Incògnites i noms en la successió del papa Francesc: un combat de nord a sud

  • La gran petja del primer sant pare americà serà geogràfica: els cardenals europeus han perdut la majoria en el pròxim conclave

VilaWeb
Ot Bou Costa
11.01.2023 - 21:40
Actualització: 12.01.2023 - 09:14

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El papa Francesc va explicar fa poc que, quan fou nomenat, havia signat una carta de renúncia per si la salut li fallava. No és insòlit que la signés, però és significatiu que ho expliqués. Fins ara, es descartava que deixés el pontificat perquè era inusitat que hi hagués tres papes vius. Amb la mort de Benet XVI, la hipòtesi pren força. Francesc té vuitanta-sis anys i el 13 de març en farà deu que és papa. Fa mesos que es veu sovint amb cadira de rodes per una lesió als lligaments, fa dos anys que li van fer una operació de còlon i li falta mig pulmó per una operació de joventut. La decisió no és fàcil: quan Benet XVI renuncià feia sis segles que no ho feia cap papa, i dues renúncies seguides podrien canviar de debò la naturalesa dels pontificats. Però potser  la intenció de Francesc és exactament aquesta.

Hipòtesis a banda, Francesc ha estat especialment curós i polític en la selecció dels cardenals que elegiran el seu successor. Dels cardenals que hi ha avui, vuitanta-tres han estat nomenats per Francesc, trenta-vuit per Benet XVI i onze per Joan Pau II. És normal que un papa elegeixi la majoria de cardenals que en triaran el relleu, però la gran petja del primer sant pare americà serà geogràfica: la influència dels bisbes europeus ha baixat notablement. Al conclave que el va elegir hi havia un 52% de cardenals europeus i ara oscil·len al voltant d’un 40%. Les regions més afavorides, en canvi, són Hispanoamèrica i el Carib i l’Àsia-Pacífic, i ha crescut la presència de països petits o molt petits, com ara Saint Lucia, Brunei, el Timor Oriental, Madagascar, Singapur, Laos i Haití.

El canvi no és purament estatístic o de representació. Reflecteix un procés històric de fons. El nord del planeta, sobretot Europa, s’ha secularitzat de pressa les últimes dècades. Aquesta fou una de les preocupacions principals del papa Benet XVI, que volia intentar una “nova evangelització” europea perquè creia que el laïcisme menava el continent cap a la “dictadura del relativisme”. Així com els cardenals europeus solen estar més preocupats per les qüestions ideològiques i per la guerra cultural, els cardenals dels països que les Nacions Unides consideren “en via de desenvolupament” solen estar més en contacte amb la pobresa generalitzada. Un símbol de l’última tongada de cardenals nomenats per Francesc és Anthony Poola, el primer que prové de la comunitat dalit índia, la més pària del sistema de castes.

Les diferències demogràfiques i econòmiques estableixen sens dubte urgències diferents i, per tant, els cardenals tenen trajectòries i sensibilitats diferents, però tampoc no és exacte pensar en una Europa unívocament conservadora i una resta del món més clarament progressista. En països africans o sud-asiàtics, per exemple, hi ha més intransigència amb la comunitat LGTBI. El contrast té a veure sobretot amb l’ordre de prioritats.

Els possibles successors més populars

De tots els noms que ressonen en el boca-orella del Vaticà, potser el que més clarament enviaria el missatge que es manté la línia de Francesc seria el de Luis Antonio Tagle. Tagle és arquebisbe de Manila, a les Filipines. És un dels cardenals més acostat al papa, que fa tres anys va nomenar-lo prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, un càrrec idoni per a afinar l’experiència diplomàtica, tradicionalment molt valorada en els candidats papals. Com a prefecte, Tagle ha gestionat en bona part les relacions del Vaticà amb els bisbes asiàtics i africans, i a més ha viscut als Estats Units i és fill de mare xinesa, un equilibri oportú en temps de tensió entre grans potències. Abans havia estat president de Càritas, on es va fer un nom.

El papa Francesc (esquerra) amb el cardenal Luis Antonio Tagle (dreta).

A més a més de la conveniència de fer un gest a l’Àsia, un continent on el catolicisme va creixent, Tagle té a favor el caràcter agradable i divertit que traspua en les entrevistes i a les xarxes socials, on és ben present, però té tan sols seixanta-cinc anys –Jorge Mario Bergoglio fou elegit a setanta-set– i fer-lo papa, per tant, voldria dir obrir-se a un pontificat que podria ser ben llarg. Joan Pau II fou elegit a cinquanta-vuit anys i va ser papa durant gairebé tres dècades, cosa que lògicament va deixar-li un marge molt ampli per a consolidar el llegat. No tindria aquest problema Christoph Schönborn, arquebisbe de Viena, de setanta-set anys, a qui formalment s’inclou en la família progressista però que de fet actua com un moderat, entre uns i altres, amb uns valors tradicionals marcats.

El mateix problema tindria un altre dels candidats més forts del sector progressista, Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya i, del maig ençà, president de la Conferència Episcopal italiana. Tant ell com Tagle han demanat una actitud més comprensiva del Vaticà amb la comunitat LGTBI. Zuppi és també molt afí al papa Francesc, però no té tanta experiència com Tagle i la seva elecció voldria dir tornar a tenir un papa italià, el primer d’ençà que Joan Pau II va trencar una seqüència de 455 anys. La decisió seria pel cap baix sorprenent i arriscada, en un temps de tants canvis demogràfics a l’Església Catòlica.

Un dels candidats més forts del sector conservador és l’arquebisbe de Budapest Péter Erdő, que també és president de la Conferència Episcopal hongaresa. El nomenament d’Erdő seria interpretat clarament com un retorn, tot i que més tènue, al rumb que va emprendre Benet XVI, tot i que també té bona relació amb Francesc, que l’ha nomenat relator general de la tercera Assemblea General del Sínode de Bisbes. La seva capacitat de fer de pont entre conservadors i progressistes podria ser-ne un punt a favor, però el risc per al Col·legi de Cardenals és que el president hongarès, l’ultraconservador Víktor Orbán, ho aprofités políticament. Erdő és més moderat que no Orbán, però no n’és ni de bon tros opositor, i va ser crític amb els missatges d’acolliment de refugiats durant la crisi del 2015.

Un altre sostre de vidre podrien trencar-lo dos cardenals negres, el ghanès Peter Turkson i el guineà Robert Sarah. Turkson, de setanta-quatre anys, és president del Consell Pontifici per a la Justícia i la Pau i ara dirigeix el dicasteri per a la Promoció del Desenvolupament Humà Integral. Sarah, de setanta-set, és president del Consell Pontifici Cor Unum i havia ocupat, durant el mandat de Benet XVI, la direcció de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles, càrrec que ocupa avui Luis Antonio Tagle. L’entrebanc que tindrien, a banda la discriminació històrica dels negres, és el seu perfil molt marcadament conservador.

El nom de Marc Ouellet, amb un càrrec ben important, prefecte del Dicasteri dels Bisbes, sobrevola tots els altres. Ouellet, de setanta-vuit anys, quebequès, acapara uns quants pronòstics, però un escàndol va enterbolir-ne les opcions, aquest estiu, quan es presentà una demanda col·lectiva contra vuitanta-vuit membres de la diòcesi del Quebec per abusos sexuals. Ouellet no ha estat encausat, ha recorregut per difamació contra la denúncia i ha rebut el suport del papa Francesc, però, essent una de les qüestions delicades que van dur a la fi el pontificat de Benet XVI, la seva elecció sembla avui menys probable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes