Setmana del Llibre en Català

Anys enrere, un col·lega em va demanar un favor: que atengués un aspirant a escriptor que tenia un projecte molt peculiar i necessitava un cop de mà; ell no podia perquè anava de bòlit, però feia cara de ser interessant. Quan l’aspirant en qüestió, un xicot jove de la comarca de la Selva, va venir a exposar-me la idea, vaig constatar que era molt peculiar, per no dir estrafolària, però que el noi venia amb prou empenta per intentar-ho. Però tenia una pega insalvable: era en castellà. En el moment que li vaig fer notar, bo i avisant-lo que no perdés més temps (ni me’n fes perdre a mi), que jo no col·laboraria amb cap iniciativa literària en la llengua que esclafa la meva, es va quedar de pasta de moniato. Literalment al·lucinat. No solament no entenia la meva negativa sinó que ni tan sols s’havia qüestionat la tria lingüística al moment de redactar el projecte. Li agradava un cert tipus de literatura, devia trobar més material en castellà i li havia sortit així. Davant l’intent de fer-li entendre el que em semblava una falta de respecte (‘T’has mirat el meu currículum abans de venir-me a veure? Si el teu projecte fos en català, hauries anat a demanar el cop de mà a un autor en castellà?’), va replicar, mig ofès, amb una frase que sempre més recordaré: ‘Doncs els de Girona som més catalans que vosaltres, els barcelonins’. No sé si era conscient de la paradoxa que personificava.

M’he recordat de l’episodi aquests dies de Setmana del Llibre (m’emprenya que hi hagin d’afegir ‘en Català’, que li dóna aquell to folklòric tan empipador, com de fira del poltruc) perquè s’ha tornat a parlar d’un dels problemes greus de la indústria editorial del país: que només el trenta per cent dels llibres que es venen són en català. Com pot ser? Resulta, diuen les dades, que els catalans llegeixen aproximadament meitat i meitat en cada llengua (ara parlem de vendes, no de biblioteques), mentre que els castellans, de mitjana, només llegeixen un de cada deu llibres en la seva no-materna (també coneguda com ‘la lengua de Verdaguer’ o ‘de Maragall’, depèn del segle on es quedés l’articulista caspós). Molt bé, els lectors es comporten així i les causes ja les sabem. Però… i els escriptors?

‘Si escric en castellà arribaré a més gent’ (en la versió per a millennials, substituïu ‘escric’ per ‘youtubo’). És l’argument màgic que porta un bon nombre d’aspirants a novel·listes o assagistes d’aquí a convertir-se en novel·listes o assagistes d’allí (en un àmbit menys artístic, passa exactament igual amb els tuitaires: si piulo en castellà arribaré a més gent). Sense aturar-se a pensar en la segona part de la premissa: ‘però tindré més competència’. Ho passo a números: si escrius (o fas vídeos) en català, aspires a un mercat potencial d’uns deu milions de parlants (seguint l’EULP2018 potser hauria de posar dotze o tretze, perquè els països de parla catalana són plens de gent que lo-entiende-pero-no-lo-habla i que, dedueixo, també es deu fer tips de consumir productes culturals en aquesta llengua que entenen tan i tan bé però que, ai las, no parlen). D’acord, posem deu. En canvi, si escrius (o fas vídeos o piulades) en castellà, pots arribar a un mercat de… tres-cents?, quatre-cents?, l’òstia-cents? (això sempre fa de mal saber, car l’orgull patri dels veïns els porta a multiplicar aquesta xifra cada quan els rota, de manera que avui ja podríem estar a vuit o nou-cents milions, i vostè i jo sense saber-ho). Fem quatre-cents, va. No hi ha color. David contra Goliat. Qui seria tan carallot de preferir una mísera sardina a la brasa en comptes d’una costellada amb dotzenes de botifarres i braons? Allò que no et diu ningú, però, és que la sardina us la disputeu mitja dotzena d’afamats, mentre que damunt la costellada s’hi abraonen milers i milers de morts de gana.

S’ha entès la metàfora? (encara que se m’hagi escapat una mica de les mans. És que les imatges bíbliques em perden). Quan tu tries competir en un (lliure) mercat més concorregut, has de tenir present que també tindràs més competidors. Dit d’una manera més gràfica: el lector que entra a la llibreria a comprar un llibre en castellà (o a internet a buscar un vídeo o un tutorial) ha de triar davant d’una estesa infinita de milers i milers i milers de títols. Les possibilitats que triï el teu són infinitesimals. Irrisòries, per no dir inexistents. En qualsevol cas, molt més petites que no les del comprador en una llibreria en català. No sé quina és la xifra exacta, però el nas em diu que la proporció d’escriptors per nombre de lectors potencials no deu diferir gaire. Al capdavall, el mercat sempre s’acaba autoregulant. El resultat és que el país és ple d’aspirants a escriptors que no han col·locat ni un trist exemplar, malgrat escriure en la llengua dels cuatrocientos millones. Entre els quals tal vegada n’hi ha més d’un dels que es queixen que no reben subvencions de la Gene perquè no escriuen en català i que els escriptors catalans en castellà també tenen dret a frankfurt i tal i qual. Amb un mercat potencial de deu milions de clients, no hauria de ser tan difícil, per poc que tinguis un mínim de talent i d’esforç, atènyer com a mínim un doble de cervela amb quètxup i mostassa.

(L’altre gran argument que acompanya l’anterior és el de la qualitat: ‘és que la literatura en catalana en general no val re, són quatre gats i tots subvencionats’, com si el fet d’escriure en una llengua dominant ja et conferís un plus de qualitat així, per art d’encanteri. Però com que aquest argument té més a veure amb l’autoodi que altra cosa (generalment se sent en boca de gent que no ha llegit Moncada, ni Cabré, ni Monsó, ni Mira, ni Solsona), ho deixo per a un altre dia. Només recordaré, per acabar l’article amb trempera, que el debat cíclic sobre la (mala) qualitat de les traduccions només afecta les catalanes, quan vostè i jo ens hem empassat una quantitat de solemnes tifes en versions castellanes que no ens ha bastat l’Omeprazol).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb