Acabo aquesta accidentada setmana que hem viscut –amb l’inoblidable parèntesis del dijous a Brussel·les– fent una immersió ràpida en l’obra de Jaume Cabré per atendre un encàrrec que m’han fet. És un gust tenir aquests dies feina que em permeten situar-me lluny de debats, tertúlies, declaracions, contradeclaracions i altres misèries pròpies de les campanyes electorals. I molt especialment d’aquesta, per raons que al sagaç lector no se li escaparan i que el decòrum m’aconsella de no detallar.

No veig, doncs, televisió, ni escolto ràdio, però no em puc considerar aïllat del tot ja que per la xarxa m’arriben ressons, encara que no ho vulgui. La collita és abundant i molt descriptiva del nivell moral que ens envolta. Penso, per exemple, en unes declaracions de l’inefable Albert Boadella a un diari de la caverna en les quals diu que per primera vegada a la vida se sent avergonyit de ser català. Una sensació que, a la recíproca en relació amb ell, ja fa temps que molta gent experimentem.

Poca estona després un bon amic de mena patidora per totes les coses relacionades amb la Santa Mare Església m’envia unes declaracions de monsenyor Rouco Varela en les quals diu que l’independentisme no es concilia gens amb la doctrina catòlica. Que som uns endimoniats, vaja, i que tots els qui desitgem tenir aviat tota aquesta caterva ben lluny anirem de pet a l’infern.

Però l’apoteosi de la indecència general en què ens hem instal·lat des de fa unes setmanes m’arriba a través del Punt Avui amb la notícia d’una plataforma denominada ‘Hablamos Español’, que el divendres passat va engegar una campanya de recollida de signatures pels carrers de Madrid contra l’ensenyament del català amb la intenció de portar al congrés una iniciativa legislativa popular per a aconseguir una llei que blindi el castellà a les escoles i les institucions públiques de l’estat, una campanya que, agafeu-vos, ja ha aconseguit aplegar més de 30.000 firmes i que es veu que volen continuar aquí a Barcelona.

Davant coses com aquesta em ve a la memòria aquella frase del musicòleg i filòsof francès Vladimir Jankélévitch (1903-1985) amb què Jaume Cabré obria, ara fa tretze anys, Les veus del Pamano: ‘Pare, no els perdonis, que saben què fan’.

Traduïda al meu català de tonalitats més emprenyades, vindria a dir una cosa com: senyores i senyors (i aquí que cadascú hi posi la llista de noms que cregui més oportuna; per desgràcia hi ha superàvit de candidatures), sou una colla de mala gent, sabeu que mentiu i, per tant, ja podeu ser comediants o mossens, polítics o periodistes perquè no teniu perdó de Déu.

O, com exclamava l’Ovidi al final de la ‘Cançó del llaurador’: per a vosaltres mil malediccions.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]