09.05.2021 - 21:30
|
Actualització: 10.05.2021 - 10:01
Quan hi ha debats polítics pujats de to, i ara és un d’aquests moments al Principat, una de les opinions que sempre trobe molt insultants és aquella que diu que la gent –la gent que no t’ha votat a tu, s’entén que volen dir– en realitat no sap què ha votat, perquè si ho sabés hauria votat una altra cosa.
Això no és veritat. Potser ho era al segle passat, quan hi havia enormes masses analfabetes sotmeses al poder dels cacics. Però avui això no és cert. La gent és sotmesa a la pressió del màrqueting, això sí. I dels mitjans. I a la informació i a la desinformació. Però, especialment en un país com Catalunya i després de tot allò que s’hi ha viscut d’ençà del 2014, perdoneu però tothom sap perfectament per què vota qui vota. Tothom sap perfectament si vota per la independència o per continuar formant part d’Espanya i, dins cada bloc, si vota per aquesta opció o per aquella. Negar això no té trellat. Aquest individu o aquell poden tenir més o menys capacitat intel·lectual, més o menys olfacte polític, més o menys decisió personal, però quan dipositen la butlleta de vot en l’urna, avui tothom sap perfectament què ha decidit i per qui es decanta. Especialment en moments com l’actual, en què la pressió argumental contra l’altre és tan gran i tan forta que, vulgues o no, sempre t’arriben per algun conducte els arguments en contra dels teus, d’aquells a qui tu tens previst de votar.
I aquest, i no cap altre, és el problema que tenim ara amb les eleccions del 14-F i la formació de govern. Els 603.607 electors que van optar per Esquerra Republicana sabien perfectament què votaven i quin govern volien. Els 568.002 electors de Junts per Catalunya ho sabien també. I els 189.087 de la CUP igualment. I els 77.059 del PDECat i tota la resta, no cal ni dir-ho. En particular, i concentrant-nos en els dos partits que fins dissabte passat negociaven per formar govern, estic absolutament convençut que els 603.607 electors d’ERC no volien votar Junts, perquè altrament ja ho haurien fet, i que els 568.002 electors de Junts no volien votar Esquerra Republicana, perquè altrament ja ho haurien fet. I si els dos partits es presenten en públic, com es presenten, l’un com l’antítesi de l’altre, què voleu fer-hi, doncs? Jo, al carrer, no veig que la gent tinga aquesta agressivitat contra una candidatura o contra una altra. Però també constate que entre els militants la cosa és ben diferent.
I això és determinant perquè en política totes les eleccions tenen dues fases. Primer vota la gent i després, normalment una volta els vots ja han estat recomptats, entren en acció els polítics, els polítics professionals, els partits, els militants. Ells miren el tauler, miren quants diputats tenen al sarró i fan càlculs. Amb qui poden pactar i amb qui no, amb qui els convé de pactar i amb qui no, amb qui els fa vergonya d’anar i amb qui no. I tenen tot el dret de fer càlculs aberrants i tot, si cal –ací teniu, a tall d’exemple, la batllessa Colau elegida amb el vot de Manuel Valls. Però la responsabilitat electoral del votant s’acaba just en el moment que compten el nostre vot. No som responsables de res més. Ni ningú ens pot demanar explicacions. Perquè, agradarà més o agradarà menys, però els vots, els vots convençuts dels electors, passen a tenir una importància secundària a partir del final del recompte, si el sistema no és d’elecció directa.
Ara, al Parlament de Catalunya els tres partits independentistes tenen majoria i és lògic que, pensant en la independència, intenten de fer president el que més vots té dins el seu bloc. Però i si això no és possible, com sembla que ens diuen que no ho és? Doncs si això no és possible, com que ningú no pot obligar l’altre a fer allò que no vol ni es pot interpretar el sentit del vot dels ciutadans, el candidat ha de cercar alternatives. Simplement això. Aragonès no solament té el dret de cercar una altra coalició possible, sinó que en té l’obligació. I si al final no en pot trobar cap, si entre els vuit partits amb representació parlamentària no hi ha manera de fer sumes raonables, doncs aleshores la pilota tornarà als ciutadans. Tranquil·lament. Les regles són aquestes i així es fan els governs amb la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia de Catalunya a la mà.
Després, en el cas que hi haja eleccions, encara serà legítim i normal que els partits es tiren els plats pel cap i miren de fer dubtar els electors de l’altra banda sobre si van votar bé l’última vegada, el 14 de febrer, o no. I l’elector, finalment, ja decidirà si s’hi manté, si canvia de vot o si se’n va a l’abstenció i els engega a dida tots plegats i la roda tornarà a rodar –i com que aquesta xifra no l’he dita abans la dic ara: entre les eleccions del 2017 i les del 2021, 625.816 persones que havien votat independència, i que són més que els electors que van acabant votant cap dels tres partits, van decidir de no tornar-hi.
Falten, per tant, vint dies mal comptats per a acabar de tancar aquest exercici. I si Esquerra no ho aconsegueix, doncs passarà que tornarà a girar la roda i farem unes eleccions on m’imagine que els tres partits independentistes –o els quatre, si el PDECat encara té moral per a presentar-s’hi, o els que siguen– faran tant com podran per a arrapar-se vots entre ells, a veure si tenen sort i els ix un resultat més favorable. Potser passarà que sí, potser el 52% se n’anirà en orris, potser un dels dos pujarà molt i negociar serà més fàcil, potser el PSC s’emportarà tots els vots de Ciutadans i acabarà en posició de governar, potser passarà qualsevol altra cosa inesperada. I els electors ens ho mirarem i ja decidirem què fem. Entenc que tot plegat pose de mal humor, però les trampes, quan les regles són tan clares i transparents, no serveixen de res.
PS1. Recomane, com gairebé cada setmana per no dir totes, l’extraordinari article de Joan Ramon Resina a propòsit del rebuig de Mèxic a convidar Espanya als actes de commemoració de la seua independència: Celebrar la història en comú
PS2. Aquest diumenge també vaig escriure un article editorial, a la vista de tantes coses com van passar: Quan Junqueras demana que aguantem açò vint anys més
Qui les vol fer les trampes? No ho he entèsl