Sergi Corbera (Fotogafia: Albert Salamé)

Sergi Corbera és enginyer geòleg i escenògraf. Feina, aquesta darrera, que actualment compagina amb les constants visites a la seva parella, Toni Comín, exiliat a Bèlgica. Hi puja amb la filla que tenen, la Laia. Sergi Corbera ha concedit poques entrevistes a mitjans de comunicació, i ara VilaWeb ha pogut parlar-hi a Barcelona per saber de primera mà qui és i com porta el trasbals actual. I ens dóna una primera primícia: aquest agost, ell i la filla deixaran Catalunya i s’instal·laran amb Toni Comín a Bèlgica. La família es reunifica.

—El gran públic no us coneix. Qui és Sergi Corbera i a què es dedica?
—Sóc company de vida, de penes i d’alegries de Toni Comín. Sóc escenògraf i ara faig teatre i publicitat com a director d’art. Però, de fet, primer vaig estudiar enginyeria. Enginyer geòleg. Vaig viatjar a Ramallah com a cooperant, via Unió Europea, per a rehabilitar fonts a Palestina. També he treballat al metro de Terrassa, fent els ferrocarrils. Vaig especialitzar-me a auscultar i veure com afecta una tuneladora, campana de Gaus invertida, a totes les edificacions de superfície. També vaig ser un any a Londres treballant amb el cross rail. Allò ho vaig deixar perquè la Laia ja venia. L’adopció va ser imminent. Per tant, la meva resiliència ve de molt enllà.

—I deixeu la carrera professional d’enginyer per la filla, doncs?
—Deixo la carrera perquè la pulsió que em porta és el teatre. Des dels 19 anys que n’he fet. Ho anava compaginant amb l’enginyeria. Però va arribar un punt, a Londres, que vaig decidir d’optar per allò que realment m’agradava. Tenia 32 anys, i ja feia deu anys que treballava com a enginyer. I mira que la geologia és preciosa. Ens feien llepar i olora les pedres. Les miràvem al microscopi. Una relació molt intensa. Treballar amb les pedres, la natura i els talussos és empíric. No hi havia mentida. En canvi, treballar amb humans és molt més complicat.

—I a Toni Comín on el vau conèixer?
—El vaig conèixer perquè vaig ser vigilant de seguretat a Esade. Jo, vuit anys més petit que ell, havia arribat al final de la carrera i necessitava feines d’estiu per a anar amb una col·lega a Sarajevo, a la biblioteca. I per fer diners, aquell estiu, vaig fer de vigilant de seguretat a Esade. Ell hi feia de professor. Jo tancava l’edifici, era el conserge. I un dia ell anava a Catalunya Ràdio i va demanar un taxi. Toni Comín. Perdó. Comín? Qui ets? I al final li vaig dir, saps què, t’acompanyo en moto a la ràdio. Tinc un casc aquí, d’un alumne.

— A Comín li devia esclatar el cap: un conserge, enginyer i escenògraf.
—Sempre em diu que aquell viatge en moto va ser clarivident. Li vaig explicar que era enginyer però que just havia passat les proves de l’Institut del Teatre. ‘Això només ho sap la meva mare, i tu.’ I així ens vam trobar. Jo, de la política i del seu món intel·lectual, no en sabia res. Vinc d’una família humil i poc polititzada.

Els primers mesos, com els recordeu?
—Primer ets en un estat de xoc. Tens la força per a anar fent el dia a dia però potser no per a mostrar-te públicament. Ara és diferent.

—Vau parlar del risc de presó o exili abans que acabés passant?
—Ho vam parlar, però amb poc temps. I jo vaig tenir-ho claríssim: entre exili i presó, marxa, per favor. Jo ja m’espavilaré. Sigui aquí, a Brussel·les o a Honolulu. No pateixis. Però no vull que la meva filla vegi el seu pare a la presó. No ho suportaria. Ho vam tenir claríssim, tant jo com la seva mare, que vam ser els detonants. Exili molt millor que presó.

—Sis mesos després, quins plans teniu?
—Escolaritzem la Laia allà, a Lovaina. A partir de l’agost, hi anirem. La família es reunifica. Anirem a viure a Lovaina amb el Toni. La nena necessita estar amb els pares. El nucli familiar. Hem estat mig any, cada quinze dies, pujant i baixant en avió. És molt inestable. La nena anirà a l’escola pública, en flamenc. La primera opció és Freinet, que és el seu Montessori, però encara més desenvolupat. Vindré a Barcelona, però a partir de l’agost viurem tots allà dalt.

—Encara tornareu a la geologia, per ajudar els holandesos.
—Ui, no. Com a molt, quan passegi, ho explicaré a la Laia. Mira, una falla inversa. Un anticlinal. Un sinclinal.

—Ginebra no està malament, si hi poguéssiu anar.
—Sí, sí, però Lovaina… Ens hi quedem per una qüestió: la Laia ja hi ha anat quatre vegades i ja té la seva placeta, la seva quotidianitat. Ella ja té el seu món, i tornar a trencar-li’l després de quatre mesos és inviable. A més, és una ciutat preciosa, amb un nucli antic preciós, una de les primeres universitats europees. És una ciutat universitària, i en una ciutat universitària tot està per fer. Compartirem edifici amb estudiants. Realment és molt simbòlic. El futur està per fer i nosaltres tenim també un futur per teixir i començar a fer.

—La Laia té cinc anys. L’edat fa pensar en el nen de ‘La vida és bella. Un món de joc.
—M’agrada molt que m’ho digueu, perquè a la primera sessió amb la psicòloga li vaig demanar: Vull que em donis pautes per veure si ho faig bé amb la nena, perquè tinc la sensació de ser dins de La vida és bella. De fer un joc. D’esquivar. Li explico com ho faig i la psicòloga em respon: En una nena petita la pena es dilueix. La pena la pots vèncer. La desconfiança, no. La frase em va quedar. Res de mentides. I també em va dir: Estigues preparat per a la pregunta. Perquè la pregunta arribarà.

—Quina pregunta?
—Per què no ve el pare? Que en el fons és: Per què el pare prefereix ser allà, i no amb mi? Per què el pare prefereix la feina que té que no estar amb mi? Va ser el Toni mateix qui, esmorzant, li ho va explicar. Era un divendres que hi havíem pujat. El dijous havien empresonat tot el govern. La primera vegada. I la Laia, al Junqueras, sí que el coneixia. El Toni va dir: Vols que el papa estigui a la presó? Doncs per això jo m’he de quedar aquí. Perquè si torno, hi ha el risc que em posin a la presó. I ja va estar. Ella ja va entendre que el Toni no es quedava voluntàriament. I ara estem amb la reunificació. Em diu, la psicòloga: No t’avancis, no li venguis un país de color rosa, no la facis coresponsable de marxar. Ella marxa perquè li ho dieu vosaltres. Punt. S’ho ha de trobar. Li agradi o no. I és meravellós com l’escola ha tractat el tema. I les pors. Que hi són. De fet, i acabo amb el tema, l’altre dia em va dir: Tinc por del drac, de la Guàrdia Civil i de Rajoy.

—Perdoneu?
—Vam anar a Montblanc, a veure la llegenda de Sant Jordi. I tornant amb el cotxe em va dir: A mi em fa por el drac, Rajoy i la Guàrdia Civil. Els primers mesos, la seva obsessió era que si ens trobàvem en Rajoy pel carrer, ens agafaria i ens tancaria a la presó. Però això s’invertirà, li dic. Al final els bons diem la veritat.

—I això ho creieu, o només li ho dieu?
—Ho crec. Serà llarga, la batalla, però jo crec i tinc l’esperança que guanyarem. Cada vegada més és una qüestió de drets fonamentals i de drets civils. Ja no et castiguen per dir les coses que dius sinó per les que puguis arribar a dir.

—Llanera se la fot a Europa. Però aquí…
—Aquí tardarà anys. I si una cosa no s’entén, és el silenci. Et quedes amb un estat de no creure-t’ho. Els socialistes, per exemple. O els que miren cap a una altra banda. A vegades et sents molt sol. Una mica de caliu, d’humanitat. Tot és per partidisme? No veuen el dolor? Ells fan veure que estan forts, tu també, però quan us separeu, tots dos esteu com una puta merda. Quan tornem, el comiat és molt dolorós. Vaig acabar demanant al Toni que evités d’acompanyar-nos fins a la barrera física de la facturació, a l’aeroport. Hi veia l’exili tangiblement. La barrera, físicament. Fas un pas endavant i el món canvia. I va d’un centímetre. És terrible. Fem l’adéu al tren que ens porta a l’aeroport. Que jo vegi que encara li queden quilòmetres de llibertat.

—Teniu la sensació que la policia espanyola us segueix?
—El telèfon el tinc punxat. Això m’ho han dit. De tant en tant els saludo! Quan anem cap allà, el tema de seguretat no em farà patir, però ens l’haurem de mirar. Perquè hi ha una nena. Perquè estan molt sonats i poden arribar a fer molt de mal.

—L’estratègia dels advocats a l’exili ha estat bona, victoriosa i guanyadora. I aquí hi ha hagut un gran canvi pel que fa a l’actitud dels presos.
—Sempre ho dèiem amb el Toni: hem de ser forts, resilients, hem de fer autocrítica, però és l’hora de l’atac. Ja n’hi ha prou. Hem d’atacar en l’àmbit estratègic. Si s’han de fer querelles, doncs querelles. Hem d’anar a defensar-nos, a treure pit i desmantellar aquesta gran mentida. Llarena ha prevaricat: ni rebel·lió ni sedició ni malversació. És una gran mentida. D’aquí a deu anys, quan tot arribi a Estrasburg, diran ‘això és una barbàrie’… Al final, Espanya, de cara al món, és l’estat pària, l’estat antidemocràtic, el no-estat de dret. Només cal veure què passa amb Valtonyc, els d’Altsasu, no són només els represaliats. Això és una gran aranya.

—Teniu col·legues a Espanya?
—Sí. Ja en tenia abans. I molt bona reacció. Perquè arribats a aquest punt t’has de significar. No és que sigui blanc o negre, és que t’has de significar. Ho veus bé o ho veus malament, no hi ha terme mitjà, ho sento. Perquè és vulnerar els drets fonamentals. Si no partim de la mateixa base, encantat d’haver-te conegut, però fins aquí. Són uns valors que miro de transmetre a la meva filla: llibertat, lliure pensament, confiança en la resta del món. És justament tot això que reprimeixen i castiguen. Hi ha el silenci de la resta de l’estat, i la terminologia de tants diaris, que fa molt mal: els diuen fugits, fugats, sediciosos, colpistes. Ens fan servir per treure la cavalleria. Escolta, Espanya, desperteu; veus crítiques, on sou? Es van pronunciant, però ens agradaria que ho fessin molt més. El silenci, que va lligat a la por, fa molt de mal. És tot una cadena i és molt dolorós.

—I els diners, com els porteu? La gent pensa molt en els presos, però no tant en l’exili.
—Per això l’associació és molt important: l’Associació Catalana de Drets Civils (ACDC). Es va fer per aglutinar la lluita antirepressiva. Agraïment infinit a tota aquesta ajuda col·lectiva que es fa. Treballem molt, ens reunim setmanalment, cada dues setmanes fem junta. Hem passat de ser quinze a ser divuit, amb l’Anna Gabriel, la Marta Rovira i la Carme Forcadell. És extraordinari. A la junta vinent vull proposar de fer una costellada tots junts amb els nens. D’infants a universitaris. Els joves s’han fet amics, i em sembla meravellós. De l’edat de la Laia són l’Agnès, que és a Ginebra, i en Lluc.

—Voleu afegir res?
—La normalitat: no ho normalitzes, tu t’adaptes. Et sobreposes al dia a dia, et resignes a tirar endavant. I ho fem per donar veu a la gent represaliada. Que no s’oblidi, perquè això serà llarg. I una altra cosa que volia dir: el gran drama dels exiliats i represaliats és l’escenari dels pares. Grans, amb 85 anys, alguns malalts, pateixen un sofriment inhumà. O els acostaments als presos: com pot ser que les famílies s’hagin de desplaçar? Què és això?

—Aquests últims dos mesos, com els heu viscut, amb la reactivació de les euroordres i més empresonaments?
—Força inquietant. La setmana passada va ser el primer cap de setmana que vam estar relaxats. Sempre passava alguna cosa, a mig cap de setmana. Jo tinc moltes ganes que la incertesa jurídica se solucioni. Estàs amb una euroordre, encara, i és l’ombra que es va allargant. Vull anar a la següent capa: la familiar o la que sigui. Però no hem tingut moments de calma, pràcticament. La incertesa, per ara, ens domina les vides.

—No teniu por, a la família?
—Hem notat que la nena s’ha fet gran de cop. Quan ets petit, el teu pare és valent. És indestructible. És un heroi. I els herois no van a la presó, ni han d’anar-se’n a l’exili. En el cas de la Laia, els seus pares han perdut: Rajoy els ha posat a la presó i el ‘malo Rajoy’ ha guanyat. Assumir i entendre a cinc anys que el teu pare és vulnerable… Els ha tocat madurar més de pressa. Tinc una amiga que diu: Només li falta fumar i conduir.

—I com vau viure la detenció de Puigdemont?
—La providència és molt sàvia. Hem tingut un reguitzell de sort que sempre a l’últim moment, zas! Si Puigdemont hagués vingut, no vull ni pensar què li haurien fet. Els deia: No vingueu. Us imagino a la Castellana degollats d’esquena com al pont de Praga. Va ser un diumenge negre, però de les cendres en sortim. Com l’au fènix.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.