El Tribunal Suprem espanyol ha establert que un hospital privat que deriva o facilita el trasllat de pacients a un hospital públic no està obligat a pagar l’assistència sanitària que se’ls hagi ofert excepte en aquells casos en què hi hagi un conveni. És a dir, excepte en aquelles assistències sanitàries realitzades per un hospital públic l’atenció del qual correspongui ‘al centre privat d’acord a conveni o concert subscrit amb la respectiva administració sanitària’. El tribunal ha estimat el recurs d’IDCQ Hospitals i ha anul·lat la sentència del TSJ de Canàries, que va confirmar tres liquidacions de preus públics cobrats per l’assistència a pacients derivats a un centre públic.

Els tres pacients van ser derivats a un centre públic sense que tinguessin assegurança que cobrís aquesta assistència ni tampoc dret a assistència a un centre integrat a la xarxa de centres públics. En la sentència, la Sala remarca que es tracta de determinar si un centre privat, pel seu règim específic i de relació amb el pacient, amb el que no té un contracte d’assegurança de salut, ni rep una prima a canvi de donar-li assistència mèdica integral a diferència de les entitats asseguradores sanitàries, ‘pot ser considerat com un tercer obligat al pagament’, d’acord amb la normativa vigent.

El tribunal conclou que la norma en vigor que estableix els casos concrets en els quals s’atribueix la condició ‘de tercers obligats al pagament’ persegueix ‘la necessitat de no destinar fons adscrits a la sanitat pública quan les prestacions sanitàries al pacient estiguin ja cobertes per altres mecanismes, públics o privats’. ‘És a dir, quan hagin de ser assumides per aquelles entitats que tenen l’obligació legal o contractual de fer-ho’, diu la sentència.

La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat José Díaz Delgado, cita una situació similar resolta per la mateixa secció en la qual una entitat asseguradora va derivar pacients a un hospital públic. En aquest cas, però, els pacients eren beneficiaris del Sistema Públic de Salut i es va considerar que les asseguradores eren ‘tercer obligat a pagament’ perquè hi havia un contracte entre l’assegurador i l’assegurat que pot obligar, depenent de les condicions de la pòlissa, a oferir una assistència integral a l’assegurat.

En aquest sentit, la sentència argumenta que, en els casos d’asseguradores, ‘si els pacients decideixen el seu trasllat a un hospital públic, aquestes entitats podria considerar-se que sí que estan utilitzant un recurs públic per realitzar una obligació legal o contractual que tenen assumida i, per tant, sense fer-se càrrec dels costos de mantenir els mitjans necessaris’.

Malgrat això, conclou que ‘en cap cas pot extrapolar-se al supòsit dels hospitals privats, que no tenen cap obligació legal, reglamentària, ni contractual d’assumir totes les prestacions sanitàries a un pacient a canvi d’una prima, sinó les que lliurement decideixi l’hospital i, en tot cas, limitades per la cartera de serveis, especialitat i unitats que tinguin autoritzada l’autoritat sanitària’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.