Sílvia Soler

Nosaltres, després (Univers) és la novel·la que acaba de publicar Sílvia Soler, i que ja s’ha convertit en tot un èxit de vendes. De nou, l’escriptora badalonina parla de la família i els amics, un tema recurrent a la seva obra. Tot i que aquesta vegada n’escriu des de la maduresa. I valora més que mai la necessitat de saber-se reconciliar amb la gent que estimes, siguin els amics, la família o la parella.

Soler confessa que aquesta és la novel·la que més ha treballat i es mostra molt satisfeta amb el resultat. La tenia a mitges quan li van diagnosticar un càncer de pit, cosa que la va desconnectar completament de la història que volia explicar. Mesos després, hi va tornar amb molts dubtes, però finalment creu que l’esforç ha valgut la pena: “Em diuen que és la meva millor novel·la amb molta diferència.”

És un llibre molt especial? Tots ho deuen ser, però llegint la dedicatòria i els agraïments, penso que sí…
—És un llibre especial per les circumstàncies en què ha estat escrit. El vaig començar escriure a principi del 2019. Però quan en tenia escrita només mitja part, a principi del 2020, em van diagnosticar un càncer de pit. Evidentment, en aquell moment la novel·la es va aturar. Però no només vaig parar d’escriure, sinó que durant sis mesos o set en què estava molt fumuda, no hi vaig ni pensar. De fet, la donava per perduda. Quan m’hi vaig tornar a posar, pensava que no la salvaria. Quan escrius una novel·la, en certa manera crees un món i, amb la malaltia, jo havia marxat. En el meu cap, ja no existia aquell món. Pensava que no hi tornaria a connectar. Però ho vaig intentar, i la sorpresa va ser que aquelles estones en què em posava escriure eren l’únic moment en què no pensava en la malaltia. Fins i tot diria que em trobava millor, estava molt concentrada. Va ser un refugi. Em va sorprendre, però no només la vaig salvar, sinó que la vaig acabar escrivint d’una tirada. He tingut molt de temps per a repassar-la. Diria que és la novel·la que més he treballat. Per tant, sí que és una novel·la molt especial.

Enmig de tot això, també s’hi barreja una pandèmia, no devia ser fàcil.
—Per una banda, va fer que el procés del càncer fos una mica pitjor, la gent no em podia venir a veure a l’hospital ni a casa. Vaig estar menys acompanyada que no ho hauria estat en un altre moment de la meva vida. Però, per una altra banda, la pandèmia no em va afectar tant. Quan va arribar el confinament per la covid, jo ja tenia el meu confinament propi, que era el del càncer. Tinc la sensació que no ho vaig viure de la mateixa manera que la gent que estava completament activa, com que ja estava reclosa a la meva habitació…

Malgrat tot, la malaltia no hi és present en el llibre.
—Ja, és curiós. Quan, al final de la baixa, explicava que tornava a escriure, tothom em deia que segur que al llibre es notaria tot allò que em passava. I no és així. És al revés. Quan em posava escriure, m’oblidava de la malaltia i, per tant, no tenia gens de ganes de parlar-ne. Allò que vius sempre es reflecteix en allò que crees, per tant, potser algú hi trobarà alguna coseta, però crec que no.

Els protagonistes de la novel·la hi ha un moment que juguen al: “I si…” És a dir, es demanen com hauria estat la seva vida si hagués passat alguna altra cosa. Vós ho heu pensat, sobre la novel·la? “I si no hi hagués hagut la malaltia o la pandèmia, com hauria estat el llibre?”
—I tant que ho he pensat. Sempre es pot jugar en aquest joc. És més, crec que com més grans ens fem, més tendència tenim a jugar-hi. A mesura que fas anys, es fa més complicat no pensar com hauria estat la teva vida si no haguessis fet allò o no haguessis conegut aquella persona. I, en aquest cas, és claríssim: aquesta novel·la no hauria estat la mateixa si no hagués passat per un càncer.

A més, canvieu d’editorial i aneu a Univers…
—Sí, l’única cosa que m’ha afegit és un punt d’il·lusió i un punt de pressió. És a dir, quan canvies d’editorial sempre hi ha la sensació que ells han apostat per tu i els has de correspondre. I ells de cop es troben amb aquest merder, de la pandèmia i de la malaltia. Aleshores sí que tenia una pressió afegida per a acabar-la. Encara que, per la banda de l’editorial, no em van collar gens, però gens. Em van dir que estigués molt tranquil·la, que fes allò que em convingués. Estic convençuda que si els hagués dit que no podia continuar amb aquesta història, ho haurien entès. L’Esther Pujol, a part de ser la meva editora, és la meva amiga i, per tant, estava molt tranquil·la. Però sí que hi havia aquesta pressió. Una pressió en positiu.

I ara que fa una setmana que ha sortit a la venda i que és un èxit, la pressió s’ha esfumat.
—Ara és diferent. La primera pressió és que es vengui bé. Ara que veig que va bé, tinc la pressió que agradi. Aquests dies, el meu Twitter va omplir de gent que em deia que anava corrents a comprar el llibre, que l’esperaven de feia temps. I això em va fer patir per si no era a l’altura d’allò que esperaven. Ara ja començo a estar més tranquil·la perquè he rebut opinions bones. Fins i tot diria que estic sorpresa perquè gent que sé que s’ha llegit tots els meus llibres em diu que és el millor amb molta diferència. No negaré que això em desconcerta, perquè és una novel·la escrita en unes circumstàncies molt adverses, però estic contenta d’haver-ho aconseguit.

No sé per què us sorpreneu, teniu uns lectors molt fidels…
—Sí, tinc uns lectors molt fidels. He tingut molta sort. Durant una època, m’inquietava una mica pensar que escrivia sempre el mateix. Saps allò que diuen que els escriptors sempre escrivim la mateixa novel·la, i els que no, també, però ho dissimulen? En el meu cas és així. És molt evident, no ho amago. Deu haver-hi gent que pensa: “Mira, la Sílvia Soler una altra vegada parlant de la família i els amics.” Abans, em neguitejava, però amb l’edat m’he adonat que això d’experimentar i fer un canvi només s’ha de fer si hi ha una raó o el cos t’ho demana. Si no és així, per què no continuar parlant de la família i els amics? Aquesta temàtica no s’acaba mai.

De fet, Nosaltres, després, és un llibre que parla de la família, l’amor i l’amistat. Però aquesta vegada és d’un punt de vista més madur?
—M’agrada dir que és un llibre que parla de l’amor, però un amor que té moltes cares. Els personatges d’aquesta novel·la s’estimen, i això és la cosa que importa. Que s’estimin com amics o com a parella, és secundari. Dit això, estic d’acord que sí que és més madura, la novel·la, perquè parla de diverses etapes. De fet, parla des de la infantesa. Però sempre de la perspectiva de la maduresa.

També parla sobre les reconciliacions. Són dues parelles d’amics que s’han d’enfrontar a un gran daltabaix i a dificultats en la infància. Cadascú ho viu a la seva manera, però tots es reconcilien.
—Fan un esforç per a reconciliar-se entre si, però també amb el seu passat i amb les seves accions. I, finalment, treballen per reconciliar-se amb la vida. Des de la maduresa, entenen que la vida de vegades és molt bèstia, i que la postura més intel·ligent és reconciliar-s’hi.

Trobo que són molt generosos, aquests personatges, no sé si ho som tant.
—Ara que m’han arribat les primeres impressions dels lectors, t’he de dir que n’hi ha molts que em diu que ells serien incapaços de reconciliar-se. Jo també crec que són generosos. I no puc dir-te si jo seria capaç de tenir aquesta actitud, però sí que crec que és la més desitjable, perquè si estimes una persona, en el sentit més profund, ha de pesar molt més que no tot allò que ha passat. Per mi, aquesta gent que diu: “Me l’estimava molt, però em va fer tal cosa i mai més”, crec que s’equivoca. Llavors no s’estimaven tant. Si m’estimo molt algú, he de ser capaç de mirar de perdonar. Mirar de comprendre allò que li passa i posar-me al lloc de l’altre. Quan t’estimes algú, s’ha de provar, si no, millor passar pàgina.

No podem explicar què passa perquè si no, el llibre no té gràcia. Però els protagonistes no perdonen, la ferida existeix. Per tant, segurament hi ha una reconciliació sense la necessitat de perdonar?
—Si, m’agrada fer servir la paraula “reconciliar” perquè “perdonar” em recorda el col·legi de monges on vaig estudiar. Però tens raó, segurament és diferent. Fins i tot et diré que hi ha un punt d’egoisme. Crec que els personatges pensen que els compensa de tenir aquestes persones a la seva vida, malgrat haver tingut tots aquests problemes. En realitat, no sempre és així. Ells trien qui volen a la seva vida. En Guillem, un dels protagonistes, té un germà que és molt negatiu. I, malgrat que és el seu germà, una persona molt pròxima, no té cap mania a treure’l de la seva vida perquè no li interessa de tenir-l’hi. En canvi, sé que sonarà molt tòpic, però els amics són la família que han acabat triant. I en Guillem aposta per ells. Aquests personatges han estat abandonats en la infància i ho compensen triant qui volen a la seva vida.

En la novel·la, hi ha un joc constant entre el present i el passat.
—La novel·la va endavant i endarrere i hi ha una situació que és l’actual, un sopar amb els quatre protagonistes. I d’aquí, vaig enrere i veiem per què han arribat fins aquest punt. La primera idea de la novel·la estava centrada en una de les quatre infàncies. Això era la primera guspira. Vaig començar escrivint primer les infàncies dels protagonistes. Quan les vaig tenir escrites, vaig fer allò de desconstruir i tornar a muntar.

Aquest joc fa que, d’ençà del començament, ja saps que hi haurà un daltabaix, fins i tot te’l pots imaginar. Tot plegat origina una necessitat de continuar llegint per arribar-hi. Vols que passi de seguida, i que esclati tot.
—Sabia que tenia un cert risc. Hi ha gent que és molt impacient quan llegeix. Però em vaig arriscar. Creia que era absolutament imprescindible que el lector tingués aquesta sensació que descrius. Era important que, quan esclatés tot, el lector ja conegués molt bé aquests personatges. Sempre he pensat que la infància ens determina molt i m’interessava que el lector sabés molt bé com eren els personatges de petits, com s’havien conegut i madurat. D’aquesta manera, l’explosió arriba quan ja els tens molt interioritzats.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.