Els dibuixos de la guerra i la revolució del 1936 signats per Sim van ser coneguts arreu del món. Però fins avui l’il·lustrador, cartellista, dibuixant i pintor de projecció internacional que els va realitzar continua essent prou desconegut entre nosaltres. Juntament amb les fotos de Capa i Centelles, o el Gernika de Picasso, entre més, els seus dibuixos són una de les imatges icòniques del conflicte. Els seus retrats presos del natural, al carrer, com instantànies dibuixades, el 19 de juliol a Barcelona, i després al front d’Aragó, foren de les primeres a fer la volta al món.

Foren portada de la revista Life, per exemple, i il·lustració del reportatge “Revolution in Barcelona”, publicat el febrer del 1937. I la CNT-FAI els va editar en l’àlbum Estampas de la revolución española. 19 de julio de 1936, amb notes en castellà, francès i anglès, que circulà per Europa, el Canadà i els EUA.

Gràcies a SIM, dibuixant de la revolució, de Joan Prados i Jaume Rodón (Viena Edicions), fruit de deu anys d’una recerca intensa i pacient, ara descobrim exhaustivament per primera vegada la vida de l’artista José Luis Rey Vila, Sim, nascut a Cadis el 1900 i mort a París el 1983. Amb un suport de més de cent cinquanta il·lustracions en color, moltes inèdites, els autors ressegueixen la seva vida i obra, descobrint-nos un artista nat, polifacètic, anarquista, naturista, esperantista i vegetarià, que, a més de dibuixar la revolució i la guerra (del Marroc fins al Maig del 68, passant per la guerra del 1936-1939 i la segona guerra mundial) fou dibuixant publicitari, pintor, retratista i il·lustrador de revistes i llibres selectes.

Entre Capa, Centelles, Sim i Picasso es podria fer un calidoscopi que retornés a la vida el patiment i la glòria, el terrabastall i el silenci dels camps de batalla i la vida a la rereguarda. Amb un sòlid denominador comú: el gest, la mirada, les cares, el drama i les il·lusions que van impregnar l’esperit i les vides de la gent desconeguda, els éssers anònims que lluitaren pels carrers i que foren víctima dels bombardaments, els soldadets del front, les milicianes orgulloses, la valentia i la fermesa del jovent, la tristesa i la por de les mares i àvies. A tots ells els va matar la guerra, o la pau, però resta l’empremta i el sentit de la seva vida en les il·lustracions de Sim, de traç brusc, precís i segur, contundent i molt sensible, que, com una instantània fotogràfica, captura instants d’acció, com si fossin fotogrames d’un film. Són dibuixos impregnats de moviment que ressusciten l’esperit i la força vital dels seus protagonistes mentre inciten l’espectador a imaginar l’abans i el després d’aquell instant.

Capa, Centelles i Picasso i el valor del seu treball en aquells moments han estat adequadament valorats, explicats i divulgats. De Sim, en coneixem una petita part de l’obra, però ben poc sabem d’ell i la seva vida. És un més dels personatges interessants que es van perdre en les boires de la guerra i el laberint de l’exili. El bon treball de Joan Prados i Jaume Rodón, tenaç i intens durant deu anys, ens descobreix l’aventura vital i la personalitat de l’autor, alhora que ens mostra moltes més obres de l’artista que s’havien perdut i dispersat o que restaven ocultes en arxius particulars, familiars, biblioteques o cases de col·leccionistes. El conjunt és presentat impecablement en un altre llibre excel·lent de Viena Edicions.

Sim segons Carles Fontserè
Personalment, vaig tenir notícia de l’existència de Sim gràcies a l’amic Carles Fontserè, que també em va descobrir Helios Gòmez. De fet, ens els va fer descobrir a molta gent, inclòs al fill d’Helios Gòmez, Gabriel, que fins que no va conèixer Fontserè no sabia res de la història del seu pare, excepte que havia passat anys empresonat a la Model. Fontserè sentia un afecte especial vers els seus vells companys de trinxera artística i llibertària que no havia tornat a veure mai més. L’admiració que li provocaven les seves obres i el silenci injust que les havia sepultades es van transformar de seguida en passió per a fer-los conèixer i tornar-los a introduir en la història i la cultura. Sobretot d’ençà que, en tornar a Catalunya als anys setanta, es va adonar que gairebé ningú no sabia qui eren ells i que no coneixien tampoc les seves obres. A Fontserè, no el movia la nostàlgia, sinó la justícia i la veritat històrica. Era el seu combat etern.

Ell sabia com ningú la importància que havia tingut la tasca de tots ells en el cartellisme, la propaganda política i la il·lustració de guerra, i l’impacte popular d’aquelles obres que ell definia com ‘un crit enganxat a la paret’.

Això no obstant, la gran icona de la guerra civil és el Gernika de Picasso. Fontserè, sempre lliure, iconoclasta i provocatiu, em deia: ‘Se’n parlava molt mentre Picasso el pintava per al Pavelló de la República de l’Exposició de París de maig de 1937. Allò ens intrigava. Pensa que nosaltres pintàvem i imprimíem obres gairebé cada dia des del 19 de juliol del 1936. Quan finalment vam veure el Gernika, per a nosaltres va ser una gran decepció. En aquells moments no calia fer allò per a ajudar als del front o la rereguarda. Nosaltres crèiem que el nostre art al servei de la revolució i la causa republicana havia de transmetre un missatge clar, apassionat, convincent, que animés la gent. Què era allò del Gernika? Semblava l’explosió d’una bombona de butà en una granja. A més, hi ha espases o llances. Jo vaig ser al front, també. Nosaltres no fèiem la guerra amb llances, sinó amb metralletes, granades i baionetes’, comentava amb sarcasme.

Fontserè ha estat, lògicament, una de les moltes fonts consultades per Joan Prados i Jaume Rodón. A més d’allò que l’artista explica a Memòries d’un cartellista català (1931-1939) (Editorial Pòrtic), els autors van tenir accés a un escrit inèdit de Fontserè sobre Sim que els va proporcionar la vídua, Terry Broch, i que reprodueixen en el llibre.

Així sabem que José Luis Rey Vila, Sim, no va ser acceptat en el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya malgrat l’aval i l’admiració de Fontserè perquè un tal Rafael Tona, comunista del Comitè Revolucionari, s’hi va oposar al·legant que era un infiltrat feixista. Fontserè creia, més aviat, que la profusió de banderes anarcosindicalistes en els dibuixos de Sim van provocar el rebuig de l’estalinista. Poques setmanes després, aquelles obres que el sindicat havia rebutjat van ser editades per la CNT-FAI en l’àlbum Estampas de la revolución española. 19 de julio de 1936, impreses en els tallers Graphos, col·lectivitzats.

Fontserè subratlla que, mentre ells organitzaven el Sindicat en un casalot del segle XVIII requisat a uns marquesos, Sim recorria els carrers de la ciutat prenent apunts al natural ‘d’homes i dones del poble amb el fusell en mà lluitant a les barricades. Caps proletaris d’herois amb els mocadors al front tacats de sang i grups victoriosos de milicians intrèpids desfilant amb profusió de banderes anarquistes. Els ulls blaus de Sim, penetrants, interrogants i sempre somrients, van aconseguir captar amb autenticitat documental l’ambient tràgicament festiu d’aquella jornada memorable del 19 de juliol a Barcelona i així ha quedat com un monument històric malgrat els anys que han passat.’

‘Era una tècnica de traç enèrgic i pinzellada vigorosa de tinta xinesa treballada a l’aiguada amb besllums de colors diluïts en la transparència del paper vegetal que utilitzava l’artista’, defineix Fontserè, que es va meravellar dels seus dibuixos, fins al punt de qualificar Sim de ‘pintor de la revolució’, tot i que el seu estil era ben lluny estilísticament dels cartells del Sindicat, que majoritàriament bevien de l’avantguarda russa i alemanya.

De fet, Joan Prados i Jaume Rodón també es van sentir igualment fascinats pels dibuixos de Sim quan van descobrir en una biblioteca particular un calendari il·lustrat per ell amb escenes de la revolució. Allò els va estimular a investigar-ne l’autor i l’obra, i descobrir tot allò que en mostren al llibre.

Del 1936 al 1939, Sim va publicar quaderns de guerra, il·lustrà revistes i realitzà cartells pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat i de més conselleries.

A més de Estampas de la revolución española. 19 julio de 1936 (que, segons els autors, és el més divulgat aquí, a Espanya, França, Anglaterra, als EUA, al Canadà i Mèxic i que, segons que han descobert, l’escriptor anarquista Ba Jin en féu una còpia en xinès el 1938, reeditada el 1948, titulada La Aurora de España), també va publicar 12 escenas de guerra (1936) en un petit quadern pel Comissariat de Propaganda. En els anys vinents aquestes imatges serviren per a editar calendaris, cartells i targetes postals. Sim s’autoedità España. Jornadas heroicas. Julio 1936 / Jornades heroiques. Juliol 1936, del qual hi ha poquíssims exemplars localitzats. I un conjunt de làmines que no es van editar mai, que els autors han intitulat: Cuaderno del horror. De totes elles hi ha molt bones reproduccions al llibre SIM. Dibuixant de la Revolució.

José Luis Rey Vila, Sim abans de Sim
Sim no va tenir fills, que se sàpiga. Es va casar amb una francesa per legalitzar la seva situació a l’exili de París i el matrimoni va durar poc. Durant aquests deu anys d’investigació els autors han pogut localitzar familiars seus i alguns veïns i coneguts de la família que els han permès de reconstruir la peripècia vital de José Luis Rey Vila.

La resumeixo. Va néixer a Cadis el 1900, estudià en un internat catòlic de Gibraltar, de ben jovenet tingué molt clara la seva vocació artística, assistí a classes d’art a Cadis i a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, la Llotja. Durant la guerra del Marroc va estar embarcat en un creuer de l’armada espanyola. L’experiència el va marcar per sempre més. D’aquí sorgiren un seguit de dibuixos antimilitaristes i antigovernamentals que va titular ‘¿Derrota en Marruecos? ¿O el menosprecio del Estado español a sus soldados?’, i que restà inèdit durant la dictadura de Primo de Rivera. Joan Prados i Jaume Rodón n’han pogut recuperar un parell d’originals. Allà també es devia forjar el seu esperit llibertari. ‘Rey tornà d’Àfrica essent anarquista, vegetarià, feminista, esperantista i naturista’, escriuen els autors del llibre.

Il·lustrà llibres, dibuixà en revistes i diaris com La Esfera, Mundo Nuevo, Revista Ford i dissenyà cartells publicitaris diversos, ocupant-se especialment durant uns quants anys de la publicitat dels magatzems barcelonins Santa Eulàlia. Diuen que els seus dots de seducció li van obrir moltes portes gràcies a les seves amistats femenines com Elvira Augusta Lewi i Mariluz Morales, una dinàmica que també el va acompanyar a l’exili parisenc on, entre les seves admiradores, hi havia crítiques d’art, escriptores i princeses.

El 19 de juliol i el naixement de Sim
Potser Joan Prados i Jaume Rodón han resolt la gran incògnita que s’amaga darrere l’acrònim Sim, que, evidentment, no té res a veure amb les inicials de José Luis Rey Vila. Una fotografia i els records de veïns i familiars els permetrien de provar la hipòtesi que l’autor era bon amic de Simone Weil a qui, probablement, potser va conèixer en els ambients anarquistes i culturals que el pintor freqüentava en les estades a París que ja havia fet abans de la guerra del 1936-1939.

En tot cas, la filòsofa francesa Simone Weil, vinculada llavors tant a grups pacifistes com sindicalistes revolucionaris, no va dubtar de desplaçar-se a Barcelona l’estiu de 1936 amb un carnet de periodista. Es va allistar a les Brigades Internacionals i, amb una granota de mecànic de la CNT i un fusell, va integrar-se breument a la columna Durruti, a Pina d’Ebre, on va tenir un accident que la va obligar a retornar a Barcelona. Va ser hospitalitzada a Sitges i és possible que, mentre es recuperava, fos allotjada durant un temps a la casa familiar de Sim a Horta. De fet, hi ha una foto de Simone Weil, Sim i els seus pares a la Font d’en Fargues. Els records de veïns i familiars també hi coincideixen.

La primera vegada que José Luis Rey escriu ‘Sim’ és en un retrat de la seva amiga francesa, a qui amistosament devia anomenar així. És lògic, doncs, que en homenatge a ella, signés tots els seus dibuixos de la revolució i la guerra amb aquest acrònim.

Simone Weil s’hi va passar uns dos mesos, aquí, segons que afirma ella en Écrits historiques et polítiques (París, 1960). En un fragment recollit per Hans Magnus Enzensgberger en ‘El curt estiu de l’anarquia’, versió Virus editorial 2014, Simone Weil afirma: «Vaig haver de sortir d’Espanya contra la meva voluntat; tenia la intenció de tornar-hi, però hi vaig renunciar voluntàriament. Ja no sentia la necessitat interior de participar en una guerra que ja no era, com havia pensat al principi, un enfrontament entre masses de pagesos famèlics i els terratinents i els seus còmplices, els capellans, sinó una confrontació entre les potències europees: Rússia, Alemanys, Itàlia.»

El seu amic Rey Vila, potser, se’n va endur una decepció similar. Sembla que en un viatge a París pel maig del 37, probablement encarregat pel Comissariat de Propaganda per a assistir a l’Exposició Universal, va decidir de restar-hi. El seu exili, doncs, començà el maig del 37, precisament quan els comunistes van guanyar l’hegemonia en el bàndol republicà i els anarquistes havien sortit de la Generalitat. En veure que els seus camarades de la CNT-FAI i el POUM eren reprimits i perseguits, segurament, com la seva estimada Simone Weil, Sim devia decidir de no tornar a Barcelona.

París i la ligne essentielle
A París, Rey Vila continuà pintant i dibuixant. Amb la seva mirada gairebé d’òptica fotogràfica, plasmaria també l’ocupació nazi i l’alliberament de la ciutat i, anys després, la revolta del Maig del 68. Va il·lustrar revistes i llibres, entre els quals El Quixot, Novel·les exemplars, i els poemes d’un seu amic, Marcial Retuerto (Tour d’Ivoire). També va pintar escenes costumistes de la seva Andalusia natal com la Fira d’Abril, bailaores i toreros.

El seu pensament artístic, el va sintetitzar en el concepte de la ligne essentielle (‘la línia és, la resta existeix’), sobre el qual va fer conferències a La Sorbone.

Ell l’explicava així: «Quan ens apropem a qualsevol ésser viu rebem un primer xoc visual, vet aquí el punt de partida del meu sistema lineal. Es constata primer l’embolcall carnal, després penetrant més a fons el subjecte es detecta una carcassa, un esquelet. Un cop descobert aquest esquelet, es percep que hi ha quelcom més: hi ha, encara mal definida, una línia que es detecta. Aquesta és la línia que s’ha de traduir.»

Joan Prados i Jaume Rodón diuen que, de jovenet, quan va abraçar el naturisme, a Rey Vila, li agradava de pintar i viure despullat. Al seu estudi parisenc de Buttes-Chaumont hi accedien lliurement els coloms i tenia esplèndides vistes a les teulades de Montmartre i el Sacre-Couer. Allà el va trobar mort la germana un matí assolellat, el 23 de maig de 1983.

Anarquista i pacifista: les raons d’un gran pintor de guerra
No hi ha dubte, crec, que els seus dibuixos de guerra i revolució són els més importants de la seva producció artística, extensa i en part desapareguda. Rey Vila, Sim, era anarquista i pacifista, naturista i antimilitarista: des del Rif, la guerra li provocava horror. Tot i això, podria semblar que, paradoxalment, on més va saber afinar el seu talent era en allò que més odiava: la violència. Però els seus dibuixos sota la violència plasmen tota una altra cosa: la vida, el sentiment de les persones, la por, la desemparança, i també l’orgull, el coratge dels guerrers. Són com flaixos, com fragments de foscor il·luminats momentàniament per un llampec, per un instant d’explosió. Espurnes de vida sota les bombes i la destrucció.

«Tal com passa sovint a la vida –apunten Joan Prados i Jaume Rodón– aquest testimoni d’una tragèdia propicià l’aparició del millor Rey Vila com a artista.» Ell mateix reconeix en carta a una neboda que totes les guerres que ha viscut l’han fet patir molt, però li han forjat l’ànima i el caràcter i li han proporcionat temes per a un seguit de creacions artístiques que potser no haurien vist mai la llum si la seva vida hagués transcorregut més plàcidament.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb