Són estranys fins i tot per a celebrar la seua festa

«El 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica»

Vicent Partal
Vicent Partal
10.10.2016 - 22:50
Actualització: 11.10.2016 - 00:50
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La polèmica originada arran la decisió de l’Ajuntament de Badalona de treballar el dotze d’octubre ha reobert el debat sobre la celebració no d’aquesta peculiar ‘Festa Nacional’ que ara resulta que la delegada del govern espanyol a Catalunya vol que siga de festa obligada, vulgues o no. Tant ho vol que ha amenaçat amb intentar tancar i tot aquelles instal·lacions municipals que resten obertes dimecres, cosa que seria d’un ridícul còsmic. Més enllà del debat concret d’aquest any, però, el ‘Dia de la Hispanitat’, cada any, és un perfecte recordatori de com d’estrany i inusual és aquest estat espanyol on, de moment, ens ha tocat viure a la majoria de nosaltres.

Primer per la història. La proposta de fer oficial aquesta festa, presentada com a ‘Dia de la raça’ (poca broma!), prové del 1913. Però no deixa de ser significatiu que el seu nom actual ‘Dia de la Hispanitat’ fos una creació el 1931 de Ramiro de Maeztu, un dels il·lustres feixistes que va donar la cobertura ideològica al cop d’estat de Franco del 1936 i que, després del seu assassinat, van ser glorificats pel règim. Durant la transició, com va passar amb tantes altres coses, simplement les forces democràtiques van acceptar com a xais la imposició d’un símbol de la dictadura, intentant dissimular-lo una mica amb un canvi de denominació que va fer del ‘Dia de la Hispanitat’ la ‘Festa Nacional’. I prou. Poca broma, però, amb la virulència de la proposta: els qui van proposar que la Festa Nacional no fos el dia que ho era sota el franquisme sinó que fos el dia en que es va aprovar la constitució simplement van perdre. Aquells anys van anar així i així anem nosaltres ara.

Però per si no fos prou estrany ja que un país teòricament democràtic tinga com a dia nacional una data imposada pel feixisme la cosa encara resulta més sorprenent quan es veu concretament què es celebra. Perquè el 12 d’octubre l’única cosa que li va passar a Espanya és que va començar a envair Amèrica. Diguem-ne. I celebrar, doncs, el que s’està celebrant com a dia nacional és la mostra d’un imperialisme tronat que, damunt, no és gens efectiu. Perquè Espanya va perdre fa dècades tots els territoris ultramarins, humiliació rere humiliació. I això, que la celebració siga tan estranya, també parla clarament del que és l’Espanya actual. Sobretot pel contrast amb el que es celebra com a festa nacional en qualsevol altre país del nostre entorn, de la Unió Europea.

Perquè Àustria, per exemple, celebra la constitució. Bèlgica celebra la teòrica data de formació de l’estat i la república txeca celebra el dia de la independència, com ho fa Estònia, Finlàndia, Lituània o Eslovènia, entre més. Anglaterra celebra Sant Jordi. i Irlanda Sant Patrici. França el triomf de la revolució. Alemanya la unificació política del 1989. Itàlia la proclamació de la república. I Holanda o Eslovàquia celebren l’alliberament dels nazis… A ningú, per tant, no se li acut celebrar un imperi perdut i encara menys lloar una colonització criminal. Excepte a Espanya. Que ja ho sabeu que és diferent.

(No caldria que ho aclarira però jo treballe dimecres i tindreu puntualment l’editorial. Ho dic per si la senyora Llanos de Luna em vol obligar a fer festa a mi també…)

 

 

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep
Josep
11.10.2016  ·  07:38

Nosaltres també som una mica atípics al celebrar la desfeta de l’11 de Setembre. Espero que amb la independència, es canviarà la data o el sentit de la mateixa, signe de la fi del victimisme (que ha existit). Jo ja

Secundí
Secundí
11.10.2016  ·  10:53

@Josep, nosaltres no celebrem l’11 de Setembre o el 25 d’Abril, els commemorem.

commemorar
v. tr. [LC] Fer solemnement memòria (d’un esdeveniment, d’una persona), servir per a fer-ne memòria.

Carles
Carles
11.10.2016  ·  11:54

No hi ha res a celebrar però certament el 12 d’octubre de 1492 es va re-descobrir i arribar a un nou món, que estava en aquest mateix planeta, i pel qual van haver d’inventar-se un nom. Certament això va canviar el curs de la Història. I va donar peu al re-descobriment d’un munt d’illes i algun continent al Pacífic en els segles posteriors. Un moment clau per bé o per mal. I inevitable, el descobriment, no el que després va passar.

Secundí
Secundí
11.10.2016  ·  13:35

Si algú vol fer-se una lleugera idea de la massacre que alguns celebren el 12 d’Octubre pot donar una ullada a la “Brevísima relación de la destrucción de las Índias” de fray Bartolomé de las Casas. El llibre és curt de pàgines i impressionen els fets poc heroics, covards i ignominiosos que recull.

http://ciudadseva.com/texto/brevisima-relacion-de-la-destruccion-de-las-indias/

Pep
Pep
11.10.2016  ·  16:55

Ho celebren reprimint. El titular d’en Vicent queda curt. Sempre queden curts amb Espanya. Però cada cop som més mesells amb els tribunals, que ho sapiguen.

Anna Maria
Anna Maria
11.10.2016  ·  18:20

Això d’haver de fer festa, tant si vols com si no vols, per ordre judicial, ratlla el ridícul, però tot plegat cansa molt: el Tribunal constitucional perseguint els nostres polítics nominalment, un regidor de Vic denunciat per sedició per un comentari fet en veu alta, un jutge corrent a obligar a fer festa a l’Ajuntament de Badalona, …. i mentrestant, que jo sàpiga, no s’ha dictat sentència del cas Noos, el cas Millet fa set o vuit anys que espera ser jutjat, un dia d’aquests haurà prescrit; quants anys ha trigat el judici del cas Gurtel?
Quantes incongruències! Temes que es resolen en 24 hores i judicis per corrupcions que triguen anys a realitzar-se i un cop enllestits, també triguen a fer pública la sentència. Parlant de publicar, són públics els indults del Gobierno i, si ho són, on es poden trobar?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies