S’estrena ‘Set de Dau. Arnau’, el documentari testamentari d’Arnau Puig

  • Es projecta avui a la Filmoteca de Catalunya, presentat pels seus directors, Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, i el còmplice, Vicenç Altaió

VilaWeb
Arnau Puig
Montserrat Serra
28.11.2022 - 21:40
Actualització: 29.11.2022 - 11:11

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El filòsof, crític d’art i teòric del grup Dau al Set Arnau Puig (Barcelona, 1926 – 2020) es va morir a noranta-quatre anys, durant el confinament. Es va morir tot sol a l’hospital, diuen que de la covid. Però feia temps que estava malalt. Figura de referència en el món de la crítica d’art del segle XX i teòric del grup Dau al Set, tenia una visió del món, de l’art i del país extraordinària. No és estrany, doncs, que fascinés tanta gent.

Poques setmanes abans de la seva mort, Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, amb la complicitat de Vicenç Altaió, van començar un documentari sobre ell. Es basa en el testimoni d’Arnau Puig, sense guió previ. Els responsables del rodatge propiciaven en cada trobada el relat de Puig a partir d’una paraula o de la reflexió sobre fets contemporanis. Van ser de set a nou dies de rodatge, escampats en mig any. Un film fet amb molt pocs recursos, amb el propòsit de conèixer, entendre i aprendre d’aquesta figura que consideren un savi, un erudit.

Set de Dau. Arnau, de 73 minuts, amb música de Josep Maria Mestres Quadreny, s’estrena avui, dimarts, a la Filmoteca de Catalunya, a les 18.00, i el presenten tots dos directors juntament amb el poeta i assagista Vicenç Altaió, que és que va afavorir la primera trobada.

Joan Vall Karsunke és cineasta i fotògraf. Habitualment anava com a fotògraf als festivals de Canes i de Venècia. Havia tingut la llibreria Cinemascope al barri de Gràcia de Barcelona, especialitzada en cinema, que va tancar un mes abans d’arribar la pandèmia. A més, com a cineasta sempre s’ha interessat per personatges rars i singulars. De Joan Vall són els films L’home del metro (2014), que narra la història d’en Ramon, un cantant d’òpera que durant més de cinquanta anys va cantar al metro de Barcelona. També és seu el Diari de bosc (2019), un documentari que penetra en el bosc de Can Ginebreda, d’escultures eròtiques, obra de l’escultor Xicu Cabanyes, i ens descobreix el personatge.

Vicenç Altaió descriu Vall Karsunke d’aquesta manera: “És un cineasta que fa unes pel·lícules excepcionals de rars. És un cinema d’autor barrejat amb el que en podríem dir el document. És un cinema d’art pobre, perquè és fet com el cinema primitiu d’Albert Serra o com el cinema de Nunes, un autor de referència per a ell.”

Vicenç Altaió i Joan Vall es van conèixer arran del film Història de la meva mort i més endavant van continuar en contacte gràcies a la programació de la Fundació Brossa. Joan Vall i Arnau Puig es van conèixer a la Brossa, quan Arnau Puig va presentar el seu llibre Brossa, escarnidor, burleta (Comanegra), que fou la seva contribució al centenari del poeta. A partir d’aquí, Altaió va fer d’enllaç entre Puig i els dos directors del documentari, Joan Vall Karsunke i Laia Requesens.

Arnau Puig amb els cineastes Joan Vall Karsunke i Laia Requesens, codirectors de ‘Set de Dau. Arnau’.

Laia Requesens ha estat directora de fotografia de set films de Joan Vall i aquest és el primer que codirigeixen i és el primer llargmetratge que ella dirigeix. Només havia dirigit un curtmetratge sobre la seva mare, Pintura rítmica. Vicenç Altaió explica el paper que ha tingut la directora: “Laia Requesens també hi fa una aportació molt interessant. Com fan els artistes d’avui, que utilitzen tots els llenguatges, ella que és escultora també. Durant l’enregistrament del documental va fer el retrat escultòric de l’Arnau Puig. I aquest procés de la peça hi apareix.” En el film es mostra com elabora un bust d’Arnau Puig, amb ell fent de model.

“Jo aleshores feia de professora d’escultura en una escola del barri de Gràcia de Barcelona i treballàvem el retrat. I vaig pensar que m’agradaria fer el retrat de l’Arnau. Vaig començar la peça a partir de fotografies i després vaig estar amb ell com a model un dia de rodatge.” En el documentari també hi ha una acció de videoart dadaista, perquè a ell li agradava molt aquest vessant subversiu de les avantguardes, segons els directors.

La primera trobada al carrer de Bailèn

Altaió va portar Vall i Requesens a casa d’Arnau Puig. Era el segon semestre del 2019. Encara van conèixer la seva dona, la ballarina i coreògrafa Consol Villaubí, que molt poc després, a l’octubre, es morí.

Joan Vall explica: “El que em va passar quan vaig conèixer l’Arnau Puig és que em va generar un interès com m’ha passat amb altres personatges sobre els quals he fet un documental, com ara l’home que cantava òpera al metro Passeig de Gràcia, com en Xico Cabanyes que té un bosc de figures eròtiques a Banyoles o com el Mago Fèlix. Són persones que et deixen estabornit, que alteren el teu ritme cardíac i sobre les quals vols saber més coses. I amb en Vicenç Altaió i la Laia un dia vam anar a casa de l’Arnau, allà al carrer de Bailèn. Aquella primera trobada ja va ser forta, perquè el que havien de ser deu minuts de gravació van ser dues hores. A aquella primera trobada no hi anàvem a gravar. Sí que portàvem la càmera i alguna cosa més, però no ens coneixíem. Davant una persona de noranta-quatre anys, anàvem preparats per gravar, però amb precaució. Ara, jo sóc un reporter de guerra, faig cinema a boca de canó. I aquell dia ja vam sortir totalment estabornits, la Laia i jo. Totalment impactats. L’Arnau Puig tenia una lucidesa tremenda. Era una persona excepcional.”

Laia Requesens ho explica així: “El primer dia ja vam quedar fascinats per la figura de l’Arnau. Era com un nen infinit, un nen de noranta-quatre anys: la seva rialla, la seva saviesa, la seva curiositat. Vam conèixer un savi. I ens va atrapar.” I afegeix: “Li va sortir el vessant de professor, que ho va ser molts anys. I les sessions que vam anar fent després eren això, les ganes d’aprendre. Ens explicava coses gairebé sense preguntar. Jo li donava una paraula i a partir d’aquí ell engegava: dadaisme, solipsisme o una paraula encara més rara, transsubstanciació. Vam gravar unes quantes sessions. No sempre es trobava bé. Jo li trucava cada dilluns i aleshores sabia si podríem anar-lo a veure o no, segons com es trobava.”

El documentari no tenia guió, tenia una idea que movia tot el projecte. “La idea que teníem –diu Vall– és que descobríssim la persona. Qui era Arnau Puig, independentment del teòric de Dau al Set. Volia saber qui era, com era casa seva, com tenia la seva biblioteca i com es movia. I això és el que es veu a la pel·lícula.”

Un documentari testamentari

El documentari té la força de mostrar les últimes setmanes de la vida d’Arnau Puig, un moment molt dur per a ell: pocs mesos abans se li havia mort la dona i s’havia trobat molt sol, havia de posar ordre al seu llegat perquè no es disgregués, estava malalt i cada vegada pitjor, hi havia un procés de decadència física…

“Sí, el va afectar molt la mort de la seva dona i es va trobar sol. A més, el van hospitalitzar unes quantes vegades. Nosaltres vam anar a l’hospital a gravar-li la veu”, diu Vall. I Requesens recorda: “Es va morir la seva dona entre el primer i el segon dia de rodatge. Aquesta mort li va sotragar la vida. I de fet el vam acompanyar molt en el procés de dol amb les nostres visites. Va haver-hi molt d’acompanyament, de complicitat amb allò que ell tenia ganes d’explicar i de dir. En aquest aspecte, sí que és un testament d’allò que ell va voler deixar dit.”

“La pel·lícula –diu Altaió– recull els últims dies de l’Arnau. I hi veus la potència del no-actor que té l’Arnau i la seva capacitat de construir el discurs, que acaba essent la narració de la pel·lícula. L’Arnau s’ha quedat sol, perquè se li ha mort la dona, ha de buidar la casa, està malalt i vas notant que adquireix la consciència que aquest documental és el seu testament, perquè serà la darrera vegada que parli. I les seves improvisacions queden sotmeses a les preguntes que ells li fan. Respecte a Dau al Set, a Miró, a l’ànima…”

És una producció petita i amb pocs recursos. “No hem tingut ajuts, excepte en la postproducció, que l’editorial Comanegra, que va editar els últims llibres d’Arnau Puig, ens l’ha finançat en una part. Estem molt contents de l’experiència, ha estat una lliçó de vida”, diu Vall.

I Laia Requesens rebla: “L’Arnau Puig ha estat una persona que m’ha marcat. Penso que si l’hagués tingut al costat instruint-me, hauria estat increïble. Em va obrir el camí cap a la filosofia. La veritat és que és una persona que sempre recordaré amb un afecte molt especial. Quan coneixes un savi, el reconeixes, perquè els savis són persones que van amb el pit descobert. I trobar-te amb algú així sí que marca.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes