Sílvia Soler acaba de publicar Els vells amics, una novel·la en què reflexiona sobre l’amistat de llarga durada, una amistat diferent de totes les altres. ‘Continuem essent amics pel simple fet de voler mantenir aquella amistat’, diu. En el curs del llibre, es descobreix l’evolució d’un grup de cinc amics que es coneixen estudiant belles arts. Tots ho veuen clar: volen ser pintors. Però la vida els acaba portant per camins molt diferents. Alguns lluitaran per la seva vocació, alguns altres es reinventaran i alguns hi renunciaran només de començar. Analitzant el procés creatiu d’una novel·la, Sílvia Soler ens fa veure que també té una part de negoci i que, per tant, implica exigència. Així mateix, ens explica com ha viscut el fet que una part dels crítics literaris l’hagin menystinguda. ‘Els crítics no m’han tingut en compte ni per bé ni per mal’, diu. Ara ja no hi dóna importància perquè s’ha adonat que la crítica i els lectors no van sempre plegats.

En Els vells amics acompanyeu durant vint-i-cinc anys en Marc, l’Ada, la Lídia, en Mateu i en Santi en una amistat que comença en un viatge d’estudiants a París.
—La intenció era parlar de la vocació artística que per a alguns és difícil de mantenir i per a uns altres difícil de renunciar-hi. També volia seguir l’evolució d’una amistat de llarg recorregut. Però crec que al final tens raó, i és una novel·la sobre l’amistat. No tenia pas aquesta intenció, però ha acabat essent així i em sembla bé. Era inevitable perquè per en aquests personatges l’amistat és fonamental; en canvi, per a alguns la vocació artística deixa de ser-ho.

No parleu de qualsevol amistat…
—M’interessava parlar sobre l’amistat de llarg recorregut, que no és gaire comuna. Hi ha poca gent que arribi a quaranta anys conservant amics de joventut o de la infància. Tinc la sort que m’ha passat i sempre he pensat que és una amistat que no té res a veure amb les altres.

Què la fa diferent?
—En les altres sol haver-hi un motiu: una activitat, una feina, els nens que van a l’escola… T’ajuntes a un entorn a causa d’un interès comú. En canvi, aquesta és l’amistat pura. Continueu essent amics pel simple fet de voler mantenir aquella amistat. I això requereix un esforç, perquè es travessen moltes etapes diferents. Però si aconsegueixes mantenir-la es converteix en el privilegi més gran.

És una amistat que evoluciona… Al principi estan enamorats d’aquella amistat. Al final diuen frases com: ‘De vegades pensava que en realitat ja no érem amics, però estàvem sentimentalment lligats a aquella amistat que ens havia sostingut.’
—Evoluciona completament. En el meu cas, les arrels de l’amistat són en la infància, i ara ja tinc cinquanta-cinc anys. Per tant, és inevitable que això passi per etapes. Hi ha hagut èpoques que ens hem vist cada cap de setmana i en algunes altres, cada tres mesos. Però hi ha una cosa que no ha variat: tots estem enamorats d’aquella imatge de quan érem petits i volem preservar-la. Potser en aquest moment tenim un company de feina que és més amic nostre, però és igual: això no interfereix en aquesta amistat de llarga durada, que és com una xarxa de seguretat d’anar per la vida.

La família sempre és un tema recurrent, en les vostres novel·les. Aquesta no n’és cap excepció, oi? Parleu d’amistat, però en realitat és una família?
—Sí, hi ha molta gent que diu que els amics són la seva segona família. A mi em costa una mica de dir-ho, perquè trobo que a la família hi ha un lligam que supera qualsevol altre. Però aquests amics de llarga durada, que t’acompanyen tota la vida, realment esdevenen una segona família. I de vegades fins i tot una primera família, si la teva no està a l’altura.

En el llibre hi ha al tema de l’amistat, però hi ha un segon tema, que és la vocació artística, en aquest cas la pintura…
—És veritat que aquesta novel·la hauria funcionat igual si en lloc de tenir aquesta vocació, els personatges haguessin volgut ser actors de teatre, escriptors o ballarins. Hi havia d’haver aquesta vocació creativa, això sí. Però, posats a fer, m’interessava de fer-ho en un àmbit que no fos el meu i l’art sempre m’ha encuriosit molt, perquè el procés creatiu d’un pintor el veig molt allunyat del meu. Em venia molt de gust saber-ne alguna cosa més.

Són sis personatges de la mateixa generació, però molt diferents l’un de l’altre.
—Vaig construir aquests personatges imaginant-me per quina raó o en quin entorn havien sentit aquesta pulsió creativa, com s’enfrontaven al fet de tenir aquesta vocació. Un cop vaig tenir definits aquestes cinc actituds que crec que són molt diferents, em vaig imaginar quin entorn, quina història, quina família podia ser coherent amb aquella actitud davant el fet creatiu.

Primer neixen els personatges i després la història?
—M’és difícil d’explicar com escric les novel·les. En realitat, no sempre faig un pas rere un altre. Acostuma a encavalcar-se una cosa amb una altra. Generalment, hi ha un tema sobre el qual em ve de gust de reflexionar, després uns personatges ben construïts que m’acompanyin i finalment ja ve la història. La història va sorgint a mesura que vaig escrivint. Tinc poc pensat on anirem a parar. M’agrada que els personatges em portin.

Com el feu, aquest procés d’escriure?
—Des del moment que acabo un llibre, obro una llibreta on vaig apuntant tot allò que em passa pel cap. Des d’una pel·lícula que he vist i m’ha suggerit una idea a un llibre que he llegit o una frase que m’han dit. Tot d’una manera absolutament caòtica i desordenada. Hi ha un dia que m’assec davant de tots aquells apunts i em pregunto que en faig. Normalment veig que hi ha un tema que hi surt de manera recurrent. Tothom travessa etapes, i llavors hi ha una època en què m’interessa més un tema i èpoques en què me n’interessa més un altre. En aquest cas, vaig veure que els temes recurrents que venien paral·lels eren la vocació artística i l’amistat de llarga durada. A partir d’aquí et poses a escriure.

Per tant, ara, us hem d’imaginar ja amb una llibreta escrivint idees per a la pròxima novel·la? No pareu mai?
—No gaire, i m’agradaria. Aquest ritme que més o menys imposen les editorials em va bé per a no relaxar-me, perquè realment ara em vindria de gust gaudir d’aquesta novel·la, de les entrevistes, grups de lectura, presentacions… Buidar el cap del tot i posar-m’hi d’aquí a un any. Però no ho puc fer. Vaig convertir la literatura en la meva professió i, per tant, la màquina ha de funcionar. Però m’he anat adaptant a aquest ritme i em funciona bé. Ara mateix no escric. Fins a l’estiu ben bé no m’hi posaré, però vaig apuntant idees amb una llibreteta.

Les últimes novel·les que heu fet són corals. En Els vells amics ens trobem cinc personatges i en Un any i mig, sis. Heu trobat en aquesta fórmula una nova manera d’escriure.
—Sí, tot i que no va ser res predeterminat. A mi m’agrada pensar que poso una història al servei d’un tema. Quan tinc la història, penso si hi calen dos personatges, tres o els que siguin. Si a la novel·la següent em convé que hi hagi un personatge únic que parli en primera persona, ho faré i crec que m’hi puc arribar a sentir igualment còmoda. És veritat que aquestes últimes han anat així, segurament perquè les novel·les corals acaben essent més divertides a l’hora d’escriure-les. El moment de crear el personatge és el que em diverteix i, és clar, una vegada n’has creat un… Acaba essent més interessant crear sis perfils diferents, amb sis infàncies, sis entorns…

Cada capítol és una història de dos amics. I, coneixent-los, acabes descobrint la història de tots cinc…
—Aquesta estructura narrativa és el que em va donar l’empenta a l’hora d’escriure el llibre. Quan tens la llibreta amb les idees, passen unes quantes setmanes o uns quants mesos que vas apuntant i vas fent, però no estàs segur que en surti una novel·la. Hi ha un moment que fas una cosa i dius: va, ara sí. En aquesta novel·la això va succeir quan vaig trobar aquesta manera d’explicar-ho. Em va semblar la més adequada per a explicar que, en aquest grup d’amics, no hi ha la mateixa relació amb tots. Amb un, la relació es basa en la diversió, un altre et dóna molt de cònsol i n’hi ha un altres que et sap escoltar. Són com un trencaclosques, les peces es van ajuntant i al final acaben creat un retrat de grup, que és allò que tothom vol preservar. De seguida vaig veure que la manera de fer-ho era aquesta, tot i que em va dur molts problemes. Però em sembla molt original.

Problemes?
—Sí, tenia una dificultat molt grossa, que era que jo centrava el focus en una relació bilateral. Però no podia deixar els altres perduts, perquè en tot moment el lector havia de continuar tenint a la memòria la resta d’amics. A més, havia d’aconseguir que la història del grup anés avançant a la vegada que anava avançant la novel·la. Això em va portar molts problemes, però al final me’n vaig sortir.

Després dels èxits de L’estiu que comença i d’Un any i mig, us enfronteu a un nou llibre amb més respecte?
—Això em va passar de manera més accentuada amb Un any i mig, perquè venia just després del premi. I en aquests casos sempre tens el dubte si l’èxit de vendes és pel premi o per la història. És clar que el mèrit és repartit perquè, si no, no t’haurien donat el premi, però penses que potser és el premi que t’hi ha ajudat. Ara la pressió és la que tinc cada vegada que publico una novel·la. Vols que a la gent li agradi i la llegeixi. La pressió per les vendes la tinc molt ben controlada. No és una qüestió aliena: tinc una responsabilitat i vull que les coses vagin bé, però que no em bloqui.

Ara ja comencen a publicar-se molts llibres. Sembla que competiu perquè el vostre llibre sigui el llibre de Sant Jordi…
—Per mi, és molt més important que al cap de dos anys la novel·la encara tingui vida, tingui presència, que no pas que el dia de Sant Jordi sigui la número u. Entre més coses, perquè hi ha tanta disparitat de criteris sobre l’elaboració de la llista de Sant Jordi… Per mi no és cap qüestió de competició, però entenc que per les editorials sí. Hem de ser conscients que fer llibres també té una part important de negoci. Per tant, em sembla bé que vulguin que tenir els seus llibres ben situats. Per Sant Jordi has de decidir si hi vols jugar o no. Jo sóc partidària de jugar-hi, perquè m’agrada molt. Si vols participar-hi, ja saps que et convé sortir en aquesta època de l’any i que hi hagi un rodatge abans de la data assenyalada. Tampoc no em sembla que ens perjudiqui. Potser l’única cosa és l’acumulació de novetats editorials que hi ha en aquesta època de l’any.

Amb tots cinc personatges compartiu una cosa, que és la vocació artística… No us fa por que, amb aquests terminis que  imposen les editorials, escriure s’acabi convertint més en una professió que no en una vocació?
—Això em va inquietar en un moment determinat, però m’ho vaig treure de sobre sense manies. M’he passat la meitat de la vida adulta treballant com a periodista i somniant desesperadament a poder-me dedicar només a escriure novel·les. Un cop ho he aconseguit, no em puc permetre el luxe de tenir aquest dubte. Vaig decidir que feia allò que volia fer i que n’havia de gaudir. Tinc molt clar que he tingut molta sort i que aquesta aposta de dedicar-me exclusivament a escriure hauria pogut sortir malament, de manera que gaudeixo del privilegi. En contrapartida d’aquest privilegi he d’estar sempre en ‘mode on’, per si arriba una història. Ara, crec que acabaria escrivint les mateixes novel·les, perquè els temes que a mi m’interessen acaben essent sempre els mateixos.

Alguna vegada us heu queixat que els crítics no us fan cas…
—Entenc que faci aquesta sensació, però juro que no me n’he queixat per iniciativa pròpia. Simplement una vegada algú em va preguntar si em feien por les crítiques i vaig respondre que no em feien por perquè no me’n feien. Ja està. En el meu últim llibre va sortir una crítica a l’Ara, però feia anys que ningú no havia fet cap crítica. No em queixo de la meva presència als mitjans, perquè n’hi tinc molta, però crítiques no me’n fan. I la veritat, no sé ni si és bo o dolent. Simplement em vaig limitar a constatar un fet: els crítics no m’han tingut en compte, ni per bé ni per mal.

Sabeu a què es deu?
—En tinc una teoria. Crec que és una acumulació de raons. Crec que hi té a veure l’editorial on he publicat sempre, que té una component més comercial i per tant poc elitista. Que venir del món del periodisme no m’hi ha ajudat. I mantenir-hi encara una poteta tampoc, perquè llavors representa que no ets un escriptor pur. Haver guanyat premis, en contra d’allò que la gent pugui pensar, crec que tampoc no hi ajuda…

Potser no heu tingut el favor de la crítica però si dels lectors…
—Amb els anys, he constatat que el favor de la crítica i el favor del públic no van necessàriament units. No tinc cap queixa de com em va pel que fa a la quantitat o la fidelitat dels lectors, al contrari. També he de dir que no sóc l’única. Hi ha molts autors del país que publiquen molt i tenen molts lectors, però la crítica els passa per alt. Ara, no seria sincera si no digués que en algun moment de la meva trajectòria m’ha inquietat aquest fet. Perquè penses: ostres, que passa? Jo no existeixo? Però ara ja no. És evident que m’interessa que la gent em llegeixi. Escric per això.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb