19.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 19.01.2025 - 21:43
La trobada entre Carles Puigdemont (Junts) i Oriol Junqueras (ERC) exigiria una anàlisi de conjuntura per a redefinir el seu paper dins l’estratègia per a arribar a la independència de Catalunya. Però aquest paper electrònic i els seus soferts lectors no resistirien tanta martingala. Per tant, serem breus i concisos: s’hi han ajuntat les mancances personals respectives –falta d’audàcia, resignació acomplexada, retorn a la zona de confort– amb la inoperància dels seus partits per estirar el carro de la independència. Som de ple al bell mig del pantà autonomista. Puigdemont s’arrecera en un Junts més pujolista que mai, en un país on la seva majoria humana pateix tots els mals de la humanitat, mentre Junqueras s’erigeix en atlant d’escaiola de l’enderroc polític d’una Esquerra que ha perdut definitivament el compàs que els feia somiar a “eixamplar la base”; Junts lluirà Puigdemont com a mostra de bijuteria per a badocs mentre s’accepten les polítiques més reaccionàries de la patronal i Esquerra ballarà amb Junqueras tantes danses de capgrossos, o de bastons, com calgui per mantenir l’aparença que remenen les cireres o que poden repartir sinecures a populistes de Santa Coloma.
Qui gosaria, doncs, confiar que aquestes formacions en decadència reconquistessin, d’aquí a tres anys, la majoria al parlament? Ningú amb tres dits de front, és clar. Vol dir que el moviment ha de renunciar a aconseguir la majoria al parlament? De cap manera. Allò que toca és tornar a engrescar la gent amb una represa que sàpiga combinar, audaçment i indestriablement, necessitat de la independència amb necessitats de la majoria social. Que sàpiga lligar la base particular –les comarques, federades entre si–, on es reprodueixen explotació econòmica i opressió política colonials, amb la cúpula general –el país que volem, el país que ja anem fent. Que organitzi la gent amb consciència del poder propi, noves formes de lluita, i una xarxa fèrria que garantirà el sosteniment de la república catalana l’endemà de la proclamació de la independència. I que, aleshores, arrossegarà partits, entitats i espais de resistència per fer néixer un moviment d’alliberament nacional majoritari a la societat i al parlament. Llavors, la gent haurà deixat de ser una força auxiliar dels polítics, perquè serà ella, mobilitzada i autoorganitzada, la que contindrà la política a fer, ara i aquí, per tenir una nació lliure.
I és una llàstima que aquests polítics i els seus partits no entenguin, doncs, que, en comptes d’esperar que la gent torni a ells, com si no fóssim en temps històric de la independència (com havíem estat en temps de la revolució industrial, de la Renaixença, o del catalanisme polític), s’haurien de resignar, voluntàriament, a ser forces auxiliars del moviment, a participar en la creació activa, honesta, desinteressada del moviment d’alliberament nacional que ens ajunti, ens englobi, i ens obri el camí cap a la independència. Sí, és una veritable llàstima, perquè Carles Puigdemont, en concret, era cridat a poder-ho ser, amb l’audàcia que li ha mancat, sense excusar-se en la petitesa històrica dels seus, la mesquinesa dels altres, i la ceguesa política de bona part del moviment mateix.