Senyores discretes i prohibides

Era la primera setmana de juliol de fa vint anys i jo era en una redacció fent de becària. El director del diari va enviar una companya a cobrir un fet: el primer casament de dues dones. Era l’any 2005. Com m’hauria agradat de dir-li: “Ja hi vaig jo.” Llibreta i bolígraf, observar-ho tot i deixar-ho escrit en aquell diari local en què feia pràctiques. Intuïa, en silenci, que aquell fet era l’inici d’un camí, meu i de moltes. Una jornada històrica. Aquell dia vaig callar. Em faltava just un any per a sortir de l’armari. Ritual de pas que va tenir lloc l’any 2006, després d’un Erasmus i una distància que em faria, definitivament, obrir els ulls. Aquest aniversari personal l’hauríem de celebrar a so de bombo i platerets, com aquelles dates que els heteros celebren sense qüestionar. Fa vint anys, sortir de l’armari era travessar un desert més àrid que no ho és ara. Qui m’havia de dir aquell dia que en un futur jo també em casaria i tindria una filla? O que fins i tot no voldria casar-me, gràcies al fet de poder-ho fer? Sovint, gràcies a tots aquests drets nous, oblido la travessia.

T’adones de l’excepcionalitat quan surts de la bombolla. Per exemple, quan viatges i t’has de tornar a tirar de cap a l’armari. Fa tres setmanes la Isabelle i jo vam passar quatre dies al Marroc, a Tànger. He de confessar que quan vaig pensar a viatjar-hi no vaig caure en el fet que això nostre fos un inconvenient. Ja us dic que de vegades m’oblido que en alguns llocs “sóc prohibida”. Però el que en la bonança d’una ciutat europea ja no sembla un problema gaire gros de supervivència, en altres indrets, sí. I així va ser. La incomoditat ens va començar a pujar per la planta dels peus només d’aterrar a la ciutat i va acabar envaint-nos tot el cos. Dues dones casades al Marroc són un tabú i, encara que ningú t’ho digui directament, l’asfíxia comença el minut zero, quan arribes al taulell de l’hotel i t’adjudiquen una habitació doble amb dos llits sense ni tan sols imaginar-se que podeu ser parella, o quan surts al carrer a fer la primera passejada i t’adones que, tot i que sou dues dones casades, el que diríem una família respectable, aquí heu de fer-vos passar per amigues en qualsevol conversa casual que es pugui originar. Mantenir una distància de seguretat, i recordar-ho cada segon, si no vols començar a acumular ulls inquisidors o mirades curioses. Te n’oblides i, com veus riads preciosos, i vida social al carrer, i una llum que enamora, fabules que podríeu deixar-ho tot enrere i instal·lar-vos definitivament a Tànger i evocar aquella ciutat que als anys quaranta i cinquanta era niu d’artistes i intel·lectuals, molts dels quals obertament gais, que juntament amb diplomàtics i contrabandistes convertien els carrers costeruts en un somni de la generació beat. Que si Truman Capote, que si William Burroughs o Tennessee Williams. L’escriptora Jane Bowles (a la fotografia) casada amb el compositor Paul Bowles, a Tànger va començar una llarga relació de vint anys amb Cherifa, una serventa marroquina que segons en Paul tenia la Jane totalment hipnotitzada. I tu t’imagines aquell romanç i la seva novel·la Two serious ladies (1943) que en català es va titular Dues senyores discretes (Pòrtic, 1987) i aquells anys en què viure al Marroc era viure més lliure que no pas més enllà de l’estret. Però, de cop, deixes de somniar i confirmes aquí sou “prohibides” per la llei, que heu de ser “dues dones discretes” si no vols tenir problemes. Tan dur i contundent com això. I que per molt que les autoritats facin els ulls grossos a les turistes, i de facto no passi res, la realitat és que aquí sou criminals per “actes contra natura amb un individu del mateix sexe”, en paraules exactes. Que no, que allò vostre no s’admet i que ni aquí ni allà no sou del tot acceptables. Per partida doble, també pel fet de ser dones. Que, a una hora i mitja de casa amb avió, podries anar a la garjola i, una mica més enllà, fins i tot la policia et podria fotre un tret o els tribunals ordenar-te pena de mort.

L’associació internacional ILGA ha publicat un mapa actualitzat que explica la situació al món i, veritablement, encara és un desert ple de mines. Hi ha 64 països que ho criminalitzen per llei. Gairebé la meitat són a l’Àfrica, una vintena a l’Àsia, sis al continent americà i sis més a Oceania. De fet, els colors del mapa assenyalen que les penes van de vuit anys de presó a països com el Marroc a la pena de mort a països com Mauritània –país fronterer amb el Marroc– o Nigèria. Europa tampoc no se’n salva. N’és un exemple actual el president d’Hongria, Viktor Orbán, que enguany ha prohibit la marxa de l’orgull gai. Una manifestació que s’ha fet igualment  impulsada per l’alcalde de Budapest, el progressista Gergely Karácsony. Però la repressió encara no sabem ni com ni quan arribarà perquè Orbán va instal·lar centenars de càmeres de reconeixement facial per imposar, en cas necessari, multes fins a 500 euros per incompliment de la llei; o bé per iniciar processos amb penes de presó. Així tenim les coses.

Han passat vint anys d’aquella setmana de juliol de l’any 2005 en què es va guanyar un dret important que havia de canviar moltes de les nostres vides. Aquests darrers dos o tres anys, han pujat al carro dels matrimonis igualitaris països com Tailàndia, Grècia, Cuba, Mèxic, Xile o Suïssa, tot i que la llista des d’aquell 2005 és molt més llarga. Em puc imaginar moltes cares, de moltes dones, cridant victòria. Però també puc visualitzar-ne unes altres que volen casar-se i no poden, persones “prohibides” que viuen condemnades a callar i ser discretes, que travessen el seu desert particular sense aigua ni concessions.