Simone de Beauvoir i Zaza
Élisabeth 'Zaza' Lacoin i Simone de Beauvoir a Gagnepan, 1928, (c) Association Élisabeth Lacoin.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A nou anys, la petita Sylvie va conèixer una nena nova a l’escola. Andrée era una mica més gran que ella, i tan intel·ligent, independent i espavilada que des del primer moment la va fascinar; l’amistat va ser instantània. De tan juntes que anaven sempre, a l’escola van començar a anomenar-les ‘les inseparables’, i aquest és el títol que va escollir Sylvie Le Bon de Beauvoir per a la novel·la curta que narra la història de l’amistat entre Simone de Beauvoir i Élisabeth Lacoin, anomenada Zaza, que va morir a vint-i-un anys.

Simone de Beauvoir va escriure Les inseparables el 1954, quatre anys després d’haver publicat El segon sexe. Però la novel·la va romandre en un calaix fins que ara, trenta-quatre anys després de la mort de l’escriptora, Sylvie Le Bon de Beauvoir, filla adoptiva i hereva i curadora de la seva obra, ha decidit de publicar-la. En català ha estat publicada per Angle Editorial.

“Aquesta novel·la va ser escrita en un moment en què Simone de Beauvoir dubtava entre dues expressions literàries: ficció i autobiografia. Volia explicar la seva història i es va trobar fent que Zaza parlés per ella. En aquesta forma, per tant, els seus escrits no la podien satisfer”, explica Sylvie Le Bon. Tanmateix, no va desfer-se del manuscrit, com havia fet amb altres novel·les inèdites. Ara, després d’haver estat treballant en la reedició de les memòries de Simone de Beauvoir, Sylvie Le Bon ha vist que era el moment de publicar aquesta novel·la, que tant Simone com Jean-Paul Sartre havien considerat “massa íntima” per a publicar en vida.

Coberta de la novel·la ‘Les inseparables’, publicada per Angle Editorial i traduïda per Margarida Castells Criballés.

La dedicatòria de Les inseparables és “A Zaza”, i de Beauvoir hi escriu: “Si tinc llàgrimes als ulls, avui al vespre, és perquè vostè és morta o bé perquè jo visc?… Li hauria de dedicar aquesta història, però sé que vostè no hi és, i és per un artifici literari que aquí li adreço la paraula. En definitiva, aquesta no és pas realment la seva història, sinó sols una història inspirada en nosaltres. Vostè no era Andrée i jo no sóc pas aquesta Sylvie que parla en nom meu.” Però malgrat els canvis de noms i cronològics, sí que és la seva història: Simone de Beauvoir és Sylvie Lepage, Élisabeth Lacoin és Andrée Gallard a la novel·la i en lloc d’estiuejar a Gagnepan ho fa a Béthary. El nexe en comú entre la realitat i la ficció, el terme “inseparables” per a referir-se a totes dues.

Una novel·la en què no tan sols s’expliquen els sentiments de Simone de Beauvoir cap a la seva amiga Zaza sinó que també esdevé un testimoni de les bases del pensament de l’escriptora francesa: la lluita contra les opressions de gènere, contra el conformisme burgès i per la llibertat de pensament.

Una amistat amorosa

“En els llibres, la gent es fa declaracions d’amor o d’odi obertament, gosen dir tot el que els passa pel cap, per què no pot ser així a la vida real? Caminaria dies i nits sense menjar ni beure només per veure Andrée una hora o per estalviar-li un disgust, i ella no en té ni idea!”, diu Sylvie/Simone, plena d’aquest sentiment que té per la seva amiga, amb qui, malgrat tot, es tracta de vostè perquè l’educació que han rebut les encotilla i no els permet cap familiaritat.

Des que es coneixen a deu anys al col·legi Adélaïde (Adeline Desir a la història real), sent aquest vincle que la lliga a Andrée/Zaza. Una nena tan intel·ligent com ella o més, audaç, independent; molt diferent de la resta d’alumnes i una persona amb qui pot tenir converses llarguíssimes. Quan torna a l’escola després del primer estiu separades, Sylvie no sap per què se sent tan desolada fins que, setmanes més tard, torna Andrée; l’havia trobada tant a faltar que escriu “viure sense ella no era viure”.

“Va ser una amistat amorosa, va ser el primer amor de Simone de Beauvoir”, explica Le Bon de Beauvoir, que descriu les emocions de la petita Simone: “Certament, per a la nena de deu, de tretze anys, era un sentiment innominat, innominable: ‘deu mil sols’ donaven voltes dins el seu cor, era tot el que sabia. Aquesta vulnerabilitat de la joventut, aquesta ignorància del seu propi cor té alguna cosa d’emotiu.”

La Sylvie nena escriu que, per a ella, Andrée ho és tot, malgrat que no li ho diu i que sap que el sentiment no és recíproc, com a mínim amb la mateixa intensitat. El punt d’inflexió de l’amistat arriba quan Sylvie confessa tot allò que Andrée havia significat per a ella, aquest “tot”. A partir d’aleshores, és Andrée/Zaza qui estima amb més força i, amb els anys, Sylvie/Simone adquireix “una força, una fermesa i una determinació superiors”, mentre que ella continua havent de lluitar amb les cotilles que li imposen la família i la societat burgesa.

L’amistat amb Zaza va ser important per a construir el caràcter de Simone de Beauvoir, segons que explica Le Bon: “A la vora de Zaza va trobar una gran felicitat, va conèixer la joia d’estimar. Admirava la seva vivacitat, la desimboltura, tot allò que Zaza tenia de diferent d’ella. Gràcies a ella, Simone va abandonar el seu caràcter de nena sàvia i va aprendre independència i falta de respecte.”

Zaza i Beauvoir, 1928 (c) Associació Élisabeth Lacoin.

Ressuscitar Zaza

La mort de Zaza a vint-i-un anys va trasbalsar molt Simone de Beauvoir, fins al punt que se’n sentia culpable. Va escriure a les seves memòries: “Havíem lluitat juntes contra el destí repulsiu que teníem al davant, i durant molt de temps vaig creure que havia pagat la meva llibertat amb la seva mort.” Aquesta mort va ser un punt d’inflexió, també, per a Beauvoir: “Va ser un moment en què per a Simone es va obrir la infinitat del món, va ser per a ella una experiència aclaparadora i inoblidable.”

Durant la seva vida, va voler ressuscitar Zaza per mitjà de la literatura unes quantes vegades, però no se’n sentia satisfeta. “Les inseparables és el cinquè i penúltim intent, i la transposició és particularment fidel a la realitat dels esdeveniments”, explica Le Bon. Aquests intents de tornar Zaza a la vida amb la ploma, de treure-la de l’oblit, eren “una catarsi perquè aquesta tragèdia la perseguia; perquè sobreviure li semblava, en cert sentit, una falta”.

Sylvie Le Bon de Beauvoir va ser estudiant de Simone de Beauvoir i es van fer íntimes amigues. Parlaven de tot i tenien una relació tan estreta que de Beauvoir va decidir d’adoptar-la perquè ella fos la seva hereva i en gestionés l’obra una vegada morta. Sylvie Le Bon explica com havia parlat amb Simone de Zaza i com la seva figura i record eren importants per a la vida de la filòsofa: “Parlàvem ben sovint de Zaza. Em mostrava fotografies, m’explicava les seves estades a la propietat de Gagnepan, l’hostilitat de la mare de Zaza, les tasques socials que imposava a la seva filla per prohibir-li tot cara a cara amb la seva amiga, el seu odi dels intel·lectuals. Li agradava que li fes preguntes i jo no me’n privava. Ens demanàvem què hauria estat de Zaza si hagués viscut. Cada vegada que una noia li escrivia que vivia un drama familiar, la figura de Zaza ressorgia. Tant és així que fa temps que tinc la impressió que Zaza forma part de la meva vida.”

Simone de Beauvoir.

Qui va assassinar Zaza?

Segons els metges, Zaza va morir d’una encefalitis viral; però a la pregunta sobre què li va causar la mort, “Simone de Beauvoir hauria respost: Zaza va morir d’haver estat excepcional; l’havien assassinada, la seva mort va ser un ‘crim espiritual’.” Perquè el dogma de la fe i les tradicions i els costums burgesos havien tallat les ales d’una noia que volia ser lliure i triar.

Les inseparables és un retrat de la vida d’Andrée on Sylvie, malgrat ser-ne la narradora, hi apareix ben poc: no en sabem les inquietuds, ni com li va a casa ni a la universitat. Només la seva relació amb Zaza i el seu entorn. Sembla que Simone de Beauvoir repassi tots els fets de la vida de la seva amiga per provar d’entendre per què va morir. En aquest retrat, la família de Zaza, sobretot la mare, es converteixen en els seus botxins.

La vida d’Andrée/Zaza és marcada per les opressions que sofreix pel fet de ser dona i burgesa. Sylvie pensa, en la novel·la: “Jo me n’alegrava cada cop més, egoistament, que els bolxevics i la crueltat de la vida haguessin arruïnat el meu pare. Estava obligada a treballar i els problemes que treien el son a Andrée no m’incumbien.” De Beauvoir presenta una societat en què s’organitzen balls per a casar les joves, en què les dones no poden triar la seva llibertat perquè han de complir uns requisits, entre els quals no hi havia anar a la universitat –finalment la mare s’hi va avenir, però no gaire contenta–, ni treballar, ni estar soltera.

A la novel·la es veu la construcció d’aquestes opressions i la presa de consciència de Sylvie d’allò que viu Andrée. La mare que de nenes li havia semblat molt més permissiva que no pas la seva. L’oasi que era la casa d’estiueig a Béthary (Gagnepan a la història real). Tot plegat va tornant-se fosc a mesura que Andrée es fa gran i comença a tenir “responsabilitats”. Durant la primera estada com a convidada a Béthary, Sylvie pensa: “Per primera vegada em vaig adonar que aquell somriure de mare benèvola ocultava una trampa. Sovint havia tingut enveja de la independència de què Andrée gaudia i, tot d’una, em va semblar que aquella gran casa pairal, aquella vasta família… Tot plegat: una presó amb les entrades i les sortides molt ben custodiades.”

Zaza, Simone i Geneviève de Neuville a Gagnepan, 1928 (c) Associació Élisabeth Lacoin.

Durant els mesos d’estiu a la casa de camp, la mare d’Andrée l’omple de tasques a fer i la casa és sempre plena. Ni un minut per a ella, ni una ocasió per a sortir-se d’allò marcat. La pressió era tal que per tenir temps per a ella, la jove es fa un tall al peu amb una destral. L’episodi també va passar a la vida real, i la mateixa Zaza ho explica a Simone en una carta del 3 de setembre de 1927: “Tenia tantes ganes de solitud, i era tanta la impossibilitat de divertir-me que sentia, que em vaig clavar un cop de destral al peu per no participar en l’expedició. Vaig passar vuit dies estirada a la gandula, sentint frases de commiseració i exclamacions sobre la meva imprudència o la meva mala traça, però almenys vaig obtenir una mica de solitud i el dret a no parlar i a no divertir-me. Espero que no m’hauré pas de tallar el peu durant la seva estada.”

Simone de Beauvoir va saber en primera persona com n’era, d’opressiva, la burgesia, per la família de Zaza; les reiterades anul·lacions dels actes que se sortien de la norma, la severitat d’una mare que la tenia lligada a mil tasques i compromisos socials per apartar-la de les amistats que “no li convenien”, la prohibició de veure’s amb pretendents inadequats. “Zaza va morir perquè havia intentat ser ella mateixa i la van convèncer que aquella pretensió era dolenta”, escriu Sylvie Le Bon de Beauvoir a l’epíleg, i explica: “Als ulls de Simone de Beauvoir, la mort de Zaza va ser un assassinat, i el conformisme burgès n’era el responsable. Això és cabdal, perquè aquesta presa de consciència li va permetre el seu alliberament personal i va contribuir a nodrir la força alliberadora de la seva obra futura.” No tan sols pel pensament feminista sinó també per la seva filosofia, al cor de la qual hi ha l’afirmació del valor absolut de la subjectivitat, “no pas de l’individu, un simple nombre en relació amb la mostra, sinó de la personalitat única que fa de cadascun de nosaltres ‘el més irreemplaçable dels éssers'”.

El 13 de novembre de 1929, Simone de Beauvoir va escriure una carta a la seva inseparable. La lletra segurament mai no va ser llegida per la seva destinatària, que va morir el 25 de novembre, però esdevenia el comiat de Beauvoir a Zaza: “L’aprecio més que mai en aquests moments, estimada, en passat, en present, la meva estimada inseparable. Un petó molt fort, Zaza estimada.”

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.