Sobre aquest Sant Jordi que no caldrà mirar si plou

Demà passat no serà Sant Jordi, dic la festa comercial, no el sant, i per als segles a venir aquest fet d’excepció constarà a la Viquipèdia des del primer minut, i també en format paper a partir que surti d’impremta. Dic impremta per fer la poeta, perquè al futur més llunyà que puc imaginar no sé si existiran els llibres impresos, ni si acabaran sent el que ja són avui per a molts compradors ocasionals: un present que s’adquireix principalment per Sant Jordi i l’any que ve serà un altre any; un símbol cultural, també, que ens fa presumir de tenir-li una festa dedicada i, per tant, moralment superior a cap altra de les que es fan i es desfan.

Quan penso en el misteri de llegir sempre em vénen al cap les paraules que ens va dir un mestre als que començàvem la universitat: ara us sembla que no, però mai més no llegireu tant com heu llegit fins ara. Això era quan no teníem mòbils i amb prou feines set o vuit canals de televisió. Doncs l’home va ser profètic, i portat al dia d’avui les mateixes paraules potser les podria pronunciar un professor de secundària. Ho deixo dit d’entrada perquè, pel que fa a la qüestió llibresca, no estaríem en condicions de regatejar.

Aquests dies confinats, emborratxats com estem de ‘postureig’ a les xarxes, un extraterrestre que es fes de Facebook, Twitter o Instagram podria afirmar que les famílies catalanes són intensament lectores, i que a totes les cases tenen prestatgeries Billy a petar de lloms enllustrats. Però al món real hi ha entorns familiars igual de respectables on els llibres són una cosa que no es viu, o que es viu transitòriament mentre hi ha menors i lectures obligatòries. Alguns d’aquests entorns els conec una mica bé, perquè en vinc; llars de persones que s’han fet sàvies per altres camins, amb avis que tenen a la vitrina La colmena entre la Enciclopedia de la Salud i els llibres obsequi de la Caixa de Catalunya; amb jóvens que no fallen a les novetats que els lletruts van batejar com a ‘mediàtiques’, amb el nas aixecat i despectiu, que és una manera de menysprear-ne també els consumidors sense que sembli massa evident.

Doncs al nostre país no n’hi deu haver pocs, d’aquests consumidors concrets, perquè fa tot l’efecte que cada any surten –o sortien– més llibres fets expressos per al llampec del 23 d’abril, senyal que es deuen –o es devien– vendre prou bé, i així anava rodant la roda que enguany no anirà tan fina. Parlo a nivell d’usuària i no sé si m’ho confirmaria el sector: les iniciatives per a comprar llibres aquest Sant Jordi fantasma (cliqueu-les!) exigeixen una certa predisposició militant, i entre els militants no hi ha tanta tirada cap al gènere de consum ocasional, en concret per a l’ocasió santjordiana. Sigui com vulgui, els ingressos de la diada que salven l’any a moltes llibreries deuen provenir en una part més o menys considerable d’aquest producte i de les butxaques de compradors no habituals. I tu: també s’ha de celebrar.

Si ens creiem que en un país normal hi ha d’haver de tot, ho hem de voler tot. Lluny de les polèmiques cícliques sobre si la gent llegeix tant o tan poc, el que aquí ens amoïna més és la llengua amb què llegeixen què. Se me’n fum si és l’última parida del youtuber o instagrammer del moment, si un altre llibre sobre el procés o si el premi superdotat d’una multinacional. Ja sé que amb el youtuber o l’instagrammer ho tenim magre, però avui no ho podrem tocar tot. Em conformo a fer notar que al present ja ens passem tot lo dia llegint textos informals a les xarxes, inventant-nos llengua a cada hora per WhatsApp, i crec el futur del català escrit depèn urgentment de tenir-ne cobertes totes les formes a les parades de Sant Jordi. Que tant qui les busqui com qui no, se les trobi. Sobretot els no-lectors més jóvens: que hi ensopeguin de nas ni que sigui un dia, que ja serà més que no hi ensopeguin mai.

Com que ho vull tot, vull veure manuals de ‘Bricoheroes’ o antologies d’Adolescents.cat al costat de la perla d’un nou talent literari; vull veure reculls de monòlegs vorejant els límits de l’humor en la meua llengua al costat dels premis d’honor de les lletres catalanes; vull veure totes les possibilitats del català escrit trobant el seu públic i que no quedi cap buit per omplir, perquè ara per ara els llibres encara passen per controls lingüístics (deixo una pausa perquè en penseu el que vulgueu) i deixar el català de la quotidianitat a mans de la imaginació de cada usuari és d’una temeritat catastròfica. I posats a somiar, tot això que vull, ho vull generosament subvencionat i publicitat, perquè abandonar una llengua minoritzada a la selva de la llei del mercat és clavar-li un cop de llança mortal.

Per a les llengües amb estats en contra tots els llibres són més que llibres, i amb el preu que valen sempre adquirim alguna cosa més. En tot cas, de cara a aquest Sant Jordi que no caldrà mirar si plou, comprem els que ens vinguin de gust però comprem-ne, anticipadament o fent-nos-els portar, i en llibreries de quilòmetre zero, que són la punta d’un iceberg càlid de treballadors locals. I encara un record final per la dita que diu que per Sant Jordi una cosa són els llibres que es venen, i una altra els que es llegiran, perquè si una lliçó podem treure del confinament és que un llibre pendent ens pot caure a les mans de la manera més inesperada.