La sentència Marra: el mal de cap de Pablo Llarena en el cas Ponsatí

El jutge instructor de la causa contra el procés independentista català, Pablo Llarena, va amb peus de plom en relació amb la situació de l’eurodiputada Clara Ponsatí, que ahir no es va presentar al Tribunal Suprem espanyol, on havia estat citada a declarar, acusada d’un delicte de desobediència per l’organització de l’1-O. “L’única cosa que hauria de fer és respectar el dret de la Unió Europea i tancar aquest procediment”, l’advertia l’advocat Gonzalo Boye, després de presentar un escrit al tribunal. Mentrestant, a Brussel·les Ponsatí entrava a les dependències del Parlament Europeu: “Sóc aquí perquè és la meva obligació representar els qui m’han votat i per a defensar la dignitat del Parlament Europeu […]. El jutge Llarena ha de fer un curset de dret europeu.”

Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.

“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.

Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.

La petició d’empara

El 29 de març proppassat, l’endemà de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va anunciar al ple de la cambra que havia tramitat la petició d’empara de la immunitat i que l’havia derivat a la Comissió d’Afers Jurídics –d’acord amb l’article 9 del reglament–, que dirigeix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez. Amb això, Metsola ja va fer més que l’ex-president David Sassoli, que l’octubre de 2019 –abans de la sentència Junqueras del TJUE– s’havia negat a tramitar una petició d’uns quants eurodiputats en nom d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín.

La petició d’empara de la immunitat, que es pot allargar uns quants mesos, és semblant al procediment del suplicatori, però, en compte de demanar-ne la retirada, se’n reclama la ratificació. Així doncs, la Comissió d’Afers Jurídics ha de nomenar un ponent perquè elabori un informe sobre la situació de Ponsatí i faci una proposta de resolució. Més tard, el document es votarà dins la comissió abans d’elevar-se el ple, que prendrà la decisió final.

Un precedent que ve de lluny

No és pas la primera vegada que Boye introdueix el precedent de la sentència Marra en la batalla judicial dels exiliats. El novembre passat, en la causa sobre la immunitat –encara pendent de sentència– al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), l’advocat va denunciar que la decisió de Sassoli de no tramitar l’empara de Puigdemont i Comín els havia deixat indefensos davant les euroordres de Pablo Llarena, tot i la seva condició d’eurodiputats.

Durant el judici, l’advocat va defensar davant la presidenta del tribunal, Anna Marcoulli, que Sassoli, d’acord amb la sentència Marra, tenia l’obligació de tramitar la petició d’empara i protegir-los. “El fet de començar el procediment ja té efectes jurídics. No tramitar la petició no és una decisió informativa, sinó una decisió final de desemparament”, va dir Boye. Alhora va lamentar que els advocats del Parlament Europeu volguessin rebaixar la causa a un afer purament tècnic.

En el cas de Junqueras, el Tribunal de Luxemburg ja s’ha pronunciat i ha donat la raó al Parlament Europeu. Considera que Sassoli no podia fer res més sinó refusar de tramitar la petició. Ara, en el cas de Puigdemont i Comín, és previsible que el TGUE –encara hi haurà l’opció de presentar un recurs al TJUE– no faci una sentència específica sobre la petició d’empara, sinó que la fusioni amb la causa sobre les irregularitats en el suplicatori, on també hi ha Clara Ponsatí.

Qui és Alfonso Luigi Marra?

Alfonso Luigi Marra va ser elegit com a eurodiputat per Força Itàlia, el partit de Silvio Berlusconi, el 1994. El 1996, quan encara exercia el càrrec, va fer imprimir i distribuir cinquanta mil còpies d’un pamflet en contra de tres fiscals, entre els quals Eduardo de Gregorio i Antonio Clemente, arran d’una investigació judicial. Els fiscals el van denunciar davant el tribunal de Nàpols per difamació.

Malgrat la seva immunitat com a eurodiputat, la justícia italiana va fer via amb la causa sense demanar el suplicatori al Parlament Europeu, tal com preveu l’article 6 del reglament intern. Cal recordar que el protocol número 7 sobre privilegis i immunitats de la UE recull en l’article 8: “Els membres del parlament no poden ser cercats, detinguts ni processats per les seves opinions o els vots que hagin emès en exercici de les seves funcions.”

El tribunal va condemnar Marra a reparar el dany causat a De Gregorio i Clemente per les “manifestacions injurioses” del pamflet. Després, el 2001, quan ja no era eurodiputat, va demanar empara al Parlament Europeu perquè la causa s’havia originat quan era un càrrec electe. L’11 de juny de 2002, la cambra va dir que “a primer cop d’ull” Marra es podia acollir a la seva inviolabilitat i va reclamar més informació a les autoritats italianes per a determinar quins procediments s’havien de seguir.

Ara, la resolució no va arribar als jutges de Nàpols ni tampoc als del Tribunal Suprem de Cassació d’Itàlia. En aquesta darrera instància, Marra va al·legar que estava protegit per la seva immunitat quan havien passat els fets. Arran d’això, el Suprem va enviar dues preguntes pre-judicials al TJUE, que es va pronunciar el 18 de juny de 2008.

En la sentència, el TJUE destacava que el Parlament Europeu i les autoritats judicials dels estats de la UE havien de cooperar per tal d’evitar qualsevol mena de conflicte en la interpretació i l’aplicació de les disposicions del protocol de privilegis i immunitats. Així mateix, ressaltava que si el jutge havia estat advertit de la petició d’empara –com és el cas de Pablo Llarena respecte de Ponsatí– havia de congelar qualsevol actuació fins que la cambra no s’hagués pronunciat.