17.11.2024 - 18:49
|
Actualització: 17.11.2024 - 20:59
Ella es veu d’esquena, asseguda en un extrem de la taula del menjador de casa; al seu costat, al cap de taula, el seu germà, Elies Campo, que té al davant un ordinador i dos dispositius mòbils connectats. En mira un amb deteniment i li diu: “Ja tinc la resposta. Què creus, que és positiu o negatiu?” Ella li respon: “Jo crec que és positiu.” Efectivament: “Doncs és positiu.” Després d’un silenci, ella li demana si es pot saber què n’han fet, del contingut del seu mòbil, però no es pot saber. “Només se sap que van poder tenir accés a tot, de les fotos del nen a les converses amb la família…” I l’Elies s’ensorra, se li neguen els ulls. “Que fort, tota la família infectada amb Pegasus”, diu ell. “Estic en xoc”, afegeix ella, que no entén per què els ha passat tot això.
Aquesta escena, tan íntima i reveladora entre dos germans espiats de manera il·legal per l’estat espanyol, és un dels moments culminants del film Surveilled, produït pel prestigiós periodista Ronan Farrow i dirigit pels guardonats Matthew O’Neill i Perri Peltz, que s’ha estrenat aquest cap de setmana al festival Doc NYC de Nova York i que VilaWeb ha pogut veure íntegrament. Dijous, 21 de novembre, s’estrenarà també a la plataforma HBO Max a tot el món. De moment, es pot veure aquest vídeo promocional del film:
Els directors ens mostren la conversa entre Elies Campo i la seva germana amb prou cura i respecte i alhora amb un innegable efecte catàrtic –movent-nos al seu voltant, percebent la gravetat del moment–, perquè s’hi poden sentir identificats: es poden posar a la pell d’una família comuna que acaba essent víctima d’un programari espia comercialitzat com una arma i que només es ven a organismes estatals. Perquè hi ha algú amb una alta qualificació professional que ideològicament és percebut com un dissident i que és identificat com a sospitós. I qui ho ha fet això? Ho ha fet Espanya, l’estat que surt més malparat en aquest film. I no n’és pas l’únic exemple.
Viatge al cor de la bèstia
A Surveilled veiem com Ronan Farrow s’endinsa en la investigació sobre l’opaca i multimilionària indústria dels programes d’espionatge informàtic, agafant el cas concret de Pegasus i l’empresa israeliana que el desenvolupa, NSO. De fet, Farrow aconsegueix d’entrevistar-se amb els responsables de la companyia a Tel-Aviv, que li repeteixen un discurs molt après, que diu que Pegasus és una eina útil per als estats per a combatre el crim organitzat, el terrorisme, la pedofília… Però què passa si els estats en fan un mal ús?, demana Farrow, i la resposta que li donen és que NSO té la manera de controlar-ho, sense explicar-la, i sense dir si hi pot haver o si hi ha hagut casos de cancel·lació de contractes per abús del programari.
I com que NSO no n’explica res, d’això, qui ho fa en el film és un ex-treballador de la companyia, anònimament, amb distorsió de veu, i diu que en va plegar perquè no se sentia bé amb les coses que hi veia; que va fer el pas d’anar-se’n quan va saber que el règim saudita havia usat Pegasus per a seguir el dissident i periodista Jamal Khaixoggi per a assassinar-lo; que hi ha països de l’Europa occidental als quals havien venut Pegasus, i quan Farrow li demana quins països europeus hi ha, el primer que diu és Espanya; també diu que el cost del programa pot variar entre deu milions d’euros i cent milions, segons el país, i que a NSO saben que els països als quals el venen n’abusen per perseguir la dissidència.
La investigació porta Farrow a cercar proves d’aquests abusos, i en troba. La recerca la fa de bracet de Citizen Lab, el laboratori tecnològic adscrit a la Universitat de Toronto que ha pogut determinar quins mòbils han estat infectats amb Pegasus i quan, gràcies a una anàlisi dels dispositius. I comprova efectivament que aquests abusos els perpetren estats europeus democràtics, perquè Citizen Lab el va alertar d’allò que anaven descobrint a Catalunya, amb l’espionatge contra desenes de polítics i activistes independentistes, el Catalangate.
L’estupefacció de Farrow a Catalunya
De manera que viatja a Barcelona, i veiem Ronan Farrow parlant amb Elies Campo al Parlament de Catalunya, assistint a una de les trobades que té amb víctimes potencials d’espionatge amb Pegasus. Veiem com Campo comunica a Jordi Solé, aleshores eurodiputat d’ERC, que l’anàlisi del seu dispositiu ha sortit positiva, que el van infectar dues vegades, just quan acabava de ser elegit membre del Parlament Europeu. Perquè al documentari es veu clar l’objectiu de l’estat espanyol: reprimir el moviment independentista català d’ençà sobretot del referèndum del Primer d’Octubre. Hi apareixen també imatges de la votació i de la brutalitat policíaca per a reprimir els votants. A Surveilled s’entén que Pegasus és per a les autoritats espanyoles una extensió de les porres de l’1-O.
Farrow va obrint els seus característics ulls caucàsics com taronges a mesura que va entenent la magnitud de l’escàndol, perquè tot allò que ha anat sabent de manera teòrica i referencial –és a dir, que aquests programaris espia són emprats per reprimir també polítics dissidents, activistes i fins i tot professionals de camps molt diversos, gent comuna, també per part d’estats democràtics– s’ho va trobant davant dels nassos.
La gàbia de Faraday de Joan Matamala
I ho veu més clar encara quan, acompanyat d’Elies Campo, va a Girona a trobar-se amb l’empresari i activista Joan Matamala, la primera persona del món a qui van poder detectar una infecció activa en el seu ordinador amb un programari espia tant o més perillós que Pegasus: Candiru. Al film li expliquen com van poder-ho detectar, en què va consistir la infecció, i Matamala mostra unes imatges –que s’han fet públiques per primera vegada en aquest documentari– del vídeo que va enregistrar quan el van avisar de Citizen Lab de la possible infecció, i com va anar seguint les instruccions que li anaven donant, com ara recobrir amb paper d’alumini el seu portàtil per a crear una gàbia de Faraday que impedís, durant una estona, que el programa infiltrat rebés ordres externes a l’artefacte.
Tot això mostrarà Surveilled arreu del món a partir de dijous a HBO Max: la investigació periodística que va fer Ronan Farrow per a The New Yorker, que va desembocar en la publicació del reportatge How democracies spy on their citizens (“Com les democràcies espien els seus ciutadans”) i que va acompanyar la difusió mundial del Catalangate el 2022. Passats dos anys, l’escàndol continua vigent, perquè no se n’han determinat totes les responsabilitats, perquè no s’ha donat resposta, ni política ni judicial, a les víctimes, i perquè, tal com diu un dels informàtics que apareix al film, “tan sols n’hem vist la punta de l’iceberg”.