De l’artista milanesa Golsa Golchini.

Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari! He de començar així perquè des que el vaig descobrir que no hi ha setmana que no exerceixi aquest dret i faci viatjar amunt i avall de la ciutat tot de llibres que de sobte necessito amb urgència. Començo així perquè em fa l’efecte que no és un invent gaire conegut i saber que tens a la teva disposició i de franc tots els llibres de totes les biblioteques de la ciutat deu ser la millor notícia que et poden donar en divendres –i si en vols un d’una altra localitat, em penso que pagant-ne el transport també el pots tenir.

Ara mateix tinc cinc llibres de biblioteques de Barcelona a casa i només un és de la del barri. Aquesta setmana n’he llegit un que venia de la biblioteca de Sant Gervasi. Bé, l’he mig llegit. Tenia unes cent pàgines i vaig arribar a la 51 amb penes i treballs. Per què? Pel llibre? No només, també pels subratllats. La novel·la no em convencia, però era tan breu que si no hagués estat tan “mal subratllada” l’hauria acabada. Era una història entre morbosa i escatològica que no cal comentar, em vull centrar en el lector anònim que va decidir guixar el llibre tot i que no era seu, i sobretot en el que va pensar que era digne de remarcar, perquè em va ben destarotar.

Cada vegada, i no eren poques, que algú en la novel·la es masturbava, pixava, cagava o treia els genitals a ventilar sense venir gaire a tomb, apareixia el llapis del lector a subratllar tots aquells fluids i aquelles ferums amb un traç fort, que deixava un solc a la pàgina, i tremolós, com de qui subratlla al metro o en un estat de tensió poc a joc amb la lectura. Al principi vaig pensar: quina lectura més tendenciosa n’està fent, el senyor del llapis, i de seguida vaig demanar-me per què em pensava que era un senyor i el cap ja em va volar lluny de la novel·la. A mesura que anava llegint, els personatges de ficció m’anaven despertant menys interès, i el del llapis anava prenent cos, forma, veu, olor, tot.

Al meu cap, aquell llapis era escarransit, de propaganda, segurament de l’Ikea, i viatjava amunt i avall del metro de Barcelona a la butxaca d’un abric fosc i ple de boles. Mentre les dones del llibre continuaven espaterrades per tots els racons imaginables, el senyor del llapis per a mi ja tenia uns trenta-cinc anys, vivia en parella i llegia sempre fora de casa, al metro o en cafès, en bancs o mentre esperava algun col·lega amb qui parlaria de llibres, sèries i aquests dies, només una mica, de política. Ja li posava cara i començava a entendre per què subratllava el que subratllava: ho feia per a mi, que llegiria aquell llibre a casa, amb un llumet petit per tota companyia, mentre a l’habitació del costat miraven una sèrie blanca de superheroïnes; bé, no exactament per a mi, sinó per a tots els que arribarien al llibre després d’ell.

En un primer moment, quan només n’havia llegit una desena de pàgines, pensava que els subratllats del senyor de Sant Gervasi responien als seus interessos, que marcava frases que li havien agradat pel que deien o per com ho deien, però de seguida em vaig renyar per fer-ne una interpretació tan simple, sobretot perquè vaig recordar el meu exemplar de La casa de Bernarda Alba, que si algú l’obre es pensarà que a mi només m’interessen els adverbis i els adjectius. És que quan anava a l’institut, en una assignatura optativa de teatre, vam llegir aquesta obra de Lorca durant tot un trimestre i la vam desgranar fins a veure’n totes les costures (totes les que pots veure en un text del mestre quan tens quinze anys, que són unes quantes). Crec que vaig llegir-la una vintena de vegades, i en una de les lectures em vaig proposar esbrinar quants adjectius i adverbis havia emprat Lorca per fer avançar aquell drama tan ple de silencis. No recordo quines conclusions en vaig treure, però sí que en acabat aquells subratllats m’han recordat per sempre més unes classes de lectura teatral que em van obrir tot un món.

I si el senyor del llapis de Sant Gervasi s’havia proposat fer un estudi semblant al meu dels adjectius i els adverbis? I si…?

(Pausa dramàtica.)

I si…, ai, ai, però i si el senyor de Sant Gervasi no era de Sant Gervasi? I si…, i si aquells subratllats venien d’un altre préstec interbibliotecari? Hauria donat el que fos, en aquell moment, per poder consultar la fitxa bibliotecària de l’exemplar i veure quin camí havia seguit, saber per quantes mans havia passat i discernir quina de totes elles havia sigut la que l’havia subratllat d’aquella manera tan premeditada, com qui assenyala un mugró que es marca sota una samarreta en una innocent fotografia de grup.

Qui podia continuar llegint aquella novel·leta mentre tota aquella altra trama es desplegava cada cop més enteranyinada amb cada nou subratllat? De cop i volta ja res no era segur, el meu cap ja imaginava una senyora fent veure que subratllava com un senyor que s’esvera cada cop que un cos de dona fa alguna cosa més que fer bonic o posar calent aquella mena de lector mascle que llegeix novel·letes com aquella per trobar-hi el que per la xarxa es troba amb un parell de clics i molt menys esforç; aquella mena de mascle que potser després es penja la medalla de llegir una novel·la com aquesta per semblar més obert de mires del que en realitat és. Imaginava aquella senyora articulant tot un discurs polític, tota una reivindicació a partir d’una crítica amagada rere una colla de subratllats i em venien ganes de saber què en pensaria de tot allò l’autora, però després volia tornar a indagar sobre les intencions ocultes rere aquells subratllats, sobre qui hi havia al darrere, i ja tot eren interrogants infranquejables, res no indicava que fos un senyor, ni que fos de Sant Gervasi, ni tan sols de Barcelona, perquè bé havia pogut pagar el cost del transport per poder llegir aquell llibret des de… Vallfogona, Camprodon, Ulldecona, Mollerussa…?

Així que aquells subratllats, que en un primer moment m’havien fet nosa perquè em pensava que em condicionarien la lectura, m’havien acabat fascinant més que el que se suposava que necessitava tant llegir que ho havia demanat per préstec interbibliotecari. Per això, per això em costa tant deixar els meus llibres guixats (mal senyal, si no els he guixat gens), perquè parlen més de mi que el que escric. Necessitaria seure al costat del lector i anar-li dient el motiu de cada subratllat: no, això no és que m’agradi, és que ho marco perquè ho trobo redundant; no, això sí que m’agrada, sobretot per com ho diu més que no pas pel que diu; sí, aquesta frase l’ha dita massa tard, oi que tu també ho veus?; i aquesta altra, aquesta altra convé que la marqui perquè quan escrigui allò que tinc pensat escriure m’anirà bé tenir-la a l’abast.

Potser el senyor o senyora de Sant Gervasi o d’on sigui que va subratllar aquella novel·leta que vaig deixar a mitges buscava en el que escriuen els altres exemples o contraexemples per trobar la manera d’escriure ell o ella després. O, potser, fent aquell recompte explícit de fluids i ferums volia fer veure als futurs lectors no d’aquell llibre sinó d’aquell exemplar que la novel·leta abusava d’aquella mena d’escenes fins al punt de buidar-les de tot el gas, de tota la força, que d’entrada podien tenir. Potser, potser…, tot són potsers, tot són opcions, i jo com a lectora n’he de triar una, de lectura, perquè llegir és triar i de vegades t’ho recorden uns subratllats anònims vinguts de Sant Gervasi. Beneït sigui l’invent del préstec interbibliotecari, oi?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.