Tarta Relena: “Hi ha una raó per la qual no som en festivals de música clàssica”

Entrevista a Helena Ros i Marta Torrella, integrants de Tarta Relena, sobre el passat, el present i el futur del projecte

VilaWeb
Marta Torrella (esquerra) i Helena Ros (dreta). Fotografia: Duna Vallès i Clàudia Torrents.
Redacció
23.07.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És comú sentir dir que un artista té un so singular, però és més rar que sigui cert. En el cas de Tarta Relena, el duo que conformen la soprano Helena Ros i la contralt Marta Torrella, l’afirmació s’ajusta estrictament a la realitat. Hi ha moments en què fins i tot els fonaments més ostensibles del projecte –l’estil a cappella, el recurs a la tradició– semblen difuminar-se: per cada tonada d’origen popular hi ha un esclat d’electrònica que hi fa de contrapès, per cada petjada de folclore hi ha un gest de complicitat amb Björk que sembla contrarestar-la.

Les Tarta Relena, en una fotografia promocional (fotografia: Duna Vallès i Clàudia Torrents).

El resultat és un producte captivadorament sincrètic que ha conquerit l’atenció tant de la crítica com del públic d’ençà que van publicar el primer àlbum, Ora pro nobis, l’any 2019. Els anys següents, les Tarta Relena han estat distingides amb el Premi Enderrock de la Crítica, han actuat en escenaris de primer nivell, com ara l’Auditori de Barcelona o bé el festival Sònar, i han aparegut dues vegades a la revista nord-americana Pitchfork, una de les publicacions musicals més influents del planeta. Parlem del passat, el present i el futur del projecte amb les seves dues integrants, que ens fan lloc en un calendari atapeït de concerts, amb la parada següent a Mont-real.

Com neix un projecte tan idiosincràtic com Tarta Relena? 
—Helena Ros [H. R.]: No ho vam pensar mai gaire, va ser més aviat una cosa que va anar passant amb el temps. La Marta i jo som molt amigues i hem compartit la música des que érem petites. Per a nosaltres, doncs, sempre ha estat molt natural veure’ns i mirar de fer composicions, posar-nos a provar coses…

—Marta Torrella [M. T.]: …O ensenyar-nos música l’una a l’altra. Quedàvem i dèiem: “Ai, mira, tinc aquest disc”, “Ai mira, m’agrada aquesta cançó.”

—H. R.: A còpia d’anar quedant i assajant improvisadament, vam conformar un repertori que ens feia sentir còmodes, que ens motivava i ens agradava. Amb el temps, tot això es va anar transformant al format a cappella, contracant, com en vulguis dir. Va tenir una evolució molt natural, no vam planejar mai res.

—M. T.: Aleshores cantàvem en un cor i el director ens solia endinyar un repertori bastant eclèctic, amb molta música del renaixement. Això ens va donar un espai per a connectar amb aquesta mena de sons. És per això que ens feia il·lusió provar coses així, i d’aquí va anar sortint tot.

Definiu això que feu com a “gregorià progressiu” i “folk tronadet”. Són mots que no solen anar plegats.
—H. R.: Bé, ja és això. Va ser una etiqueta inventada, perquè a vegades ens preguntaven: “Quina mena de música feu?” I no ho sabíem ni nosaltres. Algú, algun dia, ens va dir en to de broma: “Vosaltres feu gregorià progressiu.” I ens va fer molta gràcia, perquè tot i que el terme no vol dir res, sí que remet a un imaginari i una sonoritat que d’alguna manera podia funcionar amb el nostre projecte: et fa imaginar el que t’ha de fer imaginar.

Sembla que cada vegada combineu més aquest èmfasi en la tradició amb melodies i ritmes més purament electrònics. D’on neix aquest contrast?
—M. T.: També ha estat una cosa molt orgànica que ha anat passant a poc a poc. Quan vam començar a veure que podíem fer concerts d’això i vam començar a preparar un repertori una mica més llarg, ens vam adonar que potser ens ajudava incloure-hi elements que no fossin només la veu, perquè un repertori a cappella potser era més difícil de pair per a segons quin públic. També ho vam fer per nosaltres: poder respirar un minut entre compàs i compàs està molt bé. Ens va ajudar utilitzar un seqüenciador que teníem, amb uns samples molt senzills, que donava un contrast al format tan orgànic i auster de les dues veus. Després, a poc a poc, hem anat aprenent amb aquesta mena de sonoritats més sintètiques. A banda, a l’entorn on hem acabat desenvolupant-nos semiprofessionalment –i que ens ha ajudat a arribar on som– sempre hi ha hagut músics molt acostats a l’electrònica que tenien aquestes eines més a mà, i als quals interessava més explorar aquests terrenys.

Les vostres cançons són en català, però també en grec, occità, judeocastellà, llatí i fins i tot en fenici. Com es canta en una llengua estrangera que no parleu?
—H. R.: No parlem, en efecte, totes les llengües en què cantem. I això també és una part interessant del projecte, perquè al món coral passa molt: et menges música de tot arreu i cantes en moltíssimes llengües; és a l’ordre del dia. Nosaltres havíem cantat molt en llatí, per exemple, i a l’hora de fer el projecte ens va semblar molt natural d’introduir repertori molt variat des d’un punt de vista lingüístic.

La Mediterrània és al cor de la vostra música?
—M. T.: Es parla –tot i que pot haver-hi una mica de controvèrsia– d’una música mediterrània, i per tant tampoc no és estrany que si t’acostes a un repertori d’una àrea concreta t’acabis trobant amb una altra que és uns quilòmetres més enllà: tant vocalment com harmònica, fins i tot, trobes elements comuns que et duen d’un lloc a un altre. També som d’aquí, i per tant la música dels Països Catalans ens és molt accessible. Després hi ha Grècia, que és una arcàdia molt important i que sempre ens ha captivat. De sobte, tens els dos extrems i sembla que facis música de tota la Mediterrània, però en realitat només en fas de dos llocs.

També heu cantat melodies de Geòrgia o de l’Afganistan. D’on surt un repertori tan heterogeni, tant d’un punt geogràfic com temporal?
—H. R.: De la curiositat que tenim en cada moment. A vegades hi ha coses que et cauen a les mans i et semblen interessants, i hi acabes trobant una relació encara que territorialment i temporal siguin allunyades. De sobte es troben juntes, formen part de la mateixa actuació, i nosaltres sentim que tenen la mateixa temàtica i parlen del mateix. Jo què sé, potser d’aquí a deu anys mirem enrere i pensem: “Òndima, aquestes cançons realment no tenien res en comú.” Però ara mateix hi veiem tota la connexió del món, i per això unim allò que unim: per una mena d’interès i il·lusió estranya que ens acaba encaixant.

Quin paper hi té la tradició popular, l’oralitat, en la vostra música?
—M. T.: Doncs hi és força important. Gràcies al món coral vivim amb molta naturalitat el fet de cantar en veu pròpia cançons que no són nostres, i a nosaltres ens funciona molt aquesta manera d’aprendre música i escoltar-la: t’arriba una cançó, hi connectes, i dius: “D’acord, jo també puc participar-hi.” La música de tradició oral ja és això, al cap i a la fi: són les cançons de tothom, amb imatges molt recurrents amb què és fàcil d’empatitzar-hi. Alhora, també ens agrada poder-hi afegir la nostra part de composició: ens agrada ser dues persones més que han passat per una cançó i hi han aportat el seu granet de sorra, com ja han fet tantes altres abans.

Un altre tret característic de Tarta Relena és la tendència a fer versions de melodies d’arreu del món amb les vostres lletres. Com sorgeix la idea?
—H. R.: És el recurs de la tradició, de les cançons populars. Se’n fan mil lletres, mil versions, i no passa res: la gràcia és precisament que es vagin transformant, que siguin un material que va passant cap endavant. Aquesta idea que en la música popular no hi ha una forma fixa ni una veritat absoluta fa que no tinguem gaire recança a l’hora d’agafar elements d’un lloc i d’un altre i ajuntar-los.

—M. T.: Normalment, ens movem força per intuïció: a vegades una melodia t’arriba amb una lletra amb què connectes molt, però de vegades, en canvi, no et pots treure la melodia del cap tot i que amb la lletra no hi connectes tant. De sobte, algú de nosaltres diu: “M’agradaria parlar d’això, perquè no busquem la manera de cantar aquesta lletra amb aquesta melodia?” Al final també funciona una mica així, jugant de mica en mica amb el material.

Quins són els vostres referents?
—H. R.: [Riu] Ens fa molta por aquesta pregunta, perquè la resposta sempre és una mica dispersa.

—M. T.: Quan vam començar estàvem molt inspirades per l’escena local: el disc 11 de novembre de Sílvia Pérez Cruz, per exemple, ens va captivar molt com a cantants, i tot el que fa Coetus sempre ens ha impressionat. També hem escoltat molta música d’autor, que sempre ha estat una de les nostres grans influències. Alhora, en l’àmbit coral també ens interessava molt allò que feia Hilliard Ensemble, això d’agafar música antiga i dur-la als estils d’avui. Més tard, també ens hem anat interessant per música com ara la de Björk, que ens ha obert un espai per a utilitzar la veu de manera més instrumental i emprar ingredients electrònics més tronats… Sense oblidar artistes com ara Maria Arnal i Marcel Bagés.

Com es conjuga una paleta de referents tan aparentment allunyades? 
—M. T.: Com deu fer tothom, suposo! Els referents de la gent sempre són molt dispersos, però tot acaba encaixant: la música surt d’allò que els artistes escolten, i per això cada producte és una mica diferent i especial. Fins ara, sempre hem intentat treballar amb companys que sabíem que ens aportarien alguna cosa que nosaltres no podíem aportar; ens hi hem acostat perquè volíem que deixessin la seva petjada a la nostra música.

Heu publicat, fins ara, dos àlbums i un EP. Tots tres tenen títols en llatí i d’origen bíblic.
—M. T.: Per una banda, és la influència del món coral, que ens fa tractar amb molta naturalitat textos litúrgics i ens hi fa connectar molt. Ens agrada utilitzar el cristianisme i el catolicisme perquè és el que tenim més a prop i, per molt que no siguem practicants, és el canal que se’ns ha ofert per a connectar amb l’espiritualitat: són imatges que ens són familiars, que ens serveixen per a explicar coses.

Podria semblar que la vostra música no encaixa amb el gran públic, però al festival Sònar vau actuar davant de centenars d’espectadors abocats. Quan vau començar us imaginàveu això?
—H. R.: No, quan vam començar ni tan sols sabíem amb quina escena encaixaríem. Ha estat assaig i error, anar seguint el fil de la gent que ens cridava per anar a cantar i anar veient com reaccionava el públic a allò que fèiem. Hi ha una raó per la qual no som en festivals de música clàssica o jazz sinó en festivals d’electrònica, en llocs segurament més underground.

Heu col·laborat i fet ronda amb Maria Arnal, Marcel Bagés, Marina Herlop i Nico Roig, artistes locals amb un estil diferenciat però que comparteixen les vostres sensibilitats musicals. Ha nascut una nova escena musical a Catalunya?
—M. T.: Pot ser. La música catalana sempre ha estat molt viva, i quan no era això doncs era un pop més delicat com ara el del Petit de Ca l’Eril del començament, per exemple. Abans ho petava el rock català, per exemple, i si ens remuntem més enrere hi havia els grans cantautors de l’època. Però sí, és cert que ens trobem en una escena que ens interessa molt, on tots acabem fent una mica el mateix: això d’acostar-se, sense gaires escrúpols però amb molta admiració i respecte, a repertoris locals molt concrets i molts nínxols per a utilitzar-los de manera molt diferent. Així fem que molta gent que potser no connectaria amb aquest repertori s’hi acabi interessant, perquè utilitzem una sonoritat i una producció que s’acosta més als seus gustos.

Fa mesos que teniu un calendari de concerts molt atapeït. Què en podem esperar, de Tarta Relena, en el futur?
—H. R.: Ens hem d’organitzar, encara tenim nou o deu mesos més de gira. Després ja ho veurem, però bé, quan estàs immers en actuacions costa molt de pensar què vindrà. Segur que ja hi ha alguna cosa que es va coent, alguns interessos que de mica en mica es van traslladant de l’inconscient al conscient. Però encara no hi ha res gaire definit.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes