El Tribunal Suprem dels Països Baixos ha confirmat aquest estiu que l’estat holandès és ‘parcialment responsable’ de l’assassinat de 350 musulmans bosnians el juliol de 1995 que estaven protegits a la base de l’ONU de Potocari, a prop de Srebrenica, controlada pels cascos blaus holandesos. Quan van ser expulsats de la base, les tropes sèrbies de Radko Mladic els van executar.

La decisió judicial atribueix a l’estat holandès un deu per cent de responsabilitat, de manera que modifica una sentència anterior que els n’atorgava el trenta per cent. Si ja costa d’entendre com poden calibrar-ho, encara s’entén menys com poden rebaixar-ho.

Ratko Mladic, entre cascs blaus i dones bosnies, hores abans del genocidi.

El juliol de 1995, en pocs dies, els serbis van cometre un genocidi de més de vuit mil musulmans, homes i nois de més de dotze anys, davant la passivitat de la comunitat internacional i dels cascos blaus, que havien d’haver-los garantit la seguretat. Srebrenica va ser el genocidi més brutal en terres europees des de l’holocaust jueu. A la guerra de Bòsnia (1992-1995), hi va haver crims de guerra i massacres ètniques per totes bandes, però Srebrenica és un capítol a part en la història dels crims contra la humanitat.

Ratko Mladic, el comandant dels executors, compleix condemna a perpetuïtat. Ara, a petició de les Mares de Srebrenica, la justícia holandesa s’ha pronunciat sobre la negligència dels cascos blaus de l’ONU. Com es calcula el deu per cent de responsabilitat en un genocidi de més de vuit mil morts?

Srebrenica, diferents moments del preàmbul del genocidi.

En realitat, les 8.372 víctimes comptabilitzades fins avui ja no hi són, el seu patiment es va acabar el dia que les van matar aquell juliol de 1995, però durant més de vint anys el patiment els ha sobreviscut, en el cor de les seves famílies, en el cor de tot el poble bosnià.

L’opinió del general Jovan Divjak, comandant de la defensa de Sarajevo

L’any 2016 vaig visitar Bòsnia. Volia saber què havia passat dues dècades després amb les víctimes i els supervivents de Srebrenica. Amb l’ajut dels activistes de Trenkalós, veterans en l’ajut i la reconstrucció de Bòsnia, vaig contactar amb molts musulmans bosnians, tots ells de famílies víctimes de la guerra i el genocidi. Alguns havien estat a l’exèrcit o a la milícia, altres eren nens i nenes, mares i àvies, o s’havien implicat en la resistència civil.

El resultat va ser la sèrie d’articles de VilaWeb ‘Bòsnia, vint anys després

A Sarajevo, vaig entrevistar el general Jovan Divjak, el serbi que havia comandat l’exèrcit bosnià en la defensa de Sarajevo: 1.425 dies de setge, 11.541 morts. Quan vaig preguntar-li sobre el rol dels cascos blaus en la defensa de Srebrenica em va dir:

‘Va ser una falta greu de l’ONU. Era una zona protegida des de l’abril del 1993. L’exèrcit serbi va entrar a la zona de seguretat i va prendre posicions a dins. Els van dir que paressin tota intervenció i no ho van aconseguir. Per què? No en tinc la resposta. A Srebrenica no hi havia un bon comandament de l’exèrcit bosnià, i estava gairebé sol. També va haver-hi una intervenció del comandant holandès Thomas J. Karremans, que va demanar al general francès Bertrand Janvier una reacció ràpida de l’aviació i ell ho va refusar. Per què? No ho sé. Hi ha informacions que diuen que li ho havia promès a Mladic perquè aquest tenia presos francesos… Jo acuso l’ONU, el govern serbi i l’exèrcit bosnià de no haver reaccionat abans.’

El general Jovan Divjak, a la seu de la seva fundació a Sarajevo.

Uns tenien ordres de matar. I ho van fer. Els altres d’impedir-ho, era una zona de seguretat de l’ONU. I no ho van fer. Com es pot calibrar en tants per cent la responsabilitat de cadascú en un genocidi de vuit mil persones?

Si des de fa segles els Balcans han estat a l’ull de l’huracà dels conflictes europeus i internacionals, no hem de menystenir la sentència dels tribunals holandesos del deu per cent de responsabilitat. De segur que és un bon indicador del cinisme renovat de la diplomàcia i la justícia europea en temps de mentides, postveritats i l’ascens de l’extrema dreta.

Memòria viva del dolor de Srebrenica

Després de vint anys, la majoria dels musulmans bosnians que vaig conèixer el 2016, havia recuperat les restes d’un pare, un fill, un germà, i l’havien pogut enterrar a l’impressionant Memorial de Srebrenica – Potocari, edificat just davant una antiga fàbrica de bateries de l’època de Tito, el recinte on el 1995 els cascos blaus holandesos no havien complert la missió de protegir les vides dels refugiats bosnians.

Inscripció a l’entrada del Memorial. Cada any s’hi enterren noves restes.

Tots ells em van acollir a casa seva, vaig conviure amb pares, fills, avis i néts. A Sarajevo, Potocari, Srebrenica, Kamenica, Sahbegovici i al camp de refugiats de Mihatovici. Em van explicar els crims i la tragèdia que havien viscut a la guerra, a més de les dificultats per sobreviure en temps de pau. Va ser com una immersió en l’infern de la memòria del genocidi.

A més de confiar-me les seves tragèdies, pors i esperances, les víctimes de Bòsnia em van donar una lliçó vital d’història i violència, de drets i llibertats, indicis bàsics per a prendre el pols a Europa i els seus forats negres. Quan vaig tornar i em vaig posar a escriure els articles, em vaig adonar que era impossible arribar a transmetre en paraules i imatges la brutalitat, la por, la injustícia i el dolor que havien patit i patien aquella gent. Un drama que Europa i la comunitat internacional havia d’haver evitat.

En ells hi havia un sentiment molt profund, intraduïble, que s’intuïa en el fons de les seves paraules i, sobretot, dels seus silencis. ‘Sé què és la velocitat de la llum, però encara no hem après la velocitat de la foscor’, diu Dino, un nen de dotze anys, al llibre Sarajevo Marlboro, de l’escriptor bosnià Miljenko Jergovic.

Memorial Srebrenica-Potocari.

Srebrenica, el terror impregnat en la majestuositat de les muntanyes

Vaig arribar a Bratunac, entre Srebrenica i Potocari, convidat per la família de Samed Begovic, originaris d’allà. Ell, la seva esposa, els avis i les dues filles em van acollir amb enorme afecte i gratitud. Són dels bosnians de la zona que tornen sovint al seu poble, ara a la República Srpska. S’hi han fet una casa, on els avis passen l’estiu. De la casa familiar no en va quedar res. A la guerra, l’avi va perdre dos germans i un fill; i l’àvia, el pare i dos germans.

La impressió que fa l’escenari del genocidi, aquella vall preciosa al costat del riu Drina, va molt més enllà del visible. Ofereix tots els senyals de vida que pot: verdor, flors, fruiters, aigua i boscos, però no transmet cap sentiment.

‘Malgrat la intensa verdor dels prats, la majestuositat de les muntanyes i la calma senyorial de les aigües del bell riu Drina’, vaig escriure, ‘en aquestes contrades, hi ha quelcom terrible que sembla haver quedat impregnat en el paisatge. Una tristesa infinita. El silenci després de la batalla. L’estranya quietud de la natura aclaparada després d’una tempesta. La vida que sobreviu, malgrat l’horror de què ha vist i viscut en el passat. És un estat d’ànim que destil·len els seus habitants, barreja de nostàlgia, melangia i resignació. Sorprèn no sentir mai ni una paraula fora de lloc. No veus el més mínim sentiment de venjança’.

L’endemà, vaig visitar el Memorial amb en Samed i les seves dues filles. Ells van pregar a la tomba dels seus morts i desapareguts a la guerra, alguns recuperats a trossos, de mica en mica, en tots aquests anys. El lloc és impressionant. Preserva el silenci i el dolor en un espai verd, amb un aspecte respectuós i bell. Cada estiu hi ha nous enterraments d’ossos identificats. L’estiu del 2016, s’hi havien soterrat cent trenta més. En una gran roca de granit, on hi ha esculpits els pobles víctimes de genocidi, hi ha la xifra de víctimes ‘8.372’ amb tres punts suspensius. Molt sovint, el dia de l’aniversari del genocidi, l’11 de juliol, s’hi presenten grups de serbis violents que criden, insulten i, fins i tot, arriben a apedregar els furgons funeraris.

Davant mateix del cementiri es retalla contra les muntanyes el fantasma de l’antiga fàbrica de bateries de l’època de Tito que va ser caserna dels cascos blaus de l’ONU que van incomplir les ordres de defensar les vides dels bosnians refugiats. Ara és un museu del genocidi, amb filmacions extraordinàries dels fets que, en secret, anònimament, els mateixos soldats serbis (o holandesos) han anat lliurant. Aquí Ratko Mladic, quan va ocupar Srebrenica, va brindar amb xampany amb el comandant dels cascos blaus.

Naus de l’ex-caserna dels cascs blaus, avui museu memorial.

A la porta del Memorial, vam trobar un home ros i prim, amb la seva dona i una criatura petita. Pujaren a les bicicletes, es van posar els cascos i van enfilar carretera enllà cap a Srebrenica. ‘Aquest home és un d’aquells soldats holandesos’, em va dir una de les filles d’en Samed. ‘Fa anys que passa uns mesos aquí amb la dona. Cada setmana visiten el Memorial. Resen. I se’n van. Ara ja amb la nena petita.’

Com que això del deu per cent de responsabilitat de l’estat holandès deu ser a hores d’ara incomprensible i cruel per a tots ells, l’holandès de la bicicleta inclòs, seria absurd demanar-los avui què en pensen.

Munira Subasic, líder de les Mares de Srebrenica, que fa anys que són en litigis legals amb l’estat holandès, ha dit, en relació amb la sentència del deu per cent: ‘No oblidaren mai què va passar i no perdonarem mai Holanda.’ Elles demanaven que se la responsabilitzés de totes les morts. ‘Només m’han retornat uns quants ossos del meu fill, com un tres per cent, la resta encara està desapareguda.’

Les Mares de Srebrenica parlen per tots. En canvi, en contra de la quantificació de responsabilitats en tants per cent bancaris, sí que vull rememorar algunes de les paraules que aquelles famílies bosinanes em van confiar el 2016. És un intent d’expressar l’incalculable. Les dimensions infinites de l’inexpressable: l’abisme on niuen les tenebres del genocidi.

Les veus de Srebrenica: Sifa Ademovic

Vaig trobar-me amb Sifa Ademovic i el seu fill a Sarajevo. Viu a Catalunya, i cada estiu viatja al seu país a visitar la mare i assistir als funerals de juliol al Memorial de Srebrenica-Potocari. La família és d’allà. Hi va perdre el pare i dos germans, un dels quals encara està desaparegut. L’any anterior havien enterrat les restes del pare, assassinat a cinquanta-dos anys.

Sifa Ademovic i el seu fill, davant l’antiga biblioteca de Sarajevo.

«Quan les tropes de Mladic van prendre Srebrenica, el pare i els dos germans van agafar una motxilla, una mica de pa i van mirar de fugir per la muntanya. La mare i les dues germanes, de setze anys i disset, van anar a Potocari perquè l’ONU les protegís. La mare va recordar que el meu avi explicava que a la Segona Guerra Mundial les noies bosnianes feien veure que estaven embarassades perquè no les violessin. Van posar-se tot de roba a la panxa per fer-la grossa. Els serbis pujaven a l’autocar, les amenaçaven, les humiliaven, els deien que ja havien agafat tots els homes, que ara elles què farien bo i soles… Van patir, però van salvar la vida.

El meu pare i els meus germans es van perdre per la muntanya. Al meu germà petit el van detenir i se’l van endur caminant a Bratunac. No sabem si el van matar allà o al lloc on el van trobar, en una fosa a Kamenica. El van trobar el 1996, però no ho vam saber fins al 2005. La mare va reconèixer la seva roba. Un veí ens va explicar que havia vist el meu pare per la muntanya. Estava ferit i ja havia passat el tros més perillós. “Va, va, continuem!”, li va dir. “No, respongué el meu pare, no, que he perdut els meus fills i els espero.” O es va morir perquè estava ferit o el van matar.

Vall de Kamenica.

D’ell, només se n’ha trobat mitja mandíbula, la tíbia i el peroné. I això vam enterrar l’estiu passat. De l’altre germà, no en sabem res.

Ara he enterrat el meu pare i el meu germà. Trossos d’esquelet. Però jo no sé si són ells. Per molt que em demostrin l’ADN, no ho sé, sempre et queda el dubte perquè no veus la persona que enterres. Ho passes malament. És increïble. Jo he tocat allò a través de la bossa verda. El sac del meu germà era tot ple. El del meu pare es notava buit. Vam esperar dos anys per si apareixia res més. I res. La meva mare va decidir d’enterrar-lo. Jo vaig tocar allò a través de la bossa, però fins a la mort pensaré: és viu?»

Samed Begovic, milicià de l’exèrcit bosnià, supervivent del genocidi

Com he dit, vaig ser convidat a casa seva a Bratunac, al costat de Srebrenica, amb tota la seva família. Ell es va integrar en milícies que els musulmans bosnians improvisaven per resistir i defensar-se dels serbis i que després esdevindrien l’Armija, l’exèrcit musulmà. Es va refugiar a Srebrenica quan l’ONU la va declarar ‘àrea de seguretat, lliure d’atacs i accions hostils’. S’hi va passar quatre anys. Allò va esdevenir un camp de concentració on malvivien seixanta mil persones en condicions insalubres. Quan hi van entrar les tropes de Ratko Mladic, Samed va decidir, com molts altres, escapar per la muntanya:

«Mentre començaven a separar homes, dones i nens, molts homes, uns quinze mil, un terç dels quals, armats, vam provar de fugir per les muntanyes cap a Tuzla. Allò va ser un altre infern. Vaig caminar set dies i set nits. Sense menjar, sense aigua. Molts anaven descalços. Els serbis ens disparaven. Hi havia camps de mines i també falsos advertiments per a fer-nos agafar el camí equivocat i capturar-nos. Alguns van beure aigua d’un riu i van tenir al·lucinacions. Crec que hi havien posat verí. No sabies per on anar. Topaves amb grups que no sabies si eren dels teus o dels altres. Et podien matar en qualsevol moment. Era un caos. Molts es van matar entre ells perquè era impossible de distingir-los si no duien uniforme ni eren família. També ens bombardaven. De vegades, ens enviaven un serbi que feia veure que era dels nostres i sabia el camí, però en realitat ens volia fer caure en mans de l’enemic. Molts van caure en la trampa.

Visita amb Samed Begovic i les seves filles al Memorial.

Jo em vaig trobar el meu pare perdut per la muntanya. Ell i el meu germà eren civils. No van agafar les armes. Em va explicar que anaven junts, però que havia caigut un arbre gran i havia causat la desbandada i l’havia perdut.

No el vam veure mai més. No en sabem el final. Fa poc, van identificar part del seu cos i el vam poder enterrar a Potocari…. Encara ara, en aquest país, no sé si sóc lliure i estic segur. Tinc més por ara que no abans, perquè he de protegir la meva família i els meus pares vells.»

Zinahida Mustafic o la por de tornar a Bratunac

També vaig ser acollit per unes quantes famílies al camp de refugiats de Mihatovici, construït el 1992 a Tuzla, just començar la guerra. L’any 2016, encara hi vivien uns dos-cents supervivents que s’havien salvat del genocidi. Encara no havien pogut retornar als seus pobles derruïts de la regió de Srebrenica, que ara pertany a la República Sprska. Pobresa i por eren els dos factors que els impedien sortir d’aquell camp. Rescato alguns fragments de les nostres converses al camp.

Zinahida –Mara– Mustafic és de Bratunac-Voljavica. Ella tenia catorze anys quan va començar la guerra. És l’única supervivent de la seva família. Li van matar el pare, la mare i cinc germans. Encara té un germà desaparegut. Va arribar aquí en un camió de l’ONU. Viu a Mihatovici des de llavors, amb la seva filla Ramira, de disset anys, nascuda al camp. ‘Han estat massa anys sense saber la veritat. Tinc problemes de nervis. La meva filla m’ajuda a superar els moments durs. Com puc tornar si van matar els meus cinc germans? Tindria por que ara matessin la meva filla’, diu Mara. I la seva filla la secunda: ‘La meva mare té por fins i tot quan anem als funerals de l’11 de juliol. Els qui han tornat tenen por, però no tenen cap més lloc on anar. Cada nit, quan van a dormir, tenen por. Quan els serbis celebren una festa i s’emborratxen, passen amunt i avall amb els cotxes fent el símbol txètnik, alçant tres dits. Ho fan per atemorir-nos.’

Zinahida Mustafic, al camp de refugiats de Mihatovici.

Izet Bajramovic, etern habitant del camp de refugiats

Quan els serbis van atacar el seu poble, Poljak, Izet Bajramovic va poder fugir i amagar-se. A la tornada, va veure que havien assassinat, degollats, el seu cosí i la seva dona. Hi havia també cadàvers cremats que els gossos es menjaven a queixalades. No els van poder enterrar fins que va ser fosc. Tenien por que els serbis tornessin a atacar.

Ell va perdre la cama per una ferida de bala. La descripció que fa de l’hospital de Srebrenica és dantesca: ferits i més ferits que arribaven, cossos per terra, mares cridant i plorant… Ell va pensar de llençar-se per la finestra si entraven els serbis. El van traslladar a Tuzla en helicòpter. No sabien res de la mare. Va demanar al seu germà que si trobava la mare morta, l’enterrés correctament perquè no se la mengessin els gossos. Finalment, la va trobar viva a Tuzla i ella li va explicar el que havia sofert. ‘Li van pegar, la van violar, li van fer de tot…’, recorda Izet amb la veu trencada. ‘Poc després, va morir. No va viure gaire més. Volia enterrar-la a Srebrenica, però llavors encara no es podia. El meu pare reposa allà i la meva mare, aquí.’

Izet Bajramovic, a casa seva al camp de Mihatovici.

Meliha Mehmedovic, la nena de la vall de Kamenica

A la preciosa vall de Kamenica, a uns cinquanta quilòmetres de Srebrenica, s’hi han anat trobant moltes fosses comunes. L’any 2016 es calculava que ja s’havien desenterrat entre tres i quatre mil cossos sencers o a trossos, en més de deu fosses comunes. Malgrat tot, hi ha famílies musulmanes que hi han anat tornant. És casa seva. L’únic lloc que tenen. A Kamenica, em va acollir Meliha Mehmedovic, que era una nena quan va començar la guerra: ‘Quan vam tornar, la cosa que més em va sobtar del poble és que ja no hi havia ocells.’ Entre més coses, de la guerra, m’explicà:

«Jo tenia cinc anys quan va començar la guerra. No recordo quan van ferir el meu pare, al poble, a Kamenica. A mi i a les meves dues germanes, una bebè, i l’altre de nou anys, la mare ens va portar de nit pels boscos fins a Srebrenica. Passàvem gana. Jo havia d’anar pels pobles a buscar menjar. A la meva germana li feia vergonya. Quan van entrar els serbis, recordo molta gent prop d’unes cases grans. Devia ser la fàbrica de bateries de Potocari. La caserna dels cascos blaus. Recordo l’explosió d’una bomba i que duien una noia embolicada en una manta. No tenia peus.

Meliha Mehmedovic i la seva família, avui a Kamenica.

Vam entrar en uns autobusos. En una parada, un noi armat va separar unes noies. Tenien uns quinze anys. No les va deixar marxar. Les seves mares ploraven, però van haver de pujar a l’autobús. No les he vistes mai més. No sé què els va passar. La meva mare va amagar la meva germana de dotze anys sota les faldilles. Era molt fosc. El xòfer no deia res. Les passatgeres estaven molt malament. Es feien les seves necessitats a sobre, de l’espant, de la por. Moltes vomitaven. Jo també. Em vaig marejar perquè mai a la vida no havia pujat en un autobús. La mare ens deia que anàvem a trobar-nos amb el pare. Res més. Se sentien molts trets, moltes bombes… Quan vam entrar en territori lliure, a Tuzla, i vaig veure el meu pare, va ser com arribar a la salvació.»

Abid Sahanic, pare de Meliha, m’explicà: ‘Ningú no s’esperava que passés allò que va passar. Aquí a Kamenica vivíem barrejats, serbis i bosnians. Tots érem veïns, amics, fèiem una vida normal. Després de la mort de Tito, quan ells van començar a dir que es volien separar, van arribar els problemes. L’any de la guerra, el 1992, els militars serbis van començar a tallar les carreteres. Jo volia anar a treballar i no em van deixar passar. Al poble vam organitzar la defensa amb armes de caça o construïdes per nosaltres. Un dia van venir i ens van donar un ultimàtum. Ens van fer lliurar les armes. Es van endur tants homes com van poder i els van matar. Era impossible de lluitar contra un exèrcit. Va ser l’any que em van ferir. Va anar de poc que no perdo la mà, tot i que m’ha quedat inutilitzada. Quan em vaig recuperar, vaig fugir caminant a Tuzla per les muntanyes. Érem quatre homes armats i cinquanta ferits. No sabíem on eren les mines. Un va perdre un peu. Me’l vaig haver de carregar a l’esquena. Vam caminar dos dies sencers i una nit. No ho desitjo a ningú.’

A la vall de Kamenica, uns pagesos que havien estat els primers a trobar una fossa comuna al seu hort, em van regalar un llibre de poesia, Kamenica dolina gronnica, de Muhamed Omerovic, un veí de la vall. Del pròleg, me’n van traduir això: ‘El que no és escrit, no existeix. L’oblit aplana el camí perquè torni a succeir. Escriure, recordar, no oblidar.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb