L’estiu passat, en una conferència sobre referèndums a la Facultat de Dret de la Universitat de Toronto, els meus col·legues em demanaven si a Catalunya es podria fer un referèndum d’autodeterminació malgrat l’oposició de l’estat espanyol. La meva resposta ja va ser que el govern i les institucions del país ho intentarien i que, si es feia, el fet realment important seria com se n’aplicaria el resultat i com aquest resultat condicionaria les relacions polítiques de Catalunya amb Espanya, Europa i el món. No esperaven les imatges d’aquell dia. No esperaven que la desproporcionalitat policial en un estat democràtic i de dret pogués esdevenir un element determinant de l’anàlisi i la valoració de la consulta i dels seus efectes.

Quasi un any després, ja es poden treure algunes conclusions del que va significar el primer d’octubre per a la població de Catalunya. D’entrada, cal dir que no hauria estat sobrer d’exposar de manera clara i oberta molts dels detalls de la consulta. Particularment, s’hauria pogut fer públic un informe d’auditoria, independent, fet per alguna empresa o organisme de prestigi internacional, en què es deixés constància del total de vots emesos de la manera més fefaent possible. Calen llums i taquígrafs si es vol que la consulta tingui conseqüències polítiques i legals i si es pretén d’esvair –fins allà on sigui possible– dubtes i llacunes que poden ser utilitzats per uns i per altres per fer prevaler un relat determinat, esbiaixat i avantatgista, del que va passar aquell dia.

No es pot pretendre proclamar una república i que algú et reconegui, internacionalment i nacionalment, si abans no has dissipat incerteses que afecten l’acte polític constitutiu del qual obtens la legitimitat de la teva proclamació. És especialment important el nombre de participants, les condicions de vot, el nombre i la situació de meses i urnes, el vot electrònic i, en aquest cas, el nombre total de vots i urnes requisats pels cossos de seguretat. També cal demostrar que es respectaven els drets i les garanties electorals. L’organitzador té la càrrega de la prova, que no pot pas ser alterada per l’actuació dels cossos de seguretat, hackers informàtics i més entrebancs. Amb aquestes dades contrastades, exposades i defensades en públic es pot comparar la participació amb la d’uns altres referèndums i eleccions a Catalunya, i se’n poden obtenir i defensar conseqüències polítiques i legals. Per tant, podria afirmar-se que la gestió de l’instrument del referèndum no ha estat la millor per a justificar l’existència del fet ni la conseqüència política i jurídica que se’n deriva.

Si mirem de quina manera ha interpretat el primer d’octubre la societat catalana, no trobem pas gaires sorpreses. Hi ha qui va considerar la consulta com un acte d’autodeterminació, reforçat amb una càrrega d’èpica i legitimitat per la resposta de l’estat espanyol i els intents de fer fracassar la consulta.

En aquest bloc, hi trobem dos grups ben diferenciats. El d’aquells qui, tot i defensar el llegat del primer d’octubre, pretenen –amb declaracions i manifestacions, amb molts de gestos, tweets i articles de diari– situar al bell mig de l’agenda política un referèndum pactat. Aquest grup és format pels qui acataren fil per randa l’aplicació de l’article 155, participaren en unes eleccions convocades pel govern d’Espanya, no permeteren el nomenament del president Puigdemont, mantenen diputats i senadors a les corts i institucions espanyoles i hi col·laboren activament investint el president del govern. Tots aquests actes –no pas gestos– desvirtuen de manera clara la significació del primer d’octubre com a referèndum d’autodeterminació. Sobre això, no cal culpar-ne Madrid, sinó mirar-se al mirall i prou.

En canvi, hi ha tot un altre gruix nombrós de gent que actua d’una manera ben diferent, partint del mateix llegat. És la gent que va entendre el referèndum com un pas endavant definitiu i que entén la proclamació de la República com un fet irrenunciable. Són els qui no van acatar el 155, ni creuen que el referèndum pactat sigui cap solució possible, que confien en la consolidació progressiva però sòlida de la República Catalana. En definitiva entenen que el primer d’octubre es va consumar la independència formal del país, l’acte de trencament, i que ara cal actuar en conseqüència per aconseguir la independència material, encara que això impliqui més conflictivitat i desobediència a un marc jurídic que no reconeixen.

Hi ha un segon bloc de ciutadans de Catalunya que neguen el caràcter referendari a la consulta del primer d’octubre, perquè no es va fer amb les garanties que requereix un referèndum. Consideraven l’acte viciat i nul ex-ante. Per a ells, el referèndum sense el beneplàcit de l’estat espanyol no és viable, però, com que se senten incòmodes amb les imatges de la violència policíaca als col·legis electorals, addueixen arguments tècnics i no de legitimitat. També els incomoda la criminalització del referèndum i els presos polítics. La seva solució consisteix, i sempre ha consistit, a reformar la constitució espanyola o bé a demanar l’autorització de l’estat per fer un altre referèndum.

Entre els catalans que neguen tota mena de valor al referèndum hi ha un segon grup, també nombrós, que considera que la consulta va ser un acte il·legal i, consegüentment, il·legítim. Entenen la resposta dels cossos i forces de seguretat de l’estat i l’ús del dret penal per a pal·liar i eradicar els actes relacionats amb el referèndum, l’única resposta lògica i necessària contra ‘colpistes’. Aquest grup de persones veuen cada gest i cada acte vinculat amb el referèndum com una ofensa que atempta contra els seus drets ciutadans i la seva llibertat de considerar-se espanyols i catalans alhora.

Què va significar i què ha de significar el primer d’octubre depèn tan sols dels ciutadans de Catalunya i dels seus actes, més que no dels seus gestos. Els qui en neguen el caràcter referendari tenen l’estratègia i els lideratges ben clars. Estratègia i lideratges són, justament, els elements que voldríem albirar amb nitidesa en el bloc que va defensar i fer possible el referèndum.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb