Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Es va quedar a les portes d’estrenar la darrera producció, Malditas plumas, al TNC, el mes de març passat. Finalment l’estrenarà el dia 5 de novembre després d’una pre-estrena al FITT de Tarragona el mes passat. Sol Picó (Alcoi, 1967), amb assistència a la direcció de Carme Portaceli, signa una obra en què retrata la brillantor crepuscular dels cabarets del Paral·lel de Barcelona dels anys vint. Una atmosfera que li serveix per a deixar anar els dimonis de la vellesa i qüestionar-se el futur de les ballarines quan arriba la decadència física. Aquest any de pandèmia, l’acabarà amb un premi més al seu palmarès, la Creu de Sant Jordi. Tot i els reconeixements, no s’atura i va cada dia a la Piconera, la residència d’artistes que la seva companyia té al Poble-sec (Barcelona). Ens trobem a prop del Mercat de Sant Antoni, justament l’endemà d’haver estrenat Dansa per tutti al teatre Poliorama.

Aturar-se un dia abans d’estrenar Malditas plumas al TNC. Com ho vau encaixar?
—Primer van dir que només eren uns quants dies, i no vaig pensar que fora tan greu. Vaig reformular la proposta perquè les parts en què hi havia més contacte amb el públic, no ens tocàrem tant. Però després ja vam veure que allò anava per llarg. Jo venia d’uns anys amb un ritme bastant elevat de feina diària, actuacions, màsters. Allò va ser com un fre, de pau. No vaig parar ni un sol dia d’anar a la Piconera perquè la tinc a cinc minuts de casa i em permetia d’anar donant voltes a l’espectacle i mantenir-me en forma.

Dieu que vau fer classes de dansa per a les dones de vuitanta anys d’Alcoi.
—Sí, tinc ma mare a Alcoi. Té vuitanta anys i està molt bé, però, és clar, estava sola a casa i em deia que es posava música i ballava sola pel passadís. Vaig pensar de fer-li unes classes gravades per a ella i les seues amigues. Ho vam començar per a la televisió d’Alcoi, després va passar a À Punt i després a TV3. Va ser una cosa bonica per a poder aportar alguna cosa a aquelles senyores.

Aquesta aturada forçada del confinament té un punt en comú amb l’espectacle Malditas plumas, que també sembla un punt d’inflexió en la vostra carrera. Penseu com ho fa una ballarina per continuar treballant quan es fa gran.
—Sí, potser té un punt de coincidència. Tot va arribant i et vas trobant en una situació vital que t’obliga a pensar on et trobes. En el meu cas, pensar en el cos, en el fet de fer-se gran, en la dansa. Aquestes són sempre les obsessions que em recorren. La decadència, la decrepitud, com et fas gran, com ho acceptes. I sí, això ho vincule amb el món de la ploma, del Paral·lel, perquè és un món de fantasia, de llum. De sobte, veus com et vas prenent que totes aquestes llums es vagen apagant.

Què va ser abans, pensar en l’ambient de revista del Paral·lel o en aquesta reflexió sobre com envelleix una ballarina?
—Va tot una mica junt. Jo conec algunes dones que van viure aquesta època i veig com a setanta anys pretenen estar igual que quan eren joves. I dic: Hòstia, no… Al meu anterior solo, On-hit wonders, ja començava a fer una retrospectiva de la meua carrera i a pensar cap on anava. En aquell moment, ho vaig fer més des de la quotidianitat. Explicava, per exemple, que tinc pànic de volar amb avió, i totes aquestes fòbies. Ara ja me’n vaig a un lloc més surrealista i fantasiós, que és el món de la revista. Em feia gràcia rebuscar en aquells mons. Trobar l’escriptora Cristina Morales va ser molt curiós, perquè ella també és ballarina. Em va escriure coses sobre el món dels concursos de bellesa. I ho vaig anar vinculant. A mi m’interessava una visió d’una altra generació. I volia fer una peça en què la gent jove poguera veure també aquest món. Elles, des de la companyia Iniciativa Sexual Femenina, em feien com de mirada perversa, també perquè jo anar eixint dels meus llocs de confort. Aquest espectacle porta cua de fa dos anys. Perquè es va mesclar pel mig l’espectacle Animal de séquia.

Hi ha molt d’humor per a suportar la tragèdia del pas del temps. També s’interactua amb la gent amb molta ironia.
—És que les vedets eren molt bèsties! Eren unes cabrones amb el públic i que et trinxaven viva. L’humor ajuda a viure i crec que la ironia és molt important en aquest espectacle. Posar-se amb el públic a mi m’agrada molt. És aquest punt gamberro, en el bon sentit. A veure el públic del TNC com s’ho pren!

A l’espectacle hi ha una nina inflable, que manipuleu com un titella i que s’assembla molt a tu.
—De fet, no és de plàstic, és de fusta! Sí, volia crear un altre jo. Un alter ego que sóc jo de jove. És la que pot fer totes les bogeries possibles amb el cos. També és la vedet en un moment determinat. I va ser difícil perquè vaig estar molt temps provant de manipular-la com un titella, fins que vaig veure que això és una cosa que requereix temps, anys. És molt complex manipular un titella.

A l’obra semblava molt àgil.
—Doncs m’he fet malbé les cervicals! Però bé, és un joc que no havia utilitzat mai i ha estat interessant.

Parlàveu d’aquesta por de fer-vos gran que teniu com a ballarina. Interpretar l’espectacle us serveix per a estar en pau?
—Sempre. A mi, sempre. Faig espectacles perquè necessite fer-los. He de soltar el llast. Em dóna molta força, tenir el luxe de compartir-ho amb la gent. Tinc la sort de poder compartir totes aquestes angoixes. Òbviament, com tot, requereix un esforç físic. I cada volta sóc més conscient de què representa pujar a un escenari. Cada volta és més dur en un sentit, però més fàcil en un altre.

Com a creadora és més fàcil?
—Com a creadora i com a intèrpret. M’és més fàcil connectar i m’importa menys què diran. Jo solte l’artilleria. En aquest espectacle hi ha alguna cosa com d’anada d’olla, com de ‘què m’heu de dir ja?’. Però pel que fa al físic cada vegada em toca entrenar-me més, és clar.

Us sentiu en forma?
Tinc un cos agraït que em respecta, però sí, penque molt també.

A l’espectacle també es reflecteix que durant la vostra carrera heu hagut de treballar molt.
—Sí, no sóc una nena prodigi. Hi ha gent que té més facilitats, que té unes cames llargues… Però a la meua vida, sempre he hagut de treballar. Si em relaxe molt, les coses no van. Quan era petita i feia dansa, tenia una veïna, al costat de la barra. Teníem totes dues set anys i ella era un espagueti preciós, amb unes cames que li feien la volta. La professora deia: ‘Mira, a Marisol, com li costa; i ella treballant cada dia…’ Sempre em posaven d’exemple. Perquè estime molt aquesta professió.

Cada vegada sembla que tenim més en compte el cos. Sabem que si només som éssers intel·lectuals i racionals, el cos pot rebel·lar-se. Hi ha més escoles de dansa, d’expressió, de moviment lliure. Això ja ho sentíeu de petita?
—Jo crec que en el meu cas és molt biològic. He tingut sempre un temperament molt de moviment. No m’agrada estar molta estona davant l’ordinador o asseguda. Jo llig només quan em gite; si no em costa molt. Potser era hiperactiva de petita, no ho sé. Però això fa que el teu cos desenvolupe algunes qualitats. A mi, la qüestió intel·lectual també sempre m’ha interessat. Jo era molt bona estudiant i treia molt bones notes, però guanyava el físic. Però això que dius, tant de bo fos així. És cert que durant el confinament molta gent s’ha adonat de la importància de moure el cos. Però jo veig molta gent jove que l’ha oblidat, el cos. A la Piconera, per exemple, fem dansa per a adults a la tarda i les classes són plenes de gom a gom. Sí que és de veres que la gent necessita més vies d’expressió. Que els gimnasos estan molt bé, però necessitem expressar-nos.

Acabeu d’estrenar Dansa per tutti al Poliorama. Una iniciativa que vol acostar la dansa al públic jove, als instituts.
—La idea era acostar la dansa a la gent, a la família. Fer-los entrar en aquesta dinàmica del moviment. Jo és que sempre, des que vaig començar, he fet espectacles de carrer. Crec que la dansa, a part de ser un mitjà d’expressió, és una manera d’obrir un poc la ment a un altre sistema de pensament. Està molt bé la paraula, això ja és molt clar, això de veure una cosa i racionalitzar-la. Però que un concepte puga expressar-se amb un moviment i això puga fer volar una mica la teua ment i la teua ànima és meravellós. La dansa no sempre ha de ser per a ments o ànimes sensibles.

Hi ha molta diferència entre el públic de carrer i el de teatre?
—El públic de carrer sempre és més neòfit. El públic que entra al teatre, que paga una entrada, que s’asseu a la butaca, està molt més focalitzat. El carrer és molt interessant, perquè la nostra funció és atrapar la gent.

Hi ha molt contrast entre la vida real i la vida d’una ballarina? Com viviu aquest fet d’estar en un món de rondes internacionals, de llum i fantasia, i la vida real?
—Això és curiós i molt divertit. Perquè m’ha passat sempre. Jo a desset anys vaig marxar d’Alcoi i vaig anar primer a Barcelona i després a París. Vivint a París, em pegava uns viatges amb autobús! De París a Barcelona, i de Barcelona a Alcoi! Anava allà enxovada a l’autobús. Aquelles èpoques van ser les més xocants, perquè al principi dels anys noranta, París estava en ebullició constant.  Feia audicions amb gent de tot el món, i de sobte: tornava a Alcoi i era com si tornara de l’Institut. ‘Marisol, vinga, para taula!’ Jo crec que es molt sa viure entre els dos mons.

És d’aquesta realitat d’on surten les creacions?
—Sí, la majoria sí. Després tens referents literaris i pel.lis i molts llocs on inspirar-te o on elaborar la teua inspiració, però els temes més quotidians et donen per a fer molts espectacles.

Ara passem a la banda de l’artista. Com heu rebut la Creu de Sant Jordi?
—Estic molt contenta, i tant. Totes aquestes rucades que em deien a casa que feia, han arribat a algun lloc. Mon pare: ‘Reina, vols dir?’ És que, és clar, quan penses: trenta-cinc premis! Alguna cosa ha arrelat. O quan veus que es venen les entrades, penses: ‘Encara li interessa, a la gent, venir-te a veure.’ Jo crec que els creadors en general tenim molts dubtes, sempre pensem que l’espectacle que fem serà l’últim. Perquè sí que és de veres que aquesta professió és una mica així. Però moltes vegades he tingut la sensació de ‘ja està, s’ha acabat’. Sempre tens la sensació que has de reinventar-te. Un premi et dóna una mica d’assossec. Els premis sempre són una alegria, però per mi el premi és el públic que paga una entrada.

Tots els espectacles de Sol Picó tenen una reivindicació de gènere molt clara. El feminisme ja forma part de la cultura popular, però encara queden molts passos a fer. Com veieu la situació?
—Sí, encara veiem desigualtats, i situacions en què és molt evident que els homes i les dones no són iguals. També és veritat que el feminisme de vegades ha fet fins i tot la volta i ha anat a llocs que potser no cal anar. Però crec que és normal. Després d’anys de submissió, hi ha posicions que són tan radicals que confonen. Hem d’estar totes juntes en aquest camí. Jo tinc un fill de catorze anys i de vegades em sorprèn. Perquè hi ha una part del jovent que depèn com rep la informació també pot confondre coses i pensar que si diuen guapa a una noia ja l’assetgen i aniran a la presó. I llavors dius: ‘A veure, tranquil·litzem-nos tots, perquè és preciós que et diguen guapa si t’ho diuen ben dit.’ Jo crec que està molt bé que busquem la manera d’equilibrar-ho i situar-ho allà on correspon.

Alguna cosa més que vulgueu dir?
—Que vull vacances!

De debò?
—Sí, ara me’n vaig tres dies perquè necessite una desconnexió de cap. Perquè a partir de la setmana que ve no pararé. I ja tinc una edat, tu!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.