demanes què és la Real Acadèmia de la Lengua Española, sí que és coneguda. Potser hauríem de fer més pedagogia. I necessitaríem l’afecte de les altres institucions del país. I això és molt complicat. A la Secció Filològica, això ens sobrepassa. Nosaltres tenim delegada l’elaboració tècnica de la normativa. I és l’Institut en conjunt que representa la llengua a la societat.

—Potser és desconeixement…
—L’altre dia una professora explicava que estudiants de tercer de traducció només coneixien un lingüista català: Pompeu Fabra. I quan els feia explicar qui era Fabra, sabien dir-ne quatre cosetes. Res més. Com superem aquesta barrera d’informació i d’interès per les institucions pròpies?

—Molta gent pensa que la llengua catalana es deteriora. El IEC no hi intervé? No ho hauria de fer?
—La llengua catalana perd estructures genuïnes, molt lèxic i fraseologia. Això és rigorosament cert. Però quina és la causa de tot això? No són causes que l’Institut pugui arreglar. A veure… jo no crec que els diacrítics es modifiquin simplement perquè la gent domini més l’ortografia, sinó per facilitar l’aprenentatge d’aquells que s’hi incorporen. Pels que ja ens la sabem, la reforma és un clau a la sabata. Desenganyem-nos. Haurem de desaprendre per adaptar-nos-hi. Jo començo a dubtar. Com que no tinc memoritzats els catorze diacrítics que romanen, he de mirar el diccionari. La reforma implica un esforç.

I sobre el deteriorament de la llengua?
—Si la lectura ha caigut en picat, si la cultura ja no és un element de prestigi, si internet i les noves tecnologies ens porten a una cultura de masses globalitzada també en l’ús de la llengua (i es va desfigurant la llengua, si no consultes directament en anglès)… hi ha una sèrie de coses que contribueixen a empobrir la genuïnitat i la riquesa de la llengua. Això és evident. També s’ha perdut comunicació entre generacions dins la família. Abans les padrines vivien a casa. Ara ja no.

—La docència i els mitjans de comunicació són dos puntals en què el IEC hauria de poder intervenir… Pot ser que hi hagi mestres que no parlin bé?
—Pot ser. I no hauria de ser. El IEC fa tres anys, quan jo encara no era presidenta de la Secció Filològica, va rebre una carta de la consellera d’Ensenyament exposant aquest problema. Ens demanava d’intervenir perquè als programes de formació de les universitats s’ensenyés millor la normativa i el català. L’Institut hi va intervenir i en va sortir escaldat. Perquè les universitats van dir que cadascú s’havia de quedar al seu terreny. No sé fins a quin punt l’Institut hi pot intervenir. Jo crec que hi ha un reconeixement institucional de l’Institut per part dels organismes. Però és un reconeixement formal.

—Li falta autoritat al IEC?
—Potser sí. Autoritat moral.

—Si és l’autoritat lingüística del país, ha de poder intervenir en allò que afecta el deteriorament de la llengua.
—Què més pot fer l’Institut?

—Els membres del IEC es presenten als llocs com a membres de l’Institut?
—Alguns sí i alguns no.

—Potser no tenen prou visibilitat… Hi ha un punt d’acomplexament?
—No sé si és això. Mitjans i institucions de docència defensen els seus interessos. I l’Institut pot actuar si hi ha bona disposició. Hem de teixir una complicitat amb la societat que ens permeti un diàleg més fluid.

—Però el deteriorament del català als mitjans de comunicació preocupa els membres de l’Institut? Se’n parla a les reunions?
—Hi ha hagut molts debats. Ara se’n parla menys. Potser jo en tinc una mica la culpa. Des que vaig assumir la presidència, he intentat que la Secció Filològica fos molt eficient i rendís comptes. Potser és una mica culpa meva. Per parlar d’aquests temes, cal estar més relaxat. I tenir una certa capacitat de tertúlia.

—Què en penseu, del desdoblament del gènere?
—Ja sé que hi ha propostes que són molt radicals. D’altres, que són provocadores. Jo faig servir el sentit comú. Tinc moltes amigues que defensen la visibilitat. Però jo utilitzo el masculí genèric d’una manera espontània i no em passa res. El desdoblament sistemàtic se’m fa molt feixuc. El sentit comú em porta a una via més moderada. Penso que la dona està absolutament invisibilitzada. Però no a la llengua, sinó a la societat, que és una cosa molt diferent.

—La gramàtica no en parla, d’això? No parla d’això que anomenen l’ús no sexista de la llengua?
—No. No en parla. Això no és una qüestió normativa. Hi ha d’haver sentit comú.

—Quina creieu que hauria de ser, la condició legal del català en la futura república?
—El català ha de ser la llengua oficial. Això ho veig claríssim. Amb independència que hi hagi estatuts especials per a altres llengües. És que, si perdem això, estem perduts. Jo no parlo de cooficialitat. Si hi ha una llengua oficial, ha de ser el català. No em poso en la pell dels sociolingüistes, que discuteixen si hi ha d’haver llengua oficial o altres fórmules. Però si no reconeixem que la llengua pròpia de Catalunya és el català, ens neguem a nosaltres mateixos.

—Ara mateix, una persona no pot viure íntegrament en català. Això ha de ser possible en la nova república?
—El primer que hem de fer és assegurar que es pugui viure en català a Catalunya. Molt sovint no és possible. Aquest ha de ser el primer objectiu. Amb independència que hi hagi persones que funcionin en castellà. Cal garantir el dret del catalanoparlant de poder viure en català a Catalunya.

—I a l’ensenyament? Quin model ha de tenir la Catalunya independent?
—Hem de mantenir el model d’immersió actual. Perquè ha donat prova que garanteix la cohesió. No es creen dos grups per raó de llengua. Penseu que al Quebec van rectificar després d’haver impulsat un model de dues línies. Van copiar el nostre model perquè és un model d’èxit.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb