Karl Marx hauria fet dos-cents anys el proppassat dissabte. Quin paio! Ha aconseguit que, tants anys després d’haver estat enterrat al cementiri de Highgate, a Londres, el 1883, encara parlem d’ell i, sobretot, de la seva obra. I, més encara, de les diverses interpretacions teòriques i pràctiques que la seva obra ha generat en la història contemporània.

Entre les interpretacions pràctiques, hi ha qui vol associar el pensament de Marx al fracàs final de la revolució soviètica; hi ha qui invoca el seu nom per atacar la Cuba castrista o la Xina de Mao. Són els mateixos que solen callar les desigualtats del sistema capitalista, la creixent i desorbitada pobresa de la majoria de la població mundial enfront de la creixent i desorbitada riquesa d’una minoria: en l’actualitat, un 10% de la població mundial controla el 86% del capital global. Ja ho sabem: és més fàcil repetir mil vegades les malures d’un sistema que, fracassat o no, pretenia igualar les condicions dels éssers humans que no atacar el sistema que permet que una minoria exploti una majoria.

Marx va ser un pensador, amb totes les contradiccions que pugui tenir un pensador. (Per exemple, no va prestar prou atenció a la dona com a força revolucionària.) Però té una cosa que cal subratllar: ell va fer un diagnòstic de la seva societat per a poder canviar-la, no per a enfonsar-la encara més en la misèria ocasionada pels poderosos del seu temps, que serien els mateixos d’ara, si em permeteu el disbarat. Ell va detectar un problema i va suggerir una solució (el materialisme històric, entre d’altres) per a transformar el món. Potser tenia raó Leopoldo María Panero quan deia que més que canviar el món, com deia Marx, calia canviar la vida, com proposava Rimbaud, tot recollint l’esperit de Bakunin i l’anarquisme en la Primera Internacional. Però si llegiu les obres de capçalera de Marx, començant pel Manifest comunista, escrit conjuntament amb Friedrich Engels als trenta anys, veureu que el seu propòsit sempre va ser el d’afavorir la majoria.

Hi ha gent que llegeix Marx. I hi ha gent que llegeix –o escolta– Arcadi Espada. Amb una diferència: els qui llegim les obres marxistes ho fem de manera crítica; els qui llegeixen Espada ho fan com a devoció i bavegen cada vegada que ell vomita la ràbia per mitjà de la boca o l’escriptura malaltissa. Ja sabeu que l’últim que ha fet és posicionar-se al costat dels agressors de ‘la manada’, posar sota sospita la víctima d’una violació per tancar files amb el sistema (els jutges, el militar i el guàrdia civil agressors, la tradició masclista espanyola). A ell l’importa una merda el sofriment dels indefensos, sempre està al costat del poder, aquest poder mediàtic que el convida a participar en tertúlies televisives i a escriure en diaris que han oblidat què és el periodisme de contrast.

Sí, Espada treballa al servei del poder. Aquest febrer, ha publicat un llibre que es titula Un buen tio, publicat, naturalment, per un dels satèl·lits de l’editorial Planeta. Sabeu qui és aquest bon tipus? Francisco Camps, l’ex-president de la Generalitat Valenciana, el qui manava mentre al País Valencià creixia la corrupció i els rics es feien més rics i els pobres més pobres. A Espada no l’interessa la història dels dèbils, només vol rescatar la bondat de Camps desmentint que li regalessin els famosos vestits. Amb això ajudarà a arreglar el món, a canviar la vida? No, evidentment, només aconseguirà arreglar la seva vida i la d’aquells pels qui parla, escriu i perboca.

Marx escrivia per canviar el món; Espada (i tants altres carronyers dels damnificats de la desigualtat) escriuen a sou dels qui manen. Vosaltres sabreu on voleu adscriure-us. Jo, sens dubte, m’acullo a l’esperit transformador del marxisme, d’aquell home de qui encara avui dia podem prendre exemple.

(NB: Demano perdó a la memòria de Karl Marx per haver-lo associat al nom d’un periodista que, quan sigui mort, serà oblidat de manera immediata per la història de la humanitat. Quina sort!)

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb