Sorj Chalandon: “A vegades penso que el pare ens hauria pogut matar a tots”

  • Entrevista a Sorj Chalandon, que ens parla de com va viure el fet de ser fill d'un malparit, més enllà del títol de la novel·la

VilaWeb
Assumpció Maresma Matas
06.11.2023 - 21:50
Actualització: 07.11.2023 - 20:24

Si Sorj Chalandon va tenir impacte en el públic lector català amb Retorn de Kylbergs, de segur que hi tornarà amb Fill d’un malparit, la novel·la que va publicar en francès el 2021 i que ara acaba de sortir en català, a càrrec d’Edicions 1984, un llibre del qual ahir Xavier Montanyà va fer un magnífic reportatge. Totes dues novel·les parlen de traïció. Si en la primera es tractava de la gran traïció del seu amic Denis Donaldson, militant de l’IRA, ara parla del seu pare; com ell diu, un petit traïdor per al país, però un gran traïdor i mentider com a pare. Chalandon va tenir un pare que mentia sempre sobre qualsevol cosa del dia a dia, però encara més sobre la seva vida política durant la guerra. Va estar a tots els bàndols i va desertar de tots. Finalment, va ser empresonat per traïció a França i quan es moria va voler fer una confessió solemne al seu fill: havia estat de les SS, però això tampoc no era veritat, tot i que sí que havia lluitat amb els nazis.

Fins l’any 2020, quan ja feia sis anys que havia mort el seu pare, Chalandon no va saber la veritable història d’aquell home que li feia por: era un mentider. El seu germà va trobar el seu expedient, una carpeta blava, que tancava amb gomes, que mentre fem l’entrevista treu de la cartera. Allò que era una sensació íntima es va convertir en fets contrastables i documentats. Ens va mostrant les fotos, els documents, els carnets. Els documents són una relíquia: la veritat.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Però la novel·la relliga aquesta història personal amb una altra història de Chalandon com a periodista: el judici a Lió del nazi Klaus Barbie, que va cobrir per a Libération l’any 1997. La presència del pare en el judici com a espectador, que en aquell moment representa que és un heroi de la resistència francesa, serveix de fil inspirador per a explicar l’horror del nazisme amb testimonis reals que ens mostren noves cares de l’horror i també dels herois anònims. L’escriptura de Chalandon és concisa i vibrant alhora. És un home que s’emociona, que escriu frases esporgades d’adjectius superflus i que, en canvi, fa sentir la pell de l’altre. Frases curtes, paraules precises. Segur, llàgrimes mentre escriu. Abans d’anar-se’n em diu: el dolor de l’escriptor i del lector són tot u. Poc abans havia fet un regal a Albert Salamé, mostrar-li una foto d’ell i Donaldson quan eren joves i la traïció encara era amagada.

Sorj Chalandon ens ensenya la fotografia amb Denis Donaldson (a l’esquerra), l’infiltrat dels serveis secrets britànics a l’IRA.

Quan vàreu començar a dubtar del vostre pare?
—Mentre vaig viure a casa no vaig dubtar-ne gaire. Perquè era el meu pare, perquè era un adult, me l’estimava i el creia. Era estrany perquè canviava sempre d’ofici, i tots eren importants. Era el meu heroi. M’agradava tenir un pare que tenia tantes vides. A setze anys i mig vaig començar a tenir por perquè cada vegada era més violent. Amb la distància dels anys, a vegades penso que ens hauria pogut matar a tots. A França hi ha hagut alguns casos molt coneguts d’homes que han mentit a la seva família i que un dia els han mort a tots perquè no se sabés la veritat. Ell cada vegada em pegava més fort i vaig haver de marxar. Llavors vaig començar a reconsiderar-ho tot.

Mentia en tot?
—Perquè et facis una idea fins a quin punt em mentia i jo me’l creia t’explicaré una anècdota. Sempre em deia que no havia de menjar cuscús en un restaurant àrab perquè hi barrejaven vidre trencat per matar els francesos. Doncs això m’ho creia i quan me’n vaig de casa si anava als restaurants no demanava mai cuscús, fins que els amics em van fer veure que era mentida. Jo vivia en la mentida i vaig haver de desconstruir-la.

Fins quan vàreu viure en l’engany?
—Quan me’n vaig anar de casa em continuava creient que el pare havia estat de la Resistència francesa. Però justament quan va venir al judici de Klaus Barbie i veia que estava content quan ell parlava i, en canvi, no suportava quan parlaven els jueus vaig començar a dubtar-ne. Allà vaig veure que la seva actitud no es corresponia amb allò que deia, tot i que ell continuava afirmant que era de la Resistència i molt amic de Jean Moulin. El 2014, al llit de la mort em va dir que em volia veure i era per dir-me: “No t’ho he dit tot, ara t’he de dir l’autèntica veritat.”

I us la va dir?
—Tampoc. Llavors em va explicar que havia estat de les SS, que havia anat a Alemanya i a Rússia i que havia estat dels últims a defensar Hitler davant el seu búnquer. Jo em vaig quedar amb aquesta versió fins que el meu germà va trobar aquesta carpeta, on es documenta tot el seu periple d’aquests anys. No era a Berlín, l’any 1945. Era França, a la presó. M’havia mentit una altra vegada.

És a dir, que durant el judici, l’any 1997, no sabeu la veritable història del vostre pare?
—No, aquest dossier el tinc l’any 2020. El que explico a la novel·la és ficció.

No vàreu deixar d’estimar mai el pare?
—És una pregunta difícil. No ho sé. Vaig deixar d’estimar-lo quan em feia por, però crec que no l’he odiat. Quan vaig descobrir la veritat del que havia fet durant els anys de la guerra vaig veure un jove boig, un nen boig. Sempre té una actitud que és tan incoherent i tan impensable… A mi, el que m’hauria agradat és conèixer aquell jove, gairebé un nen, per treure’l d’allà.

Ell us va estimar?
—No. S’estimava a ell mateix, no crec que m’estimés a mi. Ell estimava la imatge que jo tenia d’ell, quan deia que era un gran resistent francès. Li agradava la cara del seu fill que admirava l’heroi. Ell s’estimava a ell mateix, d’una manera desordenada. Li agradava que els seus dos fills i la seva dona fossin el seu públic. Érem un públic petit perquè ens prohibia de tenir amics. No venia mai ningú a casa nostra i cada cop que algú el descobria no el tornàvem a veure mai més. Quan algú trucava a la porta, s’amagava i havíem de callar. Quan sentia que se n’anaven, deia: “Ho hem aconseguit.”

Amb el vostre germà heu viscut de la mateixa manera aquesta història del pare?
—Sí, i després d’anar-me’n jo encara va ser pitjor per a ell. Encara ara em diu que quan vaig marxar el vaig abandonar. I és veritat.

Segurament sou un dels escriptors que més han escrit sobre la traïció, però el vostre pare era un traïdor? O era un mentider? O un boig?
—Jo no parlo d’un traïdor al país, sinó d’un home que em va mentir constantment. Era també egoista i pervers, en el sentit psiquiàtric de la paraula. Quan va sortir de la presó, a vint-i-dos anys, havia traït França. Era un petit traïdor, sense estudis, era un obrer ras, que el van fer fora de cada fàbrica on el contractaven perquè no funcionava. En aquesta situació, ell es va crear un món imaginari: és espia o un agent secret o el que s’inventi. Quan naixem els fills ens fa entrar en el seu món imaginari. Ell s’imaginava una vida que es pensava que ens enlluernaria, però el que va passar és que ens va encegar.

Hi ha un dia, quan sou petit, que el vostre avi us diu: “El teu pare és al cantó dolent.” Ho va fer per protegir-vos o per què estava tan enfadat que no podia aguantar més tanta mentida?
—En tenia prou de veure el seu nét que deia el meu pare ha fet això, el meu pare ha fet allò, com si fos un heroi. Ell l’havia vist vestit d’alemany i no n’havia parlat mai.

Aquesta frase de l’avi us va marcar?
—Quan el meu avi em va dir allò el meu pare va dir que era boig, que en realitat no eren els meus avis. En aquell moment m’ho vaig creure, allò que em va dir el meu pare. Ens va prohibir de veure’ls mai més. I es van morir sense nosaltres.

Al llibre dieu: “Havia atribuït al pare una intel·ligència que no tenia. Ni empatia, ni pietat, ni humanitat.”
—T’explicaré una anècdota que em va passar de petit. En el diari local Le Progrès de Lió, hi havia un dibuix que, si el pintaves bé, et donaven dues entrades per a anar al cinema per Nadal. Jo el vaig pintar, era un cavaller amb una espasa. I el meu pare va passar i va dir: “Creus que amb aquest dibuix de merda aconseguiràs una entrada de cinema?” La meva mare em va dir: intenta-ho, si més no. Ho vaig fer i vaig rebre les dues entrades. El meu pare estava sufocat. Però vam anar al cinema i abans que comencés el film em va dir: “Així tu et penses que són els teus dibuixos els que t’han fet guanyar les entrades? De veritat? L’amo de la Resistència el vaig salvar i li he trucat per dir-li que el fill idiota va dibuixar, i tu em deus l’entrada. Sóc jo el que ha fet que tinguis l’entrada, no és pel teu dibuix de merda.” Tu creus que m’estima quan em diu això? Em rebaixa.

Com s’hi sobreviu, a això?
—Vaig haver de reconstruir-ho tot, quan me’n vaig anar de casa, a setze anys i mig. Vaig passar més d’un any dormint al carrer, menjant escombraries. Sóc fràgil, sóc jove, hauria pogut caure en una secta, o un grup feixista o en mans de qualsevol persona que m’hagués dit: tu ets important per a nosaltres. Però em vaig trobar amb l’extrema esquerra (fa un gest de respirar a fons) que em van fer estudiar. Vaig descobrir el cinema, els museus, la literatura, la bellesa i que al cuscús no hi havia vidres trencats. Vaig ser militant. No en sabia res, d’això. Vaig tenir sort i a partir d’aquí l’any 1973 vaig entrar a Libération. Hauria pogut no ser res de tot això.

Però heu fet més que sobreviure, i sobretot sou un home molt empàtic.
—Jo? Sí, perquè estic atent al patiment. Jo sóc en un carrer i veig una senyora gran tota sola, que travessa el carrer, i em cauen llàgrimes. Quan veig una parella discutir, un pare que pega al seu fill al carrer, hi intervinc. Tot allò que hi ha al meu voltant m’afecta.

Per què en la novel·la barregeu la història del vostre pare amb el judici del nazi Klaus Barbie?
—El meu pare em va demanar d’assistir al judici. Jo no ho veia clar. Per mi era un problema, però ho vaig acceptar. Hauria pogut dir que no, però vaig dir que sí, perquè en aquell moment jo encara creia que era un home important de la Resistència francesa. Era important que la petita història del meu pare entrés en la gran història. Després, quan vaig saber la veritat, vaig trobar terrífic que aquells dos homes s’haguessin pogut trobar en un carrer de Lió amb el mateix uniforme. Em va semblar molt gros. Si jo hagués tingut tota la informació sobre el meu pare durant el judici n’hauria pogut parlar amb ell. Això, però, ja forma part de la novel·la.

Us hauria agradat parlar-ne amb ell?
—Pensant-ho bé crec que és millor no haver-ho fet. M’hauria continuat mentint. Hauria dit que aquell dossier que explicava tot allò que havia fet i on hi havia la seva condemna l’havien falsificat. És millor haver-ho sabut després de la seva mort.

Vàreu cobrir aquest judici com a periodista de Libération, l’any 1997… Reviure’l per fer la novel·la us va remoure?
—Vaig tornar a llegir tots els articles. El judici és l’únic i l’últim lloc on van venir a parlar testimonis sobre els fets. Com a periodista, és un dels moments més importants que he viscut. Vaig sentir el testimoni de persones que no havien explicat allò que havia passat ni a la família. Com a periodista he fet molts reportatges de guerra i he viscut coses molt dures, però aquest judici ha estat el fet més rellevant de la meva carrera.

Impressiona com expliqueu el patiment de les persones. Ho feu amb poques paraules i transmeteu amb intensitat allò que van viure. Com ho heu fet? Ho heu treballat molt perquè fos així?
—He agafat coses que havia escrit al diari. Per tant, el que hi ha no és literatura. No vull que hi hagi periodistes, no vull que se senti la meva veu, vull que només s’escolti la víctima. No vull que hi hagi massa paraules. Quan explico això no faig literatura. Hi ha una víctima que parla, només vull que se senti ella. En moments com aquest no hem d’intentar jugar amb les paraules. Estic aterrit pel que sento i vull que entre el lector i la víctima no hi hagi ni jo ni ningú. Vull que les paraules siguin tan fredes com sigui possible. Vull que cada paraula sigui útil. El fet que tartamudegés quan era nen m’ha permès de tenir respecte a les paraules. El CRS és la policia francesa. Jo no he cridat mai “El CRS és igual que les SS”, perquè sé què són les SS. Per mi seria empobrir aquesta paraula. “T’estimo” és enorme; “t’estimo molt” ja no vol dir res. Sempre intento trobar la paraula justa i mai afegir res a les paraules. Per això, quan escrivia al judici, volia que hi hagués els testimonis nus, amb les llàgrimes, el dolor. No volia afegir-hi les meves llàgrimes, el meu dolor. El que vull és que des de la primera línia a l’última et porti al judici. No et vull explicar què passa, cal ser-hi. Jo feia classes de periodisme i hi havia persones que escrivien “Sembla cansada”. No escriguis això, ensenya que està cansada, ensenya com s’aguanta a la paret, ensenya aquella dona. Quan escric faig això.

Ho aconseguiu?
—Això espero.

Aquest diàleg amb el pare que hi ha a la novel·la és ficció, però ja ens heu dit que no el vàreu tenir.
—Si l’hagués tingut hauria passat com a la novel·la, m’hauria dit que era fals i hauria pogut anar contra la meva mare, contra tots. Ell ho nega en la ficció del llibre i jo ho puc assumir.

Sempre tenia una resposta?
—Sempre.

Quan vàreu descobrir aquesta carpeta amb tot l’expedient del vostre pare de seguida vàreu escriure el llibre?
—Visc a prop d’una estació. Vaig entrar a l’estació i vaig agafar el primer tren que anava a Dieppe, a Normandia, no vaig ni agafar bitllet, vaig haver de pagar al revisor. Vaig llogar una habitació i em vaig aïllar un mes. Vaig dir a la meva dona “No torno”, i molt amablement em va dir que ho entenia. Volia llegir-ho tot sol allò, sense la meva dona ni les meves filles, ni ningú. Vaig estar deu dies a l’hotel en estat d’estupefacció, no pel que descobria sinó pel fet que no m’ho hagués explicat. És increïble. No en tenia prou amb tota aquella història perquè jo l’estimés que se n’havia d’inventar constantment. Després vaig treballar els documents a partir de la meva formació de periodista judicial. Vaig deixar passar un mes i em vaig posar a escriure.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Molt de pressa.
—Uns quants mesos, de dia i de nit.

No dormiu?
—Tres hores o quatre.

Si és el que necessiteu, està bé.
—No està bé, no.

En la novel·la parleu de la importància d’aquest judici com a reconeixement dels crims contra la humanitat?
—A mi la sentència de Barbie se me’n fotia, sabia que el condemnarien a perpetuïtat. A mi, m’importava escoltar els testimonis. Per exemple el de Geneviève de Gaulle-Anthonioz, que era la néta del general De Gaulle, que explicà que al camp de concentració de Ravensbrück hi havia alguns nens que jugaven a la guerra fent veure que uns eren els presos i els altres la Gestapo. No n’havia sentit parlar mai, d’això.

Els testimonis colpeixen, el de Lise Lesèvre, per exemple, és duríssim?
—Lise Lesèvre va ser interrogada i torturada durant set dies i no va parlar mai. No cedia. Van fer venir el seu fill i el seu marit i li van dir: “Si parles t’allibero i si no els mato.” Ella allà al judici va dir-nos que s’havien abraçat ella, el seu marit i el seu fill i que li havien dit: “Mama, no parlis.” Això tampoc ho havia sentit mai. Tampoc no havia sentit allò que va explicar una noia jueva que tenia uns papers d’identitat mal fets, que no eren bons i la delataven. Quan va veure quatre gendarmes francesos que tenien els alemanys al costat que li feien un control, va donar els papers al més jove, que va notar que era fals i li va dir: “Vés-te’n.” Ningú no ha parlat d’actes de resistència com aquest, d’un jove gendarme, que és al costat dels nazis i salva la nena i gràcies a això pot estar al judici. Quan parlava aquesta noia el meu pare bufava. Jo tenia ganes d’escanyar-lo.

Què en penseu de l’absència de Klaus Barbie?
—Crec que va ser millor perquè els testimonis, sense ell davant, van poder parlar. La seva presència no servia de res.

Heu viscut moltes guerres, teniu una novel·la, La quarta paret, que explica la matança de Sabra i Xatila. Com a periodista vàreu viure a Beirut i vàreu ser testimoni de la crueltat d’aquella guerra. Què en penseu, ara, de la guerra d’Israel i Palestina?
—M’agradaria que els que a Facebook escriuen “Allibereu els ostatges”, també escrivissin “Atureu els bombardaments.” I m’agradaria que els que escriuen “Atureu els bombardaments” escrivissin “I allibereu els ostatges”. No hi ha cap altra solució que dos estats. La situació és un autèntic malson. Quan vaig escriure La quarta paret, que ara sortirà com a film, filmat a Beirut, vaig pensar que això era una història antiga. I, no, no ho és.

Ara acabeu d’escriure l’últim llibre.
—Parla de nens màrtirs i de nens que s’escapen del món dels adults, de la violència d’estat. El meu pare m’amenaçava de posar-me en una institució com aquesta quan era petit.

Esperem poder-la llegir aviat en català.
—Jo també.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor