La tertúlia proscrita

El TSJC condemna Laura Borràs a quatre anys i mig de presó, però amb una petició d’indult

  • El tribunal la considera culpable d'un delicte de prevaricació i falsedat documental per contractació irregular a la ILC · Un dels tres magistrats ha emès un vot discrepant exculpant-la de falsedat documental

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
30.03.2023 - 12:12
Actualització: 30.03.2023 - 13:54

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat a quatre anys i mig de presó i tretze d’inhabilitació, a més d’una multa de 36.080 euros, la presidenta suspesa del parlament, Laura Borràs, pels delictes de prevaricació i falsedat documental. Però la sentència, que té un vot particular dels tres magistrats de la sala, inclou una petició d’indult per a rebaixar la pena a dos anys perquè no hagi d’ingressar a presó. El tribunal la considera culpable d’haver adjudicat de manera irregular una vintena de contractes a Isaías Herrero —condemnat a dos anys de presó i una multa de 2.100 euros— quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Eren uns contractes sobre diversos projectes vinculats a la posada en funcionament del nou portal de les lletres catalanes. El darrer acusat, Andreu Pujol, ha estat condemnat a un any i dos mesos de presó i una multa de 2.250 euros.

La sentència diu que Borràs sabia, com a presidenta de la ILC, que feia una adjudicació directa de contractes a Isaías Herrero bo i sabent que “prescindia dels més elementals requisits previstos per a la contractació administrativa”; que l’adjudicació dels contractes a Herrero es va fer “de forma aliena a qualsevol procediment de contractació i amb una manca de descripció sobre les característiques dels treballs o serveis a prestar”; i que “van fer fallida tots els principis que regeixen en matèria de contractació pública, entre els quals el de publicitat i transparència, el principi del lliure accés i la concurrència dels licitadors interessats en la prestació del servei”.

I per tot això afirma: “S’ha comès el delicte de prevaricació administrativa i ha quedat perfeccionat com a unitat delictiva d’ençà que hi va haver l’adjudicació verbal i directa que l’acusada, com a directora i òrgan de contractació de la ILC, va realitzar a Isaías Herrero dels treballs de creació, desenvolupament i manteniment de la web de la ILC, com a unitat funcional i sense limitació temporal, tot menyspreant i prescindint dels tràmits i procediments preceptius i de tota contractació administrativa de l’envergadura que corresponia a aquests treballs.” Això fa que, segons la majoria del tribunal, hi hagi un sol delicte de prevaricació, i no pas divuit, un per cada contracte adjudicat, tal com pretenia la fiscalia. 

Ara, afirma que Borràs sabia que “fraccionava fictíciament” contractes quan els adjudicava, perquè en realitat ja els havia adjudicats a Herrero; que la presentació de tres licitadors que optaven a cada contracte menor era una ficció que tenia el propòsit “d’ocultar la contractació prevaricadora” i que “no fos descoberta la il·legalitat en els controls ulteriors” per part de la intervenció de la Generalitat.

La petició d’indult parcial

I d’aquí en surt aquesta condemna de quatre anys i mig de presó i quatre anys i un dia d’inhabilitació per falsedat documental, als quals sumen nou anys més d’inhabilitació per prevaricació. Però el tribunal fa una cosa no gaire habitual, que és de demanar al govern espanyol l’indult parcial perquè la pena de presó no excedeixi els dos anys i Borràs no hagi d’entrar a la presó. Perquè diu que ho considera excessiu, que “la ineludible mètrica penal vigent”, és a dir, la suma de penes que preveu el codi penal, és aquesta. “Tot i que les conductes sotmeses al nostre coneixement imposen la qualificació jurídica desenvolupada i porten fixades penes a les quals condueix de manera ineludible la mètrica penal vigent, considerem ara que les concretes activitats falsàries desplegades pels acusats, a més de no estar orientades a l’obtenció d’un lucre personal, trobaven el seu únic sentit o raó de ser en l’emmascarament davant els organismes de control de la conducta prevaricadora inicial, per la qual la senyora Borràs i Castanyer ja rep la conseqüència de pena prevista per al citat il·lícit en tota la seva dimensió”. I els magistrats Jesús María Barrientos i Fernando Lacaba conclouen que la durada de la pena de presó és excessiva “perquè no admet cap possibilitat que pugui acollir-se a les fórmules substitutives de compliment”.

Borràs no entrarà a la presó si el govern espanyol concedeix aquest indult parcial. I mentrestant? D’entrada, tampoc, perquè la sentència no és ferma i admet un recurs al Tribunal Suprem espanyol, que pot trigar uns quants mesos a ser resolt. Borràs només podria entrar a la presó si el govern espanyol es negués a concedir-l’hi i si el Suprem ratifiqués la condemna. Tot alhora. Ara, sobre la inhabilitació, la pena és d’aplicació immediata per la inelegibilitat sobrevinguda que preveu la llei electoral espanyola. I el primer efecte que tindrà això és que Borràs perdrà la condició de diputada pròximament, tal com els va passar al president Quim Torra i a l’ex-diputat de la CUP Pau Juvillà.

Un vot particular

La sentència compta amb un vot particular, discrepant, de la magistrada María Jesús Manzano, que considera que Borràs no hauria hagut de ser condemnada per falsedat documental, que és la pena que implica els anys de presó. Diu Manzano que sí que hi veu un delicte de prevaricació, i que tant Herrero com Pujol haurien hagut de ser condemnats com a cooperadors necessaris d’aquest delicte. En tot cas, proposa una condemna alternativa a Borràs, pel delicte d’estafa, del qual diu que seria inductora i els altres dos acusats, coautors. En aquest cas, hi hauria una pena de presó que, segons la magistrada, hauria de ser de vint-i-un mesos, però que amb l’aplicació necessària de l’atenuant de dilacions indegudes per una llarguíssima instrucció de cinc anys, la pena de presó resultant ja no implicaria l’entrada a la presó.

La tenalla contra Borràs al judici

La fiscalia demanava sis anys de presó i vint-i-un d’inhabilitació per a Borràs. Inicialment, demanava per a Herrero la mateixa pena de presó i d’inhabilitació que a Borràs, però pocs dies abans de començar el judici va arribar a un pacte amb les fiscals per incriminar la presidenta del parlament en canvi d’una modificació de la petició de condemna que va quedar en dos anys de presó (de manera que no hauria d’entrar-hi) i quatre anys i mig d’inhabilitació. També va pactar amb la fiscalia el tercer acusat, Andreu Pujol, per a qui la fiscalia demanava inicialment tres anys de presó i deu d’inhabilitació com a cooperador necessari i que en el judici també va fer tenalla amb la fiscalia contra Borràs; finalment, en canvi, li demanaven un any i dos mesos de presó i tres anys i un mes d’inhabilitació. Les fiscals els premiaven amb l’atenuant de confessió que preveu la llei. 

El judici va començar, doncs, amb Borràs com a única acusada a la pràctica, perquè les defenses dels altres dos coacusats no van rebatre el relat acusatori de la fiscalia, ans al contrari, el van acompanyar i, en el cas d’Herrero, hi va haver declaracions directament incriminatòries contra Borràs, tot dient que havia acordat amb ella la manera de fragmentar en diversos contractes menors una feina que requeria un pressupost més gran i que, per tant, s’hauria d’haver adjudicat amb contractes negociats. Va explicar com havien pactat la manera de presentar “pressupostos comparsa” per poder aportar en els expedients dels contractes menors, que sempre acabaven essent adjudicats, directament o indirecta, a Herrero. 

La declaració d’Herrero servia a la fiscalia per a reforçar la principal prova contra Borràs, uns correus electrònics entre ells dos intervinguts a l’informàtic en l’escorcoll que els Mossos d’Esquadra van fer a casa seva. La defensa de Borràs va provar durant el judici de demostrar la invalidesa d’aquests correus com a prova perquè la policia n’havia trencat la cadena de custòdia del moment en què va intervenir els discs durs d’Herrero fins que la prova va arribar a mans de l’autoritat judicial. 

Aquest era un dels arguments principals de la defensa per a demanar l’absolució de Borràs, la invalidesa de la prova amb què els Mossos, primer, i la Guàrdia Civil, després, havien fonamentat tot el relat acusatori. En una investigació que Gonzalo Boye i Isabel Elbal van denunciar que fou prospectiva, que hi va haver la voluntat d’investigar una persona, en aquest cas Borràs, i no uns fets concrets, en una llarga instrucció que va passar per diversos tribunals i que va començar amb l’amenaça d’acusació per delictes tan greus com la malversació o el frau a l’administració que van acabar caient just abans de començar judici. Denunciaven, a més, la vulneració de la presumpció d’innocència i el desplegament de tota una estratègia de lawfare contra ella per a apartar-la de la vida política; no en va havia estat suspesa com a presidenta del parlament l’estiu passat amb els vots d’ERC, PSC i CUP a la mesa quan se li va obrir judici oral per prevaricació i falsedat documental. 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any