Teníem raó: no aplicaran el 155

Crec que les forces anti referèndum, i per tant, diguem-ho clar, antidemocràtiques, han caigut en la seva pròpia trampa. Ara mateix no saben si fer campanya en contra de l’1 d’octubre, si ho fan reconeixen que es farà, o en favor del NO, que també implica el reconeixement de la celebració del referèndum. Per tant, com s’ha dit manta vegades, només depen de la nostra voluntat. No tenen recursos per aturar-ho, a no ser que sigui per la força, (hauria de ser molt matusserament, atès que no tenen prou efectius per neutralitzar-ho tot de cop) cosa que ens permetria la DUI immediata i, per tant, el corresponent daltabaix sobtat de l’unionisme i de tot l’estat espanyol sencer sense possibilitat d’una esmena mínimament honorable.

Pistes: era un argument per a fer por. Penso que ells ho han emprat sempre com amenaça, però que mai han pensat de posar-lo en pràctica. Això revela la prudència en utilitzar les lleis impositives per il·legalitzar estaments democràtics i que Europa no les utilitzi en la seva contra per legitimar encara més el referèndum. La repressió, doncs, serà selectiva, individual. Ara és l’hora dels fets. Faran tot el que puguin per bastir un boicot actiu en tot allò que serveixi per donar garanties i validesa als vots de l’1-O.

Però el boicot que em preocupa més, és la insidiosa, demagògica i sibil·lina campanya de boicot, de l'”esquerra unionista vergonyant”. Encara molts, moltíssim independentistes la interpreten com a indefinicions d’uns aliats despistats, quan és un atac a la linea de flotació: la participació. Els bolxevics no tenien pietat dels menxevics…

Agafem aigua amb el cistell de la candidesa.

Crec que a Castella ja han escollit l’arma, que han deixat l’espasa i han triat un punyal. Tot sembla indicar que la seva eina per aturar el procés és intentar atacar els bens d’uns quants personatges particulars dins l’estructura del govern de la Generalitat i de l’administració catalana. A això caldrà afegir la utilització dels talps instal·lats a la CUP i al govern català per generar divisions internes. Si a tots ens demanen responsabilitats, això ens fa més forts i solidaris, però si les demanen totes a un de nosaltres, llavors propicien la insolidaritat interna. És evident que això és tot menys just i legal però a ells tant els fa. En tot cas, això és el que tenim. Cal estar amatents.

És evident que aquesta declaració d’ahir de la persona més emuladora del “xulo madrileny” de cal veí, els ha de doldre molt a les bandes més feixistes del “Gobierno de España”. Com que aquí tot el seu guió va d’odis i venjances, ara cal estar molt atents al què ens apliquen a continuació. Sempre ha de ser una cosa que els retorni a la seva situació d’idòlatres de “sus cojones”, pel que cal esperar-ne qualsevol animalada, però sempre serà a base d’utilitzar això que ells n’anomenen “la Justicia y las leyes” que no son més que “su Justícia y sus leyes”, mantenint-se ells a l’amagatall. Perquè la Merkel a qui amenaça és a ells de no fer massa el fatxa i passar-se amb la repressió, pero als Jutges no, sinó fos així, amb la seva manifesta iniquitat, ja els hauria picat la cresta a tots.
Si qui mana realment és la senyora Merkel, perquè no ve a negociar el referendum directament amb nosaltres? És ben sapigut que quan vols negociar, el primer pas és acordar una cita amb la persona de més poder dins de l’Ens amb qui vols de negociar, i no fer-ho amb càrrecs intermitjos, perquè no s’acaba mai resolent res. Per tant pregaria als senyors “càrrecs intermitjos” del “Gobierno de España” que surtin del mig i no emprenyin més, perquè qui pot resoldre la situació, clarament no son aquesta “troupe” de circ, sinó qui realment mana.

Aquí la part mig divertida, mig arriscada, és que a Madrid s’han passat tant de temps venent motos als seus, que renunciar al 155 els portarà problemes: amb els altres partits unionistes, amb els seus mitjans, amb l’exèrcit, amb els seus cossos de seguretat, amb les seves organitzacions de societat civil… Per alguna banda petarà. I si sabem marxar a temps, potser podrem veure fins i tot, ben arrepapats a la nostra butaca, com Espanya deixa d’existir. Tot i que admeto que per a la gent que s’hi vegi atrapada (i aquí ens hem de recordar del País Valencià, de ses Illes Balears, de la Franja i del Carxe) no serà agradable en absolut (a tots ells els recomano que també s’afanyin).

Després d’haver cridat mil cops que ve el llop, resulta que al final, com en Partal ja anunciava, que només era un xai que passava de llarg. A mi els que em fan pena de veritat són tots els suposats hereus revolucionaris del 15-M, els que no tenen les agalles de participar en la veritable revolució que el poble demana, que no és més que una cosa tan banalment “insurrecte” com posar urnes. Molts d’ells el 9N van arribar a votar Si-Si com a acte de rebel·lia extrema, diuen ells, però com que només eren “capsetes” i no s’havien de mullar el cul, doncs quedaven bé amb la seva petita consciència. Ara, quan de veritat s’ha de demostrar el coratge que s’atribueixen ostentosament com a transformadors de la societat, esdevenen un ramat de xais acovardits per l’imperio de la ley. Aquest imperio que no ha tingut tampoc prou agalles per a aplicar el cientocincuentaycinco. Els posarà la Història al lloc que els correspon ?

De la mateixa manera que el govern espanyol diu que té tota una col·leció de mitjans per impedir el referèndum però no posa cap exemple, nosaltres hem de seguir creient-nos-ho i hem d’estar preparats per reccionar davant de qualsevol atzgaiada d’ells fins l’últim moment. Nosaltres sí que expliquem quines són les nostres fortaleses i sabem que són molt difícils de rebatre. Només hem de mantenir la nostra autoestima, la confiança en nosaltres mateixos i actuar amb intel·lígència. Com venim fent fins ara.