Placeta en memòria a Sonia Rescalvo

Ara fa trenta anys, Barcelona encarava la recta final de la transformació per a acollir els Jocs Olímpics. La intenció era projectar al món una ciutat oberta, cosmopolita i moderna, i per a aconseguir-ho calia entomar reformes urbanístiques profundes i maquillar els aspectes que es consideraven menys bonics. Un d’aquests aspectes eren les prostitutes que es guanyaven la vida al voltant del Camp Nou, moltes de les quals eren dones trans que s’hi veien abocades com a única via de subsistència. L’ofec al qual les van voler sotmetre va ser una de les dues espurnes que van encendre la reivindicació del moviment trans a Catalunya. L’altra havia estat l’assassinat brutal de Sonia Rescalvo Zafra sota les botes d’una banda de neonazis quan dormia al parc de la Ciutadella, el 6 d’octubre de 1991. En aquella ronda d’odi fatal, els neonazis van deixar amb un fil de vida l’amiga íntima de Sonia, Doris Romero, que dormia amb ella, i també va rebre cops i van deixar invident Miguel Pérez, que descansava dins el mateix parc. El crim va ser tan brutal que va ser un punt i a part per a la visibilització social de les dones trans, aleshores relegades al marge de la societat. “Va ser un desvetllament de la inèrcia de mirar cap a un altre cantó quan es parlava de temes LGBT. El moviment ho vam donar tot i vam aconseguir portar a la presó els criminals”, diu Eugeni Rodríguez, portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), acusació popular al judici.

Sonia Rescalvo va néixer en un poble de Conca el 12 d’octubre de 1956 –pocs dies després de l’assassinat hauria fet trenta-cinc anys– i va fugir a Barcelona quan tan sols era una adolescent perquè els seus pares no l’acceptaven. Ací, va poder desenvolupar la identitat de dona i va trobar el seu lloc treballant als teatres de l’avinguda del Paral·lel. Bea Espejo, fundadora del Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya, recorda que la llei de perillositat social va continuar vigent fins el 1995, però diu que amb la democràcia es van relaxar les coses i hi va haver un canvi de mentalitat. L’obstacle principal era la dificultat per a trobar feina: “A Barcelona, les dones trans eren més visibles, però també hi havia molta discriminació laboral. Coneixíem gent que havia començat el procés de canvi i l’havien acomiadada de la feina. Les alternatives eren poques, però amb la prostitució i l’espectacle tenien un nivell de vida més o menys acceptable.”

Amb tot, durant els anys vuitanta aquell món es va contaminar amb l’entrada amb força de l’heroïna. “El consum de drogues es va posar de moda i l’heroïna va fer molt de mal. En aquella època, no eren conscients que podia matar-les”, diu Espejo. Sonia havia pogut créixer i desenvolupar-se com a dona a Barcelona i durant uns anys les coses van anar-li prou bé, però la vida se li va tòrcer i va acabar vivint al carrer i subsistint amb la prostitució. Va acabar els seus dies al parc de la Ciutadella, on un matí d’octubre un treballador de manteniment va trobar el seu cadàver al costat de Doris, que agonitzava sobre un bassal de sang. La pallissa havia estat tan salvatge que en un primer moment van pensar-se que Doris era negra a causa dels hematomes. Segons que va informar dos dies després La Vanguardia, gairebé no li podien distingir el nas i tenia la cara tan inflada que els ulls semblaven ferides obertes. Va ingressar a l’Hospital del Mar amb una commoció cerebral que en un primer moment va fer que no pogués parlar. Tampoc no va poder donar gaires detalls Miguel, de cinquanta-quatre anys, que també va ser ingressat després d’haver rebut el socors d’un veí al passeig de Picasso. Tan sols va poder explicar que l’havien atacat mentre dormia.

Just després de l’assassinat, la premsa va assenyalar els grups de skinheads, sovint vinculats a grups d’afeccionats violents com els Boixos Nois –seguidors del FC Barcelona– o les Brigadas Blanquiazules –del RCD Espanyol–, cada vegada amb més integrants i més violents. Amb tot, van passar mesos abans no es fessin les detencions pel crim. El cas va acabar en mans de la policia espanyola, però la manca d’avenços va fer que el jutge instructor, José Joaquín Pérez-Beneyto Abad, fes un tomb a la investigació prenent-li a la policia espanyola i donant-la als Mossos d’Esquadra. Joan Carles Molinero, actual comissari portaveu del cos, va dirigir la investigació. “El 4 de novembre, el jutge em va citar al seu despatx. Em va dir que feia un mes que anava rere la policia espanyola esperant que l’informessin de com anava el cas i no li aportaven cap atestat, document o línia d’investigació. Em va demanar si teníem capacitat d’investigar un fet d’aquestes característiques, i li vaig contestar que sí”, recorda. Aquella va ser la primera investigació d’un assassinat del cos de Mossos d’Esquadra, fet que afegia un punt de pressió als agents: “Ens hi jugàvem una mica el prestigi de la nova policia. Començar amb una investigació judicial d’un assassinat d’aquesta magnitud, amb tota la repercussió social i mediàtica que va tenir, va ser molt important per al cos.”

Joan Carles Molinero: “La situació actual no és la que es va viure els anys noranta, amb grups que sortien de cacera”

Darrere la pista de l’odi

Una de les primeres coses que fan els investigadors dels Mossos d’Esquadra és prendre declaració als supervivents, Doris i Miguel. Els diuen que no recorden gaire cosa més enllà que els van atacar a traïció mentre dormien, que eren un grup, i que les puntades de peu eren profundament doloroses. No era gaire informació, però va ser prou perquè els agents orientessin la investigació cap als grups d’ultradreta, que solien actuar en grup i calçar botes Docs Martens amb la punta reforçada amb acer. Tot i que els Mossos d’Esquadra tenien una estructura molt més prima que l’actual, una de les primeres unitats que s’havien creat al servei d’informació era un grup dedicat a estudiar l’extrema dreta violenta. “Fèiem una feina preventiva i de recerca d’informació bastant important. Estàvem ficats en aquests entorns de grups radicals d’extrema dreta –especialment Boixos Nois i les Brigadas Blanquiazules– i teníem gent que col·laborava amb nosaltres”, diu Molinero. Al principi, van començar a investigar un grup reduït amb aquestes característiques, però aviat van veure que no hi tenia res a veure. Posteriorment, es van fixar en un segon grup més nombrós, de set persones. “Eren uns nois molt provocadors que cada cap de setmana sortien a fer cerveses per la zona del Born. Els coneixíem i sabíem que constituïen un grup neonazi, quatre dels quals anaven a cada partit del Barça al Camp Nou com a Boixos Nois”, recorda.

Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en grups d’extrema dreta, explica que els Boixos Nois van néixer els anys vuitanta com un grup d’animació esportiva vinculat a l’independentisme que volia imitar els grups d’afeccionats violents que hi havia per tot Europa, però que a mesura que van anar fent actes violents es van anar tancant i hi va entrar gent d’ultradreta espanyolista, fins i tot provinent de les Brigadas Blanquiazules: “Moltes vegades, per als hooligans, el partit és la cosa que menys importa. Allò que importa és el grup i la batussa, fotre’s d’hòsties amb el grup antagònic. Però després tots dos grups poden anar de copes. La cosa important era l’adrenalina de la violència com a sentit de vida.” Aquest caldo de cultiu va ser aprofitat per grups d’ultradreta per a captar nois joves de dretes o directament sense ideologia per a engrossir les seves files: “Si tu estàs disposat a obrir el cap a un seguidor de l’Espanyol o del Madrid, també serviràs per a ‘anar a caçar transvestits o moros’.” A més, diu Rius, també els serveix de pedrera per a trobar joves per a les seves activitats d’extorsió a discoteques, de tràfic de drogues o de pallisses per encàrrec.

Durant anys, el FC Barcelona no solament va tolerar, sinó que va apadrinar els Boixos Nois tot regalant-los entrades i ajudes per als desplaçaments i facilitant-los espais al Camp Nou per a desar-hi material. “Les directives de Núñez i Gaspart volen tenir-los contents per a poder tenir dos-cents xavals al camp fent l’animació”, explica Rius. No va ser fins els anys dos mil, sota la direcció de Joan Laporta, que van ser expulsats de l’estadi. Abans hi van haver episodis lamentables com l’assassinat de Sonia Recalvo i de Frederic François Rouquier, membre de les Brigadas Blanquiazules, o la pancarta desplegada després de la tragèdia de Heysel, en què van morir 39 afeccionats, amb el lema “Gràcies, Liverpool”, una estelada i una creu gammada. El 1991, el gerent de la directiva de Núñez, Anton Parera, va mirar de desvincular el club de l’assassinat de Sonia Rescalvo: “Ens identifiquen amb els grups que fora del nostre estadi maten al parc de la Ciutadella, es barallen a la porta de la comissaria i cometen més incidents greus. Fins on sé, quan hi va haver la mort del transvestit al parc de la Ciutadella, nosaltres no jugàvem allà.”

“Tu saps qui va matar el transvestit? Doncs jo sí”

Cap a mitjan desembre del 1991, dos mesos després del crim, els Mossos d’Esquadra tenien força clar que els autors havien estat aquell grup de set neonazis. Els fan seguiments les 24 hores, veuen a què es dediquen i com es relacionen, i aprofiten diversos incidents com ara petits furts, robatoris amb intimidació i tràfic de drogues per a identificar-los. A mitjan febrer, ja han identificat tot el grup, però no tenen prou proves per a detenir-los. A partir d’ací, demanen al jutge d’intervenir els telèfons dels seus domicilis. Segons que explica Molinero, eren converses poc interessants per a la investigació, fins que a final de febrer un dels neonazis va tenir una relliscada que els va acabar condemnant a tots: “Un d’ells, per presumir davant una noia amb qui de tant en tant es veia, li diu: ‘Tu saps qui va matar el transvestit de la Ciutadella? Doncs jo sí que ho sé, si vols, vine a casa i t’ho explico.’ És la frase que ens permet de fer les detencions.”

Qui ho havia dit era Héctor López Frutos, que va ser el primer detingut. El dia de l’assassinat tenia 18 anys. Poc després, van detenir el seu germà petit Isaac López Frutos, que l’octubre de 1991 tenia 16 anys, i a partir de les seves declaracions fan la resta de detencions. “No els costa gaire de reconèixer l’assassinat. De fet, n’hi ha un que quan el detenim ja demana: ‘És per allò de la Ciutadella, oi?'”, recorda Molinero. Són Pere Alsina (19 anys), David Parladé (18 anys), Andrés Pascual (16 anys), Oliver Sánchez (16 anys) i Óscar Lozano (16 anys). “Parlem de nanos joves que han matat una persona, que n’han deixat cega una altra i han estat a punt de matar-ne una tercera. I això ho porten dins i necessiten explicar-ho. Per molt nazis que siguin, són nois molt joves que han fet una brutalitat de què tothom parla i ho han d’externalitzar d’una manera o una altra”, diu. El jutge decreta presó provisional per tots ells excepte un, Óscar Lozano, que es considera que no era al lloc dels fets però és investigat com a encobridor, atès que confessa que els seus companys li ho havien explicat tot.

A més de les detencions, el jutge ordena d’escorcollar els domicilis dels sis joves que van participar en l’assassinat. “Hi trobem absolutament de tot”, recorda Molinero: “Botes encara amb restes orgàniques de les víctimes, molts bats de beisbol, moltes armes blanques, molta simbologia feixista i fotografies amb el braç enlaire, moltes referències a Hitler…” Explica que els agents es van sorprendre de com n’estaven, d’ideologitzats, sobretot per la seva edat. “Era un grup molt potent, crec que vam fer molta fortuna de treure’ls de la circulació perquè si no haurien acabat fent moltes més bestieses”, reconeix.

“La majoria eren famílies que avui consideraríem desestructurades. Al cap d’uns mesos, els Mossos van detenir els pares d’un d’ells per tràfic de drogues. No tenien cap mena d’ascendència ni control sobre els seus fills”, explica.

Van sortir a “tocar el tambor”

La sentència condemnatòria de l’Audiència de Barcelona relata que el vespre previ a l’assassinat tot el grup va beure a diferents bars del Born fins que vora les 3.30 van decidir d’anar al parc de la Ciutadella, on sabien que hi dormien sense-sostres. “Decideixen d’anar a ‘tocar el tambor‘, que en el seu lèxic és donar puntades al cap d’una persona”, diu Molinero. Van entrar al parc per un forat a la tanca que hi havia al carrer de la Princesa i van anar cap a la zona de la cascada, on hi ha la glorieta. Veuen que hi ha dues persones tapades amb una manta, que arran del xivarri que causen els demanen silenci. Ells, que ja cercaven algú per a agredir, quan s’adonen que són dones trans pugen a la glorieta i els comencen a donar puntades de peu al cap i el tòrax. Aviat totes dues perden el coneixement, però la pallissa continua. Calcen botes amb la punta reforçada d’acer i l’estomacada és tan intensa que Andrés Pascual es fa mal al peu i baixa de la tarima per a treure’s la sabata i comprovar l’abast de la lesió. El segueix Oliver Sánchez, mentre els altres quatre continuen la pluja de cops. Quan consideren que ja n’hi ha prou, amb els cossos de les víctimes abonyegats i plens de sang, baixen de la glorieta. Ja se n’anaven, però quan senten la respiració amb dificultats d’una de les dues agafen una canya que hi havia a terra i la claven al pit de la Sonia, el cop de gràcia que la mata.

Quan anaven cap a la sortida, els germans Héctor i Isaac López Frutos, David Parladé i Pere Alsina van veure que a l’hivernacle hi dormien tres sense-sostres. Es van acostar a una obra que hi havia a prop, van agafar-ne unes vares metàl·liques i van tornar a l’hivernacle per colpejar-los. Dos d’ells van poder fugir, però el tercer va restar a mercè dels neonazis, que van trencar-li el maxil·lar superior, tres dents i l’ull esquerre, tal com recull la sentència. En el moment dels fets ja era borni, i l’agressió li va causar una ceguera total.

L’endemà a la tarda, els sis neonazis es van reunir de nou al mateix bar en què el dia abans havien començat a beure. També hi era Óscar Lozano, que la nit anterior havia begut amb ells però se n’havia hagut d’anar a casa. Allà, tots comenten els fets i s’insten a anar amb compte d’ara endavant per no aixecar sospites.

Una volta detinguts i posats a disposició judicial, justifiquen els fets amb un discurs de neteja ètnica. “Quan el jutge els demana si ho tornarien a fer, alguns diuen que sí. Fan servir molt aquest llenguatge d’escòria, púrria, càncer de la humanitat… per a referir-se a homosexuals, trans o sense-sostre. Ideològicament creuen que fan un bé a la societat traient de sobre aquesta mena de gent. Són nazis, nus i crus“, diu Molinero. Durant l’estada a la presó, Oliver Sánchez concedeix una entrevista televisada al programa Cuerda de presos, d’Antena 3, en què diu que no creu que mai deixi de ser un skinhead.

339 anys de presó que el Suprem va rebaixar a la meitat

A més de la fiscalia, al judici s’hi va presentar com a acusació popular l’Ajuntament de Barcelona, el FAGC i la Coordinadora Gai-Lesbiana de l’estat espanyol. L’advocada del moviment LGBT va ser María José Varela, especialitzada a defensar els drets de les dones, que recorda l’actitud desafiant dels acusats: “A estones abaixaven el cap, volent passar com si fossin xais, però hi havia moments que dirigien mirades agressives contra els advocats de l’acusació.”

L’Audiència de Barcelona va condemnar Héctor López Frutos, Pere Alsina i David Parladé a 65 anys de presó cadascú; a Andrés Pascual i Oliver Sánchez, a 45 anys i 4 mesos; i a Isaac López Frutos, a 54 anys i 4 mesos. Tots van ser condemnats pels delictes d’un assassinat consumat i d’un de frustrat amb els agreujants de nocturnitat i de grup i l’atenuant d’embriaguesa. Els menors d’edat també van tenir una rebaixa de la pena per l’atenuant corresponent. Els que van apallissar i deixar invident a Miguel –Héctor, David, Pere i Isaac– també van ser condemnats per un delicte de lesions. A més, Óscar Lozano va ser condemnat a pagar una multa de 100.000 pessetes i un arrest de vint dies per haver encobert els seus companys.

Per contra, van ser absolts del delicte d’associació il·lícita, tal com demanava l’acusació popular, que considerava que eren un grup neonazi estable. “Els jutges van considerar que no hi havia una organització piramidal amb un cap identificat, però era una organització claríssima, amb publicacions i tot”, diu Varela. Amb tot, els Mossos sí que havien determinat un dirigent clar del grup: Héctor López Frutos. “Sempre n’hi ha un de més mascle, i ell assumeix aquest lideratge”, diu Joan Carles Molinero. Tampoc no van ser condemnats per delicte d’odi, que no es va incloure al codi penal fins el 1995, arran de l’onada d’intolerància dels grups d’ultradreta.

Dos anys després, el Tribunal Suprem espanyol va fer seva una part dels arguments que la defensa dels condemnats havia presentat en un recurs de cassació i els va rebaixar la pena. Va considerar que el delicte que havien comès era homicidi i no assassinat amb traïdoria, argumentant que l’objectiu de la pallissa no era matar, sinó la pallissa en si mateixa. A més, va canviar l’agreujant d’atac en grup pel d’abús de superioritat. Per tot plegat, la condemna per a Héctor López Frutos, Pere Alsina i David Parladé es va reduir a 38 anys de presó; la d’Andrés Pascual i Oliver Sánchez, a 14 anys, i la d’Isaac López Frutos a 20. La d’Óscar Lozano es va mantenir. Per Eugeni Rodríguez, portaveu del FAGC, amb aquesta nova sentència el Suprem es va posar de la banda dels autors del crim: “Es va portar al límit tota l’enginyeria jurídica per a eliminar tot agreujant contra els nazis. Miraven més cap als seus beneficis que a castigar l’odi.”

Fa anys que tots els condemnats van sortir de la presó, però no es pot considerar que la condemna servís per a reformar-los i reinserir-los a la societat. “Quasi tots continuen en l’àmbit del tràfic de drogues i alguns han estat detinguts posteriorment per fets vinculats a qüestions racistes i xenòfobes“, explica el comissari Molinero. El cas paradigmàtic és el d’Óscar Lozano, que mai no va entrar a la presó. El 2016 va ser detingut per la Guàrdia Urbana de Barcelona per haver empès i propinat una puntada a l’abdomen a una dona embarassada que vestia un nicab, vel integral que tan sols deixa veure els ulls.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.