Una por que hi ha en aquest país és que com a poble siguem com aquell ase dels cops, que de tant rebre es va tornar mesell i ja tant se li’n fotia tot. El que ha passat amb les energies renovables és una història trista, que a vegades fa pensar en això. De ser els primers d’Europa hem passat a ser els últims. I mira que hi ha gent visionària i sàvia que ha provat de revertir-ho, però ni governs ni societat han sabut tornar al punt d’origen, desfer l’embolic i anar per feina. Durant anys, els governs (per ineficiència crònica) i una part de la societat civil (encara no sé per què, no m’agrada dir-ne purisme, sinó més aviat incapacitat d’enraonar), han posat el fre o han fet marxa enrere, de manera que han suscitat unes discussions que enlloc d’Europa no han pres tanta volada com aquí. Tot plegat ha portat a una gran infertilitat. Ara ja som al cap del carrer, som en temps de descompte i ja no s’hi val més a badar.

Per sort, durant aquests darrers anys una part del país s’ha cansat que els grans oligopolis s’enduguin un gran bocí del pastís de les energies renovables i ha tirat pel dret: han format les comunitats energètiques locals (CEL), que, tot i haver-se d’enfrontar amb lleis absurdes, han construït amb tossuderia nuclis importants d’energies renovables comunitaris. Les CEL són realment un cel per tot allò que representen, però no són suficients.

A Catalunya, amb la suma del fer i desfer dels governs, sobretot a partir de la llei del canvi climàtic del 2017, al final també ha arribat el pla territorial (Plater) sectorial, que presenta el govern de la Generalitat per ordenar la implantació de les energies renovables i els equipaments associats. Aquest pla, que arriba tard però que és sobre la taula, el 26 d’abril va entrar a informació pública per un període de tres mesos. I ja gairebé ha passat un mes. El Plater és una oportunitat que no es pot desaprofitar, perquè cada poble, cada comunitat, cada part del país exposi les necessitats, es contraposin criteris i s’avanci. Tenir un pla, tant si agrada més com menys, és una eina per a transformar.

Desfet el fals mite que consumim menys energia i amb plaques solars a les teulades hi haurà prou energia renovable per a tothom, cal avançar.  En relació amb això, el pla és una bona eina, però necessita la participació, les al·legacions, el debat a fons, les propostes de tothom. S’hauria d’acabar l’època del “no” i passar a un moment propositiu amb plànols, xifres i acords. El “no” a tot no serveix a ningú. S’ha calculat que a Catalunya es necessitaran 62.000 MW d’energies renovables per a arribar al 100% l’any 2050. Aquest objectiu fa pensar que, a més de les comunitats locals i comarcals, que són molt importants, caldran instal·lacions de renovables mitjanes i alguna de gran. Caldrà també energia eòlica, que al nostre país sembla el dimoni amb cua i, en canvi, en alguns altres llocs és ben establerta i forma part del paisatge.

Acceptar aquest enfocament no vol dir combregar amb rodes de molí dels oligopolis, sinó potenciar empreses mitjanes i també forçar les grans a desenvolupar mecanismes de participació amb les parts afectades. Per això, durant aquest període d’informació pública és molt important que hi hagi participació i debat, no pas per a emblanquir res, sinó per a arribar a acords que facin compatible la instal·lació de les renovables amb els interessos de la gent. Ara la diferència és que això es pot fer amb plànols a la mà. Cal potenciar un diàleg fins que en surti un camí.

L’organització independent i no governamental Renovem-nos, formada sobretot per acadèmics, científics, activistes favorables al desplegament de les renovables, ofereix en la seva web eines per a aquest debat i també per a la participació. Aquest col·lectiu, que recull veus realment significatives,  ja ha començat a presentar al·legacions i té diverses línies de discussió. També té un especial interès a fer un discurs realista i per això expliquen: “La transició energètica no és una dicotomia entre un model centralitzat d’instal·lacions controlades per un oligopoli d’empreses i un model distribuït d’illes energètiques de participació comunitària. El futur de l’energia és un model híbrid on conviuran comunitats energètiques locals amb productors i consumidors que intercanvien energia, i un mercat energètic de gran abast regional i internacional.” El motor ja s’ha engegat, aquesta vegada no ens podem quedar amb el “no”, perquè hi ha les eines per a millorar i el “no” només servirà per a endarrerir i no arribar als objectius marcats per al 2050. Cal treballar i arromangar-se. Vénen mesos intensos de debat. Ningú no en pot estar al marge. També cal que aquest debat sigui un impuls perquè la resta de governs dels Països Catalans tinguin un pla que permeti de dissenyar el seu futur energètic.